dilluns, 17 de maig de 2010

Quan estic sol...


Quan estic sol a casa, enyoro el mar,
torno a sentir-me un nàufrag i camino
estudi amunt i avall, regirant llibres
com si busqués consol en les paraules
que abans que jo han anat escrivint altres.
La solitud és com la mort, retorna
l’estat més natural als nostres cossos:
sense cap referent tornen a ser
raó definitiva en ells mateixos.
Al lloc on sóc avui, mai no hi arriben
remors de mar ni olors de sal ni músiques
que vinguin a suplir la teva absència.
fotografia: Solidao, d'Antonio Barata (1000imagens.com)

4 comentaris:

  1. m'agrada com has expressat el neguit de l'absència :)

    ResponElimina
  2. Gràcies, Clídice. Ja veus que em costa fugir de l'estil melangiós.

    ResponElimina
  3. la melangia és patrimoni de molts esperits. N'hi ha, que com tu, són capaços d'expressar-la, d'altres només som capaços d'ocultar-la.

    ResponElimina
  4. EL ANAR I VENIR DEL MAR....
    EL SOROLL SEMPRE IGUAL I SEMPRE DIFERENT...
    ELS RECODS QUE VAN I VENEN....
    EL SUA CRUIXIR DE LA SORRA....
    L'INFANTESA PERDUDA.....
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina