Quan estic sol a casa, enyoro el mar,
torno a sentir-me un nàufrag i camino
estudi amunt i avall, regirant llibres
com si busqués consol en les paraules
que abans que jo han anat escrivint altres.
La solitud és com la mort, retorna
l’estat més natural als nostres cossos:
sense cap referent tornen a ser
raó definitiva en ells mateixos.
Al lloc on sóc avui, mai no hi arriben
remors de mar ni olors de sal ni músiques
que vinguin a suplir la teva absència.
torno a sentir-me un nàufrag i camino
estudi amunt i avall, regirant llibres
com si busqués consol en les paraules
que abans que jo han anat escrivint altres.
La solitud és com la mort, retorna
l’estat més natural als nostres cossos:
sense cap referent tornen a ser
raó definitiva en ells mateixos.
Al lloc on sóc avui, mai no hi arriben
remors de mar ni olors de sal ni músiques
que vinguin a suplir la teva absència.
fotografia: Solidao, d'Antonio Barata (1000imagens.com)
m'agrada com has expressat el neguit de l'absència :)
ResponEliminaGràcies, Clídice. Ja veus que em costa fugir de l'estil melangiós.
ResponEliminala melangia és patrimoni de molts esperits. N'hi ha, que com tu, són capaços d'expressar-la, d'altres només som capaços d'ocultar-la.
ResponEliminaEL ANAR I VENIR DEL MAR....
ResponEliminaEL SOROLL SEMPRE IGUAL I SEMPRE DIFERENT...
ELS RECODS QUE VAN I VENEN....
EL SUA CRUIXIR DE LA SORRA....
L'INFANTESA PERDUDA.....
JUGANT AMB BCN.