Tota la vida m’he deixat portar.
Ets tu qui persisteix en tots els somnis,
qui desitja ciutats i nits amb música
i vells hotels des d’on crear records
que han de fer-nos després rica la vida.
Jo he estat més partidari de mirar-me
les coses assegut de forma plàcida
en qualsevol terrassa d’un cafè
que em permetés refer la perspectiva
de tot allò que hem vist sense ser nostre.
Conec a fons la llista de ciutats
on hauríem d’haver fet passejades
que havien d’acabar en àlbums de fotos
on poder reconèixer joventuts
que han passat fugaçment. Ja no tenim
edat per recrear cites a cegues.
Seria interessant, de totes formes,
simular una comú desconeixença,
quedant, com dos amants furtius a esquenes
de les convencions rectes i fermes,
en un cafè d’una ciutat nocturna.
Jo duria un clavell damunt l’orella.
Tu, un somrís per poder-te reconèixer.
Hem anat disfressats tota la vida
amb vestits de paper que ara es dissolen
i es van tornant parracs, o bé es transformen
en aquell vestit nou que pretenia
l’emperador del conte amb què tant rèiem.
No vam fer cas d’avisos ni d’edictes
sobre el temps que ens venia ni ens vam creure
que després de mil anys i mil sequeres
una pluja vingués a despullar-nos.
Hi ha qui diu que, així nus, hi haurà un judici
de pecats pels que cal fer penitència.
Altres som molt més pràctics: abrigar-nos
ens evita humitats i, als ossos, reuma.
L’HORITZÓ és una terra de falses esperances
i el futur va adquirint freds amb què no comptaves.
Hi ha uns camins en la mar, una línia traçada
als mapes que has perdut i et duen lluny de casa,
sense pèrdua possible, sense hora d’arribada.
En les aigües glaçades, la nit inacabable
estén el seu mantell de sal a pells colrades:
et pren un tremolor que tu no coneixies
i sents que ets un infant en platja abandonada.
En la foscor els teus ulls retroben antics somnis
i recordes uns contes de por que t’explicaven
a la vora d’un foc llunyà en terra ja estranya.
I un dia descobreixes que existeix una vida
més enllà del món plàcid on creies que vivies.
I per comptes de créixer, d’absorbir la saviesa
que el nou estat t’atorga, t’amagues al racó
de les desesperances, i plores i gemegues
com ho vas fer aquells dies, quan els amics morien
sense saber per què.
La vida que ara observes,
no és la teva, és dels altres, els altres que se’t miren
des dels àmbits palpables a què tot els condemna.
Ja no saps en què penses, mentre el mirall es trenca.
Vas desfermant finestres que s’obren als espais
on mai no podràs perdre’t. Hi ha un sol que t’enlluerna,
més enllà dels teus límits: les paraules ressonen,
com passes al silenci de criptes solitàries.
poema LA VIDA QUE ARA OBSERVES
la fotografia és pròpia: Font del Francolí
Enyoro la ciutat discreta i tènue
i els carrers que els diumenges mantenien
aquell silenci estrany i el sord ressò
de passes perseguint antics fantasmes,
quan encara els cafès dels barris vells
tenien les persianes abaixades
perquè els noctàmbuls no feien cafè,
mentre la resta de la gent dormia.
Llavors aquells carrers es desvetllaven
amb el soroll somort dels gats que feien
llargues expedicions a la recerca
d’unes bosses de brossa que habitaven
portals als carrerons de Ciutat Vella.
Enyoro el meu record d’aquells diumenges,
els freds aparadors que reflectien
la imatge adolescent amb cigarreta
a uns llavis que es cremaven, que ho haurien
donat tot per trobar uns altres llavis
que mai van existir si no era al somni.
Ara, aquella ciutat no té diumenges.
poema L'enyor de la ciutat, dins El dilema de Faust (ed. Omicron, 2010)
