Enyoro la ciutat discreta i tènue
i els carrers que els diumenges mantenien
aquell silenci estrany i el sord ressò
de passes perseguint antics fantasmes,
quan encara els cafès dels barris vells
tenien les persianes abaixades
perquè els noctàmbuls no feien cafè,
mentre la resta de la gent dormia.
Llavors aquells carrers es desvetllaven
amb el soroll somort dels gats que feien
llargues expedicions a la recerca
d’unes bosses de brossa que habitaven
portals als carrerons de Ciutat Vella.
Enyoro el meu record d’aquells diumenges,
els freds aparadors que reflectien
la imatge adolescent amb cigarreta
a uns llavis que es cremaven, que ho haurien
donat tot per trobar uns altres llavis
que mai van existir si no era al somni.
Ara, aquella ciutat no té diumenges.
poema L'enyor de la ciutat, dins El dilema de Faust (ed. Omicron, 2010)
Quin poema més evocador, és extraordinari!!!
ResponEliminame'l quedo, gràcies :)
ResponEliminaGràcies Júlia. Venint de tu, és una satisfacció el comentari.
ResponEliminaTot teu, Clídice.
M'agrada aquest poema amb els seus suggeriments. M'agrada perquè no divaga, s'encarna, el podem 'sentir' nostre. És a dir, comunica, que és condició essencial per a ser escriptor.
ResponEliminaGràcies Olga. T'agraeixo el comentari i que hi hagis trobat allò que, modestament, pretenia. Ja ho saps, que no és fàcil en poesia fer arribar les sensacions pròpies. Una abraçada.
ResponElimina