Gràcies, noi, però no és genial. Només pretenia això que dius: que cadascun dels blogaires pensi en sí mateix. El post neix de la meva pròpia autocrítica, però l'autocrítica no és obligatòria. I menys ara, que tota la filosofia marxista està passada de moda, i jo amb ella. Tot i això, haberlas haylas.
Antoni, amic, ets un narcisista tu també amb el teu bloc o que t'has pensat que tu et salves? Aniràs de dret a l'infern. Hehe, et deixaré el mateix comentari que li he deixat al Lluís Bosch: "Hi deixo un comentari perquè m'encanta veure el meu nom posat aquí i mostrat als ulls de tots els lectors d'aquest post. És perdurar una mica també en aquest espai. Sempre que hi torni podré llegir el meu nom aquí i pensar que d'altres persones també el veuen. I podré dir, veieu aquell comentari d'aquell post? El vaig deixar JO. Oh! maquíssim, sublim, poètic, un estasi, gairebé un orgasme!!! Salutacions ;)"
Dostoievski deia: "Ens passem més temps llegim allò que hem escrit que escrivim. Si tot el temps que dediquem a dir-nos a nosaltres mateixos 'jo he escrit això' ho dediquéssim a escriure la nostra producció seria enorme".
Però no us heu preguntat mai d'una manera seriosa per què escrivim? Hi ha coses en el món que si ningú no les digués passarien desapercebudes, coses importants realment, com aquell que ens adverteix que Millet estava robant un munt de diners. Chomsky ho ha demostrat més d'una vegada, si no sé qui ara no hagués dit tal cosa, la gent no s'hagués assabentat mai i no hauríem evolucionat en segles. Però és que hi ha quelcom primordial, els éssers humans som animals també i necessitem carícies. Necessitem que algú ens reconegui, que algú pensi en nosaltres, necessitem RECONEIXEMENT i ESTIMACIÓ, per això volem fer evident que NOSALTRES TAMBÉ HI EXISTIM, que nosaltres també SOM CAPAÇOS DE FER QUELCOM IMPORTANT, perquè en el fons de nosaltres mateixos hi nia la soledat i la inseguretat, un sentiment que ens fa creure que som petits i que no som ningú davant la immensitat social i còsmica
Un post genial, com tants d'en Lluís Bosch, que m'ha fet pensar en mi mateix.
ResponEliminaGràcies, noi, però no és genial. Només pretenia això que dius: que cadascun dels blogaires pensi en sí mateix. El post neix de la meva pròpia autocrítica, però l'autocrítica no és obligatòria. I menys ara, que tota la filosofia marxista està passada de moda, i jo amb ella.
ResponEliminaTot i això, haberlas haylas.
Antoni, amic, ets un narcisista tu també amb el teu bloc o que t'has pensat que tu et salves? Aniràs de dret a l'infern. Hehe, et deixaré el mateix comentari que li he deixat al Lluís Bosch: "Hi deixo un comentari perquè m'encanta veure el meu nom posat aquí i mostrat als ulls de tots els lectors d'aquest post. És perdurar una mica també en aquest espai. Sempre que hi torni podré llegir el meu nom aquí i pensar que d'altres persones també el veuen. I podré dir, veieu aquell comentari d'aquell post? El vaig deixar JO. Oh! maquíssim, sublim, poètic, un estasi, gairebé un orgasme!!! Salutacions ;)"
ResponEliminaDostoievski deia: "Ens passem més temps llegim allò que hem escrit que escrivim. Si tot el temps que dediquem a dir-nos a nosaltres mateixos 'jo he escrit això' ho dediquéssim a escriure la nostra producció seria enorme".
Però no us heu preguntat mai d'una manera seriosa per què escrivim? Hi ha coses en el món que si ningú no les digués passarien desapercebudes, coses importants realment, com aquell que ens adverteix que Millet estava robant un munt de diners. Chomsky ho ha demostrat més d'una vegada, si no sé qui ara no hagués dit tal cosa, la gent no s'hagués assabentat mai i no hauríem evolucionat en segles. Però és que hi ha quelcom primordial, els éssers humans som animals també i necessitem carícies. Necessitem que algú ens reconegui, que algú pensi en nosaltres, necessitem RECONEIXEMENT i ESTIMACIÓ, per això volem fer evident que NOSALTRES TAMBÉ HI EXISTIM, que nosaltres també SOM CAPAÇOS DE FER QUELCOM IMPORTANT, perquè en el fons de nosaltres mateixos hi nia la soledat i la inseguretat, un sentiment que ens fa creure que som petits i que no som ningú davant la immensitat social i còsmica