Pessoana (2)

En l'origen de totes les angoixes

hi ha un cosmos que s'esquerda com les pedres.

Als somnis posseïm estranys deliris

i convertim records en falsedats.

Hem oblidat, per fi, la nostra vida

i aboquem el desti, com un miratge,

dins la capsa igniscent de futurs negres

com la nit amb què es clouen els rellotges.

No ens importen els dies que segueixen

ni els passats que basteixen calendaris

esforçats en la lluita contra el tedi.

Tot retorna a un mateix, sense memòria

de les coses com són quan s'interrompen

les imatges que el temps, futil, esborra.

fotografia: Lisboa, la Sê

Pessoana (1)

Anoto als fulls pautats del dietari

paraules que, de cop, s'han palplantat

davant meu obligant-me a decidir

quin nou sentit he de dornar-li al dia.

Desfilen davant meu vagues memòries

de músiques distants i de perfums

que volen impostar amb la seva essència

els records que mantinc o que m'habiten.

De fet, avui, el dia s'ha llevat

amb una boira densa que impregnava

els meus sentits: tot empenyia a escriure,

fins i tot la subtil desesperança

amb què la claredat volia fer-se

un lloc als meus gargots, toscs i maldestres.

La Solitud

De pells absents haurem farcit poemes
i cants silents en nits de lluna plena.
Breu desconcert, al límit de la pena,
un plor insistent per una vida aliena.

Llenques de gel glacial es precipiten
indiferents al fred mur que agonitza
empès pel vent d'una tardor imprevista.

De lluny se sent una cançó molt trista.

fotografia extreta de 1000imagens.com

El meu carrer

El meu carrer feia tot just dos-cents metres.

Hi havia magatzems, botigues d’ous i una comissaria

que a la nit prenia l’aura misteriosa

de les comissaries del franquisme.

Feia por fins i tot anar-s’hi a fer el carnet d’identitat.

En el mateix carrer hi va viure molt temps

mitja família i el vam abandonar quan va morir la mare.

De vegades hi torno i se’m fa estrany

saber que allà on vivíem hi ha altres vides

i que aquells magatzems s’han convertit

en un bar de disseny o en galeries que exposen

quadres a preus inassequibles.

Recordo que a l’estiu, quan era l’hora

en que el sol més intens cremava els porticons

dels balcons, ens tancàvem

amb l’absurda esperança que els sostres alts de casa

poguessin protegir-nos de l’escalf de la tarda.

No teníem telèfon, el pare no en volia

creient que aquesta absència ens incomunicava.

Hi vam créixer feliços, amb tristeses forçades,

en aquell vell carrer de Ciutat Vella, que sento meu encara

Fugim abans no em tempti...

(...)
Fugim abans no em tempti
el perfum del silenci.
Fusionem vida i paraula.
Musa de còpules líriques,
treu la pols al paisatge.

fragment extret del poema Treu la pols al paisatge, de Laura Gonzàlez Ortensi, dins PRELUDIS DE SILENCI (emboscall ed., 2009)

Envellir, de Ricard Mirabete Yscla

Sempre ve de l'altre i sorprèn.
El futur com una espasa prima i freda
et cus els dits de les mans i envelleixes.
En el pitjor dels casos no duu res.
Ningú és la companyia de les avingudes.
Ningú té el gust de les ciències aproximades.
Ningú sembla la plàstica de matins abstractes.
En el pitjor dels casos és un carrer ample.
Ensenya a estar sol, espantat, fred.
Escriu damunt les serres del plaer.
No amaga la pressa de sentir-se veritat.
Es despulla.

poema Envellir, de Ricard Mirabete Yscla, dins Les ciutats Ocasionals, (premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental Estabanell Energia 2008) Tèmenos Edicions 2009

fotografia 1000imagens.com