dijous, 28 d’abril del 2011

Pluja, de Rosa Font



Sóc pluja entre les saules i el xiprer
i m'enfilo a la nit per vigilar-te el son
i florir com els astres.

Sóc pluja i llisco entre les herbes,
m'escapço la punta dels dits
per submergir-me al fang
i viure dins l'arrel.

Ara sóc pluja per foradar el silenci
i rodolar pel càvec que desenterra el cuc.


poema PLUJA, de Rosa Font, extret de Des de l'arrel (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008), ed. Proa, 2009
la fotografia és de Paulo Prenichero (1000imagens.com)

dimarts, 26 d’abril del 2011

Hem esperat en va la primavera


Hem esperat en va la primavera
mentre veiem passar estacions
darrere les finestres d'un tren que no va enlloc.
Esperem que es compleixin
coses que ens vam prometre
quan encara dubtàvem si hi havia
d'haver dies després dels dies grisos.
Tenim la imatge vaga de quan érem
petits i no hi havia res encara
que pogués adquirir el tint monòton
dels dubtes que, amb el temps, vam començar
a arrenglerar en llibretes o carpetes
avui empolsinades dins un fons
d'armari al que fa temps que no accedim.
Dubtem de tot mirant enrere
i encara dubtem més quan el futur
sembla només un gest, una enutjosa
molèstia iterativa que s'instal·la
darrere d'una porta, i ens assetja.

dilluns, 18 d’abril del 2011

El dolor dels qui queden... (in memoriam Pere M.)

Al capdavall, la mort és el dolor dels altres,
la llàgrima furtiva dels qui, amb fred, entrecreuen 
mirades que contenen desesperances gèlides 
o ràbia, molta ràbia per l'absència obligada.
La mort és, sobre tot, el dolor dels qui queden,
i el record de les hores amables, de l'esforç
compartit, de les lluites -les lluites que sabem 
que no s'acaben mai al final de la lluita.
La mort no és el final de l'amor ni dels somnis
ni un trànsit a camins d'estrelles perdurables.
La mort no és l'avinguda de xiprers que es dibuixen 
sota un cel tardoral que desperta tendreses.
Si ara vetllem la nit és per si en ella esclata,
al record dels amics, un incendi de llàgrimes.

dilluns, 4 d’abril del 2011

No és en la nit



No és en la nit
que et pren el fred del marbre
ni és en el fang
que modeles desitjos.
Del fred rocam
aprens l'urc i el coratge
davant l'esglai
d'onades erosives.

Sempre és hivern
al cor dels solitaris.

divendres, 1 d’abril del 2011

Una mostra de patriotisme ibèric de Fernando Pessoa


De llevant a ponent manàrem,
allà on va el sol, vam trepitjar.
Per llunes d'ignots fins buscàrem
la glòria, sols, a l'atzar.
Avui la derrota ens és vida,
dolença el nostre son més gran.
¿Per a quan la casa bastida,
oh mare Ibèria, per a quan?

Tres pobles d'una sola raça,
d'una mare són tots tres nats.
Hispanya, glòria, orgull, gràcia.
Portugal, Catalunya, enyor.
Mes avui clama a l'erm insuls
qui fórem per qui som, cridant.
Per a quan aquell npou impuls,
oh mare Ibèria, per a quan?


poema extret del recull POEMES DE FERNANDO PESSOA, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema (2002)