dilluns, 21 de setembre del 2009

Cançó a Mahalta, de Màrius Torres


Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.


poema Cançó a Mahalta, de Màrius Torres, extret de MÀRIUS TORRES, POESIES (ed.62, 1998)

dimecres, 16 de setembre del 2009

No heu pensat mai...?


Deixant a part teologals raons,
¿no heu pensat mai si hi ha una mà d'artista
que pinta el bosc de menta i ametista,
centra els volums i ratlla els horitzons;

fa rodolar en galàxia uns altres mons
perquè la nit no sembli gaire trista
i cada vespre als astres passa llista
i els estergeix al pit dels llacs pregons?

Sense curar d'efectes ni de causes,
¿no heu pensat mai: potser una mà secreta
mou la batuta i dirigeix les pauses

i orna amb detalls l'estructurat conjunt
d'una harmonia heroica que interpreta
el sobrecant i ordena el contrapunt?


poema ¿NO HEU PENSAT MAI SI HI HA UNA MÀ D'ARTISTA?, de Carles Fages de Climent, dins Carles Fages de Climent, Tots els Sonets, Quaderns Crema 2003

la fotografia és pròpia, ESCALES a POBLET

Un poema de Luís García Montero


No existe libertad que no conozca,
ni humillación o miedo
a los que no me haya doblegado.
Por eso sé de amor,
por eso no medito el cuerpo que te doy,
por eso cuido tanto las cosas que te digo.


poema RESUMEN, de LUÍS GARCÍA MONTERO, extret de 20 AÑOS DE POESIA -nuevos textos sagrados 1989-2009, TUSQUETS EDITORES, 2009
la totografia és pròpia, FINESTRES

dilluns, 14 de setembre del 2009

Maria-Mercè Marçal: sonets eròtics (ii)


Escanyaré la bèstia que em mossega a l'arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça'm! Que l'aire torni a tenir-me viva,
lluny de l'ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça'm i, a sang, arrenca'm de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba.

Encerta'm de ple, llamp que signes l'enderroc!
Desabraça'm de l'aigua! Desabraçam del foc!
Estella'm! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m'ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l'arbre pres d'angoixa tardoral.
Desabraça'm! O abraça'm sense retorn ni brida.


poema extret del poemari SAL OBERTA, MARIA-MERCÈ MARÇAL, dins Llengua abolida (ed. 3 i 4, 1989)

dimecres, 9 de setembre del 2009

Temps, de Pere Rovira


Fa quasi una hora que has marxat. Encara tinc la teva suor als dits, més densa a l'índex, amb regust de gin i de rovell de clau. No em vull moure del llit. El sol es clava a la finestra i endevino l'esplèndid dia de setembre. Caminar pels carrers i recrear-me en uns ulls foscos o en una esquena airosa, comprar tabac, perdre una estona en una llibreria, seure en una terrassa i beure lentament l'aperitiu, dinar bé, llegir el diari... viure un dia de vacances de tu, ser com quasi tots per unes hores, potser seria agradable, però no em vull moure del llit fins que tornis, ja fosc, et despullis, t'estiris vora meu i tot sigui al seu lloc com fa una hora, abans que marxessis.


poema TEMPS, del poemari Distàncies (Premi Vicent Andrés Estellés 1981), dins Pere Rovira POESIA 1979-2004
la fotografia és de Rosa Maria Borges