la mort del gat
A
casa sempre havíem tingut gats.
La
mort dels gats és trista i solitària.
Vaig
plorar molt quan va morir-se el gat,
i
crec que no he tingut altra vegada
el
mateix sentiment de pèrdua.
Vaig
escriure un poema pel gat mort,
on
parlava del vidre en els seus ulls
just
abans de morir,
de
com va perdre el nord i es confonia
d’habitació
i com va perdre l’hàbit
de
menjar i tot.
De
tot, però, el pitjor record que em queda
és
el de veure entrar a casa
l’home
del servei de recollida
d’animals
morts.
No
era res més que un escombriaire
amb
un cabàs enorme. Li mancava l’escombra,
però
la imatge sospitada del gat
al
cubell de la brossa em va perseguir encara
durant
vàries setmanes.
No
va arribar ningú per consolar-me
perquè
la gent se’n riu si plores per un gat.
poema inclòs a "Passes discretes per la ciutat endormiscada..." (Bubok, 2012)
la fotografia és de Rui Valle de Sousa (1000imagens.com)
