divendres, 20 de març del 2009

Goytisolo, desè aniversari


EN ESTE MISMO INSTANTE...

En este mismo instante
hay un hombre que sufre,
un hombre torturado
tan sólo por amar
la libertad. Ignoro
dónde vive, qué lengua
habla, de qué color
tiene la piel, cómo
se llama, pero
en este mismo instante,
cuando tus ojos leen
mi pequeño poema,
ese hombre existe, grita,
se puede oír su llanto
de animal acosado,
mientras muerde sus labios
para no denunciar
a los amigos. ¿Oyes?
Un hombre solo
grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados.


José Agustín Goytisolo

dimecres, 18 de març del 2009

Kavafis, de Mezquita Broch


Després de la nit, Kavafis: "aquells desigs
d'una hora que mai no va ser satisfeta...".
Enfurismadament llegeixo poemes i poemes
amb una mossegada contínua, precisa,
igual que la dalla repassa tiges fines i tendres,
així vaig copsant vers a vers engolint
les hores d'aquella nit amb una fruïció encegadora,
paraules excessives, sensuals -pur desordre-,
que van regalimant per dins, amb feresa,
adobant músculs i artèries que s'esquerden
amb desesperació malaltissa. Una ràbia
d'arrels imprecises, una força d'acer que es perd
entre l'aire boirós de la nit com innocent papallona...
De vegades, Kavafis disfressa la seua veu,
amb figures de marbre tornejades, indiscretes,
càlides expressions de bellesa clàssica.
Cada pedra amaga el tió encès que descobreix
la nostra feblesa.


Kavafis, de Francisco Mezquita Broch, dins LLARGUES PASSEJADES PER UNA CIUTAT DISCRETA (ed. VIENA, 2007)

dijous, 12 de març del 2009

Escala de grisos


Pintem la realitat
amb una gamma de colors
que vam aprendre mentre
pensàvem que apreníem a jugar.
Avui sabem que no hi ha res
que no sigui un espectre de matisos
del gris que se’ns enclava a les retines

dilluns, 9 de març del 2009

Invocant déus amb l'Estellés


Invoque els déus i ningú no m'escolta.
Molt els he ofès tot al llar dels meus dies.
Me'n penedesc. Però com interrompre
el delitós i furiós camí?
¿Com he d'obrar, si m'estime la vida
i envege el cos que lleugerament passa
i sent dolor de no dur-lo al meu llit?
¿Com ho faré sense l'ajut dels déus?
Jo sol no puc, i com el gos que arrenca
el trist cordill que el subjectava salte
i molt voraç em precipite als dies.
¿Qui retindrà per més temps el vaixell
segur al port, si la tempesta és gran?
Arrencarà furiós les amarres
o es desfarà d'un cop contra les pedres.

Vicent Andrés Estellés, dins Les acaballes de Càtul (Obra completa 3)


imatge extreta del bloc simplesmente malibe

divendres, 6 de març del 2009

Ofici de poeta (de la ma de Goytisolo)



>EL OFICIO DEL POETA

Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.
Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

dilluns, 2 de març del 2009

Conformitats




ENS ANEM desvetllant
en la mandra concisa dels matins,
mentre totes les coses es mantenen
al mateix lloc en què les vam deixar
just abans d’estimar-nos.
Ara, les hores
voldran precipitar-se
a les busques infreqüents dels rellotges
de casa i descriuran una litúrgia,
el cercle rutinari amb què bastim
les vides imprecises que alimenten
les breus conformitats de cada dia.



Poema "Conformitats", dins "Una Obstinada Imatge" (ed. Òmicron 2009)