dijous, 24 de juny de 2010

Cita a cegues


Tota la vida m’he deixat portar.

Ets tu qui persisteix en tots els somnis,

qui desitja ciutats i nits amb música

i vells hotels des d’on crear records

que han de fer-nos després rica la vida.

Jo he estat més partidari de mirar-me

les coses assegut de forma plàcida

en qualsevol terrassa d’un cafè

que em permetés refer la perspectiva

de tot allò que hem vist sense ser nostre.

Conec a fons la llista de ciutats

on hauríem d’haver fet passejades

que havien d’acabar en àlbums de fotos

on poder reconèixer joventuts

que han passat fugaçment. Ja no tenim

edat per recrear cites a cegues.

Seria interessant, de totes formes,

simular una comú desconeixença,

quedant, com dos amants furtius a esquenes

de les convencions rectes i fermes,

en un cafè d’una ciutat nocturna.

Jo duria un clavell damunt l’orella.

Tu, un somrís per poder-te reconèixer.

2 comentaris:

  1. anava a deixar-te un somrís per fer-te saber que m'agrada, però he pensat: "calla, no ho enredis" :) però bé, imagino que tothom sap reconéixer el somrís que li pertoca en la sort de sorprendre's d'allò sabut.

    ResponElimina
  2. Assumeixo que hi ha un somrís incorporat en el teu comentari. Gràcies, Clídice.
    :)

    ResponElimina