dimecres, 9 de desembre de 2009

L'enyor de la ciutat



Enyoro la ciutat discreta i tènue

i els carrers que els diumenges mantenien

aquell silenci estrany i el sord ressò

de passes perseguint antics fantasmes,

quan encara els cafès dels barris vells

tenien les persianes abaixades

perquè els noctàmbuls no feien cafè,

mentre la resta de la gent dormia.

Llavors aquells carrers es desvetllaven

amb el soroll somort dels gats que feien

llargues expedicions a la recerca

d’unes bosses de brossa que habitaven

portals als carrerons de Ciutat Vella.

Enyoro el meu record d’aquells diumenges,

els freds aparadors que reflectien

la imatge adolescent amb cigarreta

a uns llavis que es cremaven, que ho haurien

donat tot per trobar uns altres llavis

que mai van existir si no era al somni.

Ara, aquella ciutat no té diumenges.


poema L'enyor de la ciutat, dins El dilema de Faust (ed. Omicron, 2010)



5 comentaris:

  1. Quin poema més evocador, és extraordinari!!!

    ResponElimina
  2. Gràcies Júlia. Venint de tu, és una satisfacció el comentari.
    Tot teu, Clídice.

    ResponElimina
  3. M'agrada aquest poema amb els seus suggeriments. M'agrada perquè no divaga, s'encarna, el podem 'sentir' nostre. És a dir, comunica, que és condició essencial per a ser escriptor.

    ResponElimina
  4. Gràcies Olga. T'agraeixo el comentari i que hi hagis trobat allò que, modestament, pretenia. Ja ho saps, que no és fàcil en poesia fer arribar les sensacions pròpies. Una abraçada.

    ResponElimina