Romanç miserable, de Pere Quart

He passat l'estiu
vora l'ona amarga
en un poble blanc
com una mortalla.

La sorra és polsim
de cendra esventada
i en el baterell
hi ha tanta ressaca
que a l'hora del bany
s'hi neguen les dames.

La sala de ball
és una bescambra
amb dos ulls de bou
de reixa encreuada.

El carrer major
té les cases falses:
darrera els cancells
no hi ha sinó l'aire,
la brolla l'ermot
i un bassol sense aigua.

De dies el sol
fa unes ombres ràncies
la lluna de nit,
put com un formatge.

El dilluns és lleig
el dimarts és magre
el dimecres fosc
el dijous macabre
i el divendres tan
trist com el dissabte.

Dalt del campanar
hi ha dues campanes
l'una toca a morts
l'altra maltempsada.

Diumenge al matí
el nunci proclama:
"Sàpiga tothom
que avui a la tarda
si no hi ha entrebancs
arriba la passa".

Adéu, poble, adéu!
Adéu, adéu platja!
He passat l'estiu
vora un mar de llàgrimes.

poema "Romanç miserable", de Pere Quart

cantat per Guillamino

Proclama

Escric a corre-cuita
paraules que em consolin
abans no acabi el dia.
Tinc por que no ens perdem
o arribem a oblidar-nos
en qualsevol tombant
de carrer estret i fosc
o, tal volta, en tancar-se
alguna de les portes
que es tanquen rere nostre.

Rellegiré, entre línies,
els naufragis que evito.

poema Proclama, dins "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra" (Ed. Òmicron,  2008)

la fotografia és pròpia: Un carrer a Montblanc

Aquí també.... (un poema de El dilema de Faust)

I escriuré aquí també el meu epitafi.
No hi parlaré d'amors que no van ser
ni d'horitzons de llum desdibuixada.
Ho voldré fer recuperant la força
que el temps cansat un dia em va dur a perdre,
mentre fora hi ha un món que encara gira.
Amb gest parsimoniós, que em condueixi
a proclamar amb greu solemnitat
que ja no és cert el que va dir el poeta,
tot el que encara queda avui per fer
no haurà de ser forçosament possible.

poema "Aquí també", extret d'El dilema de Faust",  IV premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà, 2010.(Ed. Òmicron, 2010)

la fotografia és pròpia: Posta de  sol a  La Frexneda (Matarranya), agost 2011

Viatger solitari

Quan miro enrere veig que no tenim
records comuns de les ciutats llunyanes.
Jo tinc a la memòria uns dies grisos
que no vam compartir i uns carrerons
per on no vas passar; també conservo
núvols i fred i pluja sota uns cels
que has anat oblidant si és que els vas veure.
Això ho té la memòria: és selectiva
i delimita bé el que li interessa.
Sempre he volgut escriure dels indrets
per on he passejat, explicar els cels
ataronjats de les tardors més nòrdiques,
parlar, discret, dels xerrics dels tramvies
o d'un cafè en una plaça antiga.
Però en mirar el que haurien de ser
instants comuns, estances compartides,
veig solament imatges solitàries
de mi mateix a una fotografia.

la fotografia és pròpia, Glasgow 2004

Homenatge blocaire a Montserrat Roig

Les tres s'adonen que el vell les mira i xiuxiuegen entre elles. Riuen. A la Mabi, se li ha descordat el botó de nacre del capdamunt de la brusa i la Desirée encara llamineja el gelat de taronja. La Mabi i l'altra han anat a la comuna i el vell estrany, amb barret i bastó, s'ha acostat a la Desirée i li ha fet un petó als llavis, llavis de maduixa gebrada, li ha dit. La Mabi, quan han tret del bar el vell estrany, ha preguntat a la Desirée, i tu, què has sentit quan t'ha besat? No ho sé, ha fet la Desirée, potser una mica de fàstic.

Montserrat Roig: El temps de les cireres  (Edicions 62, 1977)

la fotografia és de Ricardo Costa (1000imagens.com)

Quina plaent vesprada... poema d'Ibn Khafaja

Quina plaent vesprada al llit
em féu passar l'embriaguesa!
El llit el tinc ben fet i estovat
i em fa de cobertor l'ombra dels arbres;
la branca es vincla, i el colom esclata en cant;
lànguidament el sol decau cap a l'ocàs,
rebenta el tro, i el núvol escup blanc.

poema extret de Jardí Ebri,  tria del divan, d'Ibn Khafaja, traduïda per Josep Piera,  Edicions 62, 2007

la fotografia és pròpia: Cap al tard romà des de Vila Borghese

Abans d'un lloc ... (de Maria do Rosário Pedreira)

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara
el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc
més discontinu i innominable.

Me'n recordo

del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d'un gosset que es va aventurar al camí.

Anàvem o veníem?

Maria do Rosário PEDREIRA, La casa i la flaire dels llibres (trad. d'Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009

la fotografia és pròpia: Carcasona 2010

Niu buit

Entre parets discretes, quietud.
Cada vegada més, serem tan sols
tu i jo asseguts, tranquils, en una estança,
deixant que el pas del temps ens abalteixi.
Tindrem de nou la casa que volíem
i escoltarem aquells discs que escoltàvem.
Retrobarem les nits que vàrem perdre
i inventarem secrets a cau d'orella.

Segurament la casa es farà gran
i, si en sabem, encara acollidora.
Ens ho hem de mirar així: mentre ens creiem
que edifiquem futurs, la vida passa.

fotografia extreta de Nació digital (autor Xisco (Josep))

Anem ara, en silenci... amb Joan Vinyoli

Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet totes les coses.
Redescobrim els camps: observa la masia,
els ànecs i les oques al bassal,
el safareig a un angle solellós
del pati: roba estesa regalima,
la masovera surt i crida l'aviram,
mentre al bladar transita la recol·lectora,
que escampa al seu redol
bales de palla ben atapeïda,
i va perdent-se en l'aire la fressa del tractor,
que llaura ja el guaret; són els penats
encara vius: és per això que dormen
les bèsties a l'estable i un recolliment
s'estén pertot. Aclucarem els ulls:
se'ns n'obriran uns altres en el somni
que hi veuran més en l'orba obscuritat.

poema extret de  Passeig d'Aniversari, de Joan Vinyoli (Ed. Empúries, 1984)

la fotografia és pròpia:  La finestra des d'on tot es mira, a Mirambel (Terol)

El cos d'un ningú... un poema de Joan Carles González Pujalte

El cos d'un ningú, ara,
sol enmig de tanta llum de color:
la fera ombra, arlequí
avorrit de ser tan lluny
de la festa.
Vaig poder arrabassar al món una certa
calidesa: la llum
que daurava un dia el modestíssim llom
de la catedral de Saint Enoch,
quan s'obrí en polièdrica immatèria
un carnaval de color sense la necessitat
d'angelots que baixava des del crepuscle
del cel d'Escòcia. Havia plogut.

poema extret d'Els carnavals òrfics, de Joan Carles González Pujalte, XXX Premi de Poesia 25 d'abril de la Vila de Benissa 2010 (Ed. Viena 2010)

la fotografia és pròpia (una imatge de Glasgow, 2004)

Paisatge, de Marta Pérez i Sierra

La humida corba que acarones.
Fascinada.
La textura del teu esguard.
Seré jo, el dia que sigui Terra.
Em desdibuixaré amb clarobscurs.
Seré la foscor morada del vespre.
El timó i el grill.
L'absència entre la capçada.
Em fondré en el palmell sinuós
i en la sageta de l'aigua.
Seré el coixí de la lluna fèrtil.
El fonoll que et besarà a la boca.
Pintaré el nostre paisatge,
el dia que sigui Terra,
damunt el llenç de les meves ales.

poema Paisatge, de Marta Pérez i Sierra, dins Dones d'Heura, II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010 (Pagès, ed , 2011)

la fotografia és d'Antonio Fonseca (1000imagens.com)

un bar amb piano

Al fons del bar sona un piano vell

i un vell cantant prova de fer-se entendre

dins la foscor, entre el fum i les veus,

on amants retrobats semblen novells..

En les cançons, la lletra no ho diu tot.

Com un lament, que a la fi es fa esgarip,

les notes van deixant un regust trist

d’amors que es van perdent en la tardor.

Trobo a faltar la veu d’un saxo: et veig

al meu costat i sé que poc seríem

si entre tu i jo la música es morís.

La teva pell frega la meva pell

i es va fent tard, tan tard que ens adormim

recordant nits amb so de piano vell.

Poema inclòs a "Passes discretes per la ciutat endormiscada" (Bubok, 2012)

Homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés

Una breu ombra
d'un núvol sobre l'aigua,
una ala extensa.
Llunyanes veus, llunyanes
festes enlloc perdudes.

poema extret de Balanç de Mar, Vicent Andrés Estellés, Obra completa 4 (ed. 3i4, 1978)

Recer

Les meves pors, arrecerades
al costat del teu cos,
buscant, de nit, proteccions
que el dia nega.
Mentre em perdo als teus braços
les hores es suspenen i transiten,
lleument, pels llimbs nus del vertigen.
Ara el desig prepara camins tempestuosos
per la carn inflamada, recorreguts
d'un trànsit
que la tardor no oblida.

la fotografia és d'Elsa Mota (1000imagens.com)

Sobre la taula...

 
Sobre la taula un dibuix,
un paper,
una paraula esqueixada,
un camí desdibuixat,
un nom breu,
gots de vi,
unes molles de pa,
una llàgrima encesa.
I, a les mans, un record escindit
s'esvaeix, desolat, com buscant,
pell endins,
abolides empares al cau de l'absència.
Nàufrag del seu futur, el poeta
s'acosta al perill de la riba on retorna,
com un càstig diví, la raó que va perdre.

Si véns, amor, i jo no hi sóc...

Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d'un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t'hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.

Un poema de Francesc Garriga, extret del llibre T'estimo... Més de cent poemes d'amor i de desig, tria a cura de Sam Abrams, EUMO Editorial, 2002

la fotografia és de Inácio Silva (1000imagens.com)

Adéu (un poema de Bruna Generoso)

Es va rompre l’amor un matí fred

de núvols i foscors a les parets

-la pluja vomitava les paraules

que es feien grans en forma de retrets -.

No ens vam conèixer amb els ulls borrosos

que entelen els colors de les finestres,

privant-nos de l’olor de les muntanyes.

Ja saps a quin racó dorm el silenci

quan sembla que l’instant ha cridat massa.

Penso de lluny sense saber tenir-te

que, abans, l’amor tenia poques lletres.

Del nostre amor és l’amor de què parlo.

era senzill, l’amor de poques lletres,

l’amor d’aprendre a ser pells de tendresa.

poema de Bruna Generoso i Miralpeix, dins ON HAS DEIXAT LA VEU?, Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, 2010 (Ed. Viena, 2011)

ART POÈTICA

Per la transgressió
dels mots comuns,
il·luminar espais
poc coneguts del ser,
i aprendre el que hem viscut,
esforç d'una memòria.
Tornar a la pàtria
per uns camins perduts,
endins del bosc.
Entrar en el misteri,
divers, de tot origen
per la paraula.

 

 

poema de Josep Maria Fulquet (dins De plata pur, ANGLE EDITORIAL, Barcelona, 2007))

L'imperi implícit

Ens amaguem darrere

de les coses apreses,

i ens mirem

-enfilats com l'Estilita en la columna

des de la qual s'abasta

l'imperi implícit de la nostra follia-

com les coses s'aturen

i el progrés de les hores

és un ritu monòton.

Ja fa temps que ens anem conformant

amb descriure l'angoixa

dels silencis estàtics,

i a observar el desert on miren d'arrelar

desordres i neguits,

com un vell jeroglífic.

Del fons de l'ingrat tedi,

emergeixen certeses

per a donar resposta a qüestions improbables

que mai vam plantejar-nos.

fotografia extreta del web letrasporletras

La nit ha pres la forma del desig

La nit ha pres la forma del desig
quan has vingut amb el bes i amb el tacte
per consolar els neguits de l'home sol
que torno a ser si em deixen les paraules.
Amb els dits nus has retrobat dreceres
sota una pell abillada amb les nafres
de la foscor amb què s'impregna l'escorça
del meu cos fred, amarat d'ignorància.
Foll, m'he perdut pels camins que em servies
i ens hem trobat al barreig de salives,
esmicolant els miralls que ens separen.
Per un moment, m'he sentit com el faune
que, seduït per besades de nimfa,
veu acomplerts els desigs més recòndits.

fotografia extreta de 1000imagens.com

Un aire estàtic

Tot és molt lent.

Les hores agonitzen mentre l'aire es fa dens i un cel de color gris amenaça amb tempestes d'angoixa. Als avencs del silenci ressonen encara les paraules amb què es va proclamar, inhòspita certesa, la victòria del foc sobre l'aigua, el triomf definitiu del desert, la misèria absoluta dels sentits.

Un aire estàtic empudega els carrers i fa asfixiants tots els intents d'iniciar les caminades.

la fotografia és presa a Edinburg

M'entretinc (un poema de Santi Borrell)

m'entretinc amb la música el mar la finestra
l'avió el paisatge la ciutat

m'entretinc amb la foscor la fàbrica els crits
la fatiga les monedes el dolor

m'entretinc amb els núvols els ocells el vent
les muntanyes els somnis

m'entretinc amb les pedres la mort el mirall
els vidres les dones les flors la il·lusió

m'entretinc amb la rialla els altres el dimecres
la roba el fum la festa la plaça l'any

m'entretinc amb les fulles la nit la publicitat
els diaris la guerra la fam tu

m'entretinc amb les arbres les paraules la llum
la font els camins els éssers tot

 extret del poemari "Els dies a les mans", de Santi Borrell, Edicions de Pedra (2010)

la fotografia és d'Antònia Llunell

Teoria i pràctica de la flor natural (fragment), de V.A. Estellés

Hi ha la fam, la precarietat,
com hi ha els sermons i hi ha el pecat
i les notes de societat.

Pot seguir, ben plàcid, el ball.
Pot cantar, matiner, el gall.
No ens ha faltat cap detall.

L'honesta joia dels promesos,
ben mirats, indistints, els besos,
i creix el ventre de tres mesos.

S'arreglarà tot, a la fi.
Pot seguir ara el ball, ací.
Perque el fill serà setmesí.

Hi ha sobre tot, l'honestedat.
Hi ha les obres de caritat
i les notes de societat.

fragment del poema Teoria i pràctica de la flor natural, dins LLIBRE DE MERAVELLES, Vicent Andrés Estellés, Ed. 3 i 4

El dia s'ha llevat...

El dia s'ha llevat cabdellant núvols,
reivindicant aiguats de maigs pretèrits.
M'ho miro tot amb un posat absent
i és a través de la finestra oberta
que comparteixo els cants d'ocells captius.
Només jo entenc l'angoixa de les hores,
cercle perpetuu dins del vell rellotge.
En va he buscat el teu cos: ja no hi eres
i s'ha perdut al buit l'esforç del tacte.
M'he plantejat, seriosament, no moure'm
fins que arribés la nit altra vegada,
i he preparat les mans per les carícies,
per si de cas, en un moment, tornaves.
De dins d'un llibre obert, a la tauleta,
un reguitzell insolent de paraules
s'ha conjurat contra tota esperança.

En la nit espiem...

En la nit, espiem vides alienes
i absorbim els neguits de cossos fràgils.
Recorrem laberints a les palpentes
i invoquem, en l'oblit, l'univers gràvid
del vertigen pels somnis que agonitzen.
¿De quins temps reneguem, de quins esforços
dessistim enfilats en la supèrbia
de saber-nos distants en l'estranyesa?
Mentre pluges nocturnes configuren
rius de fred que s'escolen per escletxes
on s'hi filtra el dolor sord dels vells arbres,
hem anat treient pols als antics llibres
que hem obert, rellegint impronunciables
encanteris extrets d'un munt de cendra.

Camins que conflueixen

Camins que conflueixen

al sotabosc dels mots.

Xiscles irats s'eleven,

pregàries profanes,

vers l'univers dels rèptils

on recomença el cicle.

Les hores emmortallen,

mandroses, l'esbós tòrpid

de fumeres llunyanes.

Ha plogut, un poema de Ricard Garcia

"La luz se derramó

en los manteles limpios de la tarde"

JOSÉ ÁNGEL VALIENTE

Ha plogut

i les oliveres del jardí destil·len plata.

Només un tirant

travessa l'infinit a la teva espatlla;

el dia s'ha aturat com el gat damunt la biga.

Ha plogut

i les oliveres del jardí destil·len plata.

poema extret de "ELS CONTORNS DEL XIPRER" de Ricard Garcia, XV premi de poesia  Josep Fàbregas i Capell Vila se Sallent 2005, editat per l'Ajuntament de la Vila de Sallent, 2007

la fotografia és d'Elsa Mota Gomes (1000imagens.com)

Pluja, de Rosa Font

Sóc pluja entre les saules i el xiprer
i m'enfilo a la nit per vigilar-te el son
i florir com els astres.

Sóc pluja i llisco entre les herbes,
m'escapço la punta dels dits
per submergir-me al fang
i viure dins l'arrel.

Ara sóc pluja per foradar el silenci
i rodolar pel càvec que desenterra el cuc.

poema PLUJA, de Rosa Font, extret de Des de l'arrel (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008), ed. Proa, 2009

la fotografia és de Paulo Prenichero (1000imagens.com)

Hem esperat en va la primavera

Hem esperat en va la primavera
mentre veiem passar estacions
darrere les finestres d'un tren que no va enlloc.
Esperem que es compleixin
coses que ens vam prometre
quan encara dubtàvem si hi havia
d'haver dies després dels dies grisos.
Tenim la imatge vaga de quan érem
petits i no hi havia res encara
que pogués adquirir el tint monòton
dels dubtes que, amb el temps, vam començar
a arrenglerar en llibretes o carpetes
avui empolsinades dins un fons
d'armari al que fa temps que no accedim.
Dubtem de tot mirant enrere
i encara dubtem més quan el futur
sembla només un gest, una enutjosa
molèstia iterativa que s'instal·la
darrere d'una porta, i ens assetja.

El dolor dels qui queden... (in memoriam Pere M.)

Al capdavall, la mort és el dolor dels altres,

la llàgrima furtiva dels qui, amb fred, entrecreuen 

mirades que contenen desesperances gèlides 

o ràbia, molta ràbia per l'absència obligada.

La mort és, sobre tot, el dolor dels qui queden,

i el record de les hores amables, de l'esforç

compartit, de les lluites -les lluites que sabem 

que no s'acaben mai al final de la lluita.

La mort no és el final de l'amor ni dels somnis

ni un trànsit a camins d'estrelles perdurables.
La mort no és l'avinguda de xiprers que es dibuixen 

sota un cel tardoral que desperta tendreses.

Si ara vetllem la nit és per si en ella esclata,

al record dels amics, un incendi de llàgrimes.

No és en la nit

No és en la nit
que et pren el fred del marbre
ni és en el fang
que modeles desitjos.
Del fred rocam
aprens l'urc i el coratge
davant l'esglai
d'onades erosives.

Sempre és hivern
al cor dels solitaris.

Una mostra de patriotisme ibèric de Fernando Pessoa

De llevant a ponent manàrem,
allà on va el sol, vam trepitjar.
Per llunes d'ignots fins buscàrem
la glòria, sols, a l'atzar.
Avui la derrota ens és vida,
dolença el nostre son més gran.
¿Per a quan la casa bastida,
oh mare Ibèria, per a quan?

Tres pobles d'una sola raça,
d'una mare són tots tres nats.
Hispanya, glòria, orgull, gràcia.
Portugal, Catalunya, enyor.
Mes avui clama a l'erm insuls
qui fórem per qui som, cridant.
Per a quan aquell npou impuls,
oh mare Ibèria, per a quan?

poema extret del recull POEMES DE FERNANDO PESSOA, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema (2002)

Selecció d'ikebanes de Tomàs Camacho Molina

I

Delícia d'aquestes flors

que cullo

pensant en tu.

III

Que et ploguin pètals

de pluja ploranera

des del cimal del mugró

a les valls de les sines,

descendint i embriagant

de perfums el melic

per adeturar-se

en el boscam del sexe

tot esperant

la visita

de l'encès colibrí.

XVII

I collíem les flors banyats

d'una llum que ens retallava

en el perfil de la nit.

No felicitat: certesa,

certesa de saber-se estimat

i tenir sentit moltes renúncies

Poemes extrets del llibre Ikebanes d'aire, de Tomàs Camacho (Clau d'Euterpe, 2000)

Des del balcó (poema presentat i recitat a la II mostra oberta de poesia a Alcanar)

Podem imaginar que aquesta mar
absent conté la boira i que hi ha un mar
perdut endins la boira. Resseguim
un horitzó des del balcó des d’on
tot ho mirem, prenent certa distància,
i acaronem en somnis, imprecises,
les línies que s’amaguen on comença
el foc. Ens hem buscat i hem obtingut
només el discutible
plaer de compartir la incoherència.

Un vent que gemega

Fa un temps estrany, un vent
indecís que gemega
pels batents de finestres
obertes a l'oblit.
El dia no ens promet
res que no sigui el dia
per més que coneguem
el destí de la llum.
Feia un sol insultant
el dia que vas néixer.
Sempre t'ha acompanyat
un desig de foscúries,
una por insospitada
a tanta claredat.

la fotografia és d'André Coelho

Paisatge de març

 

Un fil de llum

allargassa la tarda.

Orfes, les hores

àvidament s'esforcen

a esquinçar breus capvespres.

Refugi

¿Quin mar de vidre espera més enllà
d'aquesta claredat, quina incertesa
ofega els vents manyacs, quina desídia
ens venç, acomodada al nostre son?
Sabem pels vells que res no és pas com era,
que allò més inequívoc muda avui
només en anecdòtic, fins i tot
que al més lleu dels dolors hi ha desmesura.
El cel es va enfosquint amb els silencis
de tot el que callem: no gosaríem
abandonar, amb supèrbia, l'escenari
i optem, ara que és fosc, per amagar-nos
al refugi solemne de les hores.
Hostil, el sol denosta la nit tendra.

Pessoana (2)

En l'origen de totes les angoixes

hi ha un cosmos que s'esquerda com les pedres.

Als somnis posseïm estranys deliris

i convertim records en falsedats.

Hem oblidat, per fi, la nostra vida

i aboquem el desti, com un miratge,

dins la capsa igniscent de futurs negres

com la nit amb què es clouen els rellotges.

No ens importen els dies que segueixen

ni els passats que basteixen calendaris

esforçats en la lluita contra el tedi.

Tot retorna a un mateix, sense memòria

de les coses com són quan s'interrompen

les imatges que el temps, futil, esborra.

fotografia: Lisboa, la Sê

Pessoana (1)

Anoto als fulls pautats del dietari

paraules que, de cop, s'han palplantat

davant meu obligant-me a decidir

quin nou sentit he de dornar-li al dia.

Desfilen davant meu vagues memòries

de músiques distants i de perfums

que volen impostar amb la seva essència

els records que mantinc o que m'habiten.

De fet, avui, el dia s'ha llevat

amb una boira densa que impregnava

els meus sentits: tot empenyia a escriure,

fins i tot la subtil desesperança

amb què la claredat volia fer-se

un lloc als meus gargots, toscs i maldestres.

La Solitud

De pells absents haurem farcit poemes
i cants silents en nits de lluna plena.
Breu desconcert, al límit de la pena,
un plor insistent per una vida aliena.

Llenques de gel glacial es precipiten
indiferents al fred mur que agonitza
empès pel vent d'una tardor imprevista.

De lluny se sent una cançó molt trista.

fotografia extreta de 1000imagens.com

El meu carrer

El meu carrer feia tot just dos-cents metres.

Hi havia magatzems, botigues d’ous i una comissaria

que a la nit prenia l’aura misteriosa

de les comissaries del franquisme.

Feia por fins i tot anar-s’hi a fer el carnet d’identitat.

En el mateix carrer hi va viure molt temps

mitja família i el vam abandonar quan va morir la mare.

De vegades hi torno i se’m fa estrany

saber que allà on vivíem hi ha altres vides

i que aquells magatzems s’han convertit

en un bar de disseny o en galeries que exposen

quadres a preus inassequibles.

Recordo que a l’estiu, quan era l’hora

en que el sol més intens cremava els porticons

dels balcons, ens tancàvem

amb l’absurda esperança que els sostres alts de casa

poguessin protegir-nos de l’escalf de la tarda.

No teníem telèfon, el pare no en volia

creient que aquesta absència ens incomunicava.

Hi vam créixer feliços, amb tristeses forçades,

en aquell vell carrer de Ciutat Vella, que sento meu encara

Fugim abans no em tempti...

(...)
Fugim abans no em tempti
el perfum del silenci.
Fusionem vida i paraula.
Musa de còpules líriques,
treu la pols al paisatge.

fragment extret del poema Treu la pols al paisatge, de Laura Gonzàlez Ortensi, dins PRELUDIS DE SILENCI (emboscall ed., 2009)

Envellir, de Ricard Mirabete Yscla

Sempre ve de l'altre i sorprèn.
El futur com una espasa prima i freda
et cus els dits de les mans i envelleixes.
En el pitjor dels casos no duu res.
Ningú és la companyia de les avingudes.
Ningú té el gust de les ciències aproximades.
Ningú sembla la plàstica de matins abstractes.
En el pitjor dels casos és un carrer ample.
Ensenya a estar sol, espantat, fred.
Escriu damunt les serres del plaer.
No amaga la pressa de sentir-se veritat.
Es despulla.

poema Envellir, de Ricard Mirabete Yscla, dins Les ciutats Ocasionals, (premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental Estabanell Energia 2008) Tèmenos Edicions 2009

fotografia 1000imagens.com

Baudelaire a la tauleta de nit

Sota pluges d'hivern
desafines cantant
melodies que el fred
no transforma en escalf.
Recuperes ciutats
que l'oblit ha ocultat,
amarat dels records
del naufragi: l'aiguat
ha instal·lat als teus mots
una infèrtil llavor.
I, dels llibres obscurs,
rellegits tantes nits,
en conserves uns fulls
plens d'un verb enfebrit.

fotografia extreta de 1000imagens.com

M'ho he mirat tot

 

M'ho he mirat tot des d'un banc: solitari,

he vist passar amb un somrís el cadàver

que sóc avui; ara res no m'espanta.

Vaig descomptant dels meus deutes nostàlgies

que han fet malbé tot un doll d'esperances.

M'he anat fent vell, però no m'adonava

que al meu costat tot un món envellia.

M'he vist passar, però jo no em mirava..

Un haikú de Lisboa

Breu balconada:

ríu d'ànsies marines.

Dolça saudade.