dissabte, 18 de juny de 2011

Adéu (un poema de Bruna Generoso)


Es va rompre l’amor un matí fred
de núvols i foscors a les parets
-la pluja vomitava les paraules
que es feien grans en forma de retrets -.
No ens vam conèixer amb els ulls borrosos
que entelen els colors de les finestres,
privant-nos de l’olor de les muntanyes.
Ja saps a quin racó dorm el silenci
quan sembla que l’instant ha cridat massa.
Penso de lluny sense saber tenir-te
que, abans, l’amor tenia poques lletres.
Del nostre amor és l’amor de què parlo.
era senzill, l’amor de poques lletres,
l’amor d’aprendre a ser pells de tendresa.


poema de Bruna Generoso i Miralpeix, dins ON HAS DEIXAT LA VEU?, Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, 2010 (Ed. Viena, 2011)

4 comentaris:

  1. Hola, Antoni,

    Que bonic que queda, amb la imatge que l'acompanya. Moltíssimes gràcies, de veritat, és un plaer sortir al teu bloc.

    Una abraçada,

    Bruna

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies a tu, Bruna, pels teus poemes, i per deixar que els compartim.

    ResponSuprimeix
  3. Hola Antoni no se on he descobert el teu blog, sense obstinació, però he arribat.
    De vegades quan un poema m'agrada, deixo qeu em penetri i em deixo...

    Quan l’amor s’esquerda...

    Ai l’amor quan es trenca,
    segurament que primer s’esquerda
    i per cada escletxa hi
    va entrant el fred i el gel...
    De vegades el silenci dorm i ronca.
    L’amor sempre és senzill
    som nosaltres que el sembrem
    de llavors que floreixen en complicacions,
    freds, i el que és pitjor, indiferència...

    Des del far bona tarda.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies, onatge. Benvingut a aquest modest racó poètic.

    ResponSuprimeix