dilluns, 25 d’octubre del 2010

Olor de papereria

Mai no vaig saber, a la infantesa, si l'olor
de la papereria del poble, quan entraves,
provenia de la capsa atepeïda de gomes d'esborrar
o dels fulls de paper de barba guardats a la caixonada.
Era del munt de llibretes, intactes encara,
de la nostra gosadia precoç? No ho recorde.
No obstant, ara, a l'entrar als grans magatzems
de la capital (secció papereria) em vaig sentir perdut,
anava a les palpentes cercant els vells aromes,
mentre buscava un vulgar quadern de ratlles.
Vaig provar en un prestatge, ple de llapis cars,
de tots els colors possibles, prims i suaus com un regal
d'aniversari. Em vaig apropar, ingenu, a l'olor
de les carteres de cuir esperant mastegar
el somni de la infantesa. Però tot el que sentia
era una atmosfera de mantega cuinada, espessa,
que muntava del restaurant. Encara tèbia, Tot plegat
un espai confús, traït, que m'havia deixat inerme.
Havien desaparegut els senyals d'una humanitat
més senzilla. Quin respecte tindríem des d'ara
a l'iniciar una nova escriptura? Quina inspiració?
Com esperaríem pensarosos i muts davant el silenci
d'una obscura vesprada? Una orfandat nova
s'afegia a la pròpia ignorància.


poema Olor de papereria, de Francisco Mezquita Broch, dins LLARGUES PASSEJADES PER UNA CIUTAT DISCRETA, Ed. VIENA, 2007

divendres, 22 d’octubre del 2010

Testament


Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina;
l'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d'herba només de la divina pau.


poema Testament, de ROSA LEVERONI, dins Rosa Leveroni: La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino, CCG EDICIONS, 2010

dijous, 21 d’octubre del 2010

Poemes de joventut (2)

Ara que cau la nit,
les hores assoleixen
l'inestable equilibri
que dificulta els somnis.
Has de venir demà,
caminant entre núvols
per a resituar
el meu espai asfíctic.



poema "Desequilibri", escrit el 1982

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Un brindis amb vi blanc



Pensant en tot allò que queda encara,
malgrat tot, per escriure, encetaries 
ampolles de vi blanc
i faries un brindis solitari
a compte de les coses que no passen
i les que van passar sense percebre-les.
Mirant enrere, veus falsos deserts,
deserts que un dia vas imaginar
només per mantenir raons estranyes
que t'han menat als freds des dels que escrius.
I, per davant, ja ho veus, vas establint
punts suspensius i interrogants als versos
que s'han d'anar quedant per un camí,
al capdavall, agrest i intransitable.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

La poesia és el cianur...


La poesia és el cianur
que deixo cada nit a la tauleta:
me'l vaig bevent a glops amb la mateixa
desídia i parsimònia amb què llegeixo
Baudelaire i Ausiàs March o deixo notes
que volen fer millors els meus poemes.
I un cop l'he pres, les coses són més clares
si puc parlar d'amor tenint en compte
que el límit és la mort, si parlo encara
del desig expressat en la mesura,
si oblido per un temps tots els recomptes
a què sotmeto el vers i les paraules.
Hi ha un bosc on he enterrat les meves lletres
per por que puguin mai enverinar-te.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Geografia, un poema de Santi Borell

La bellesa,
la llum damunt la terra,
el domini de l'aire,
l'expressió d'un nen,
la música de les fonts,
la pluja damunt les pedres,
els núvols damunt els arbres,
la muntanya baixant pel riu,
el mar nodrint la terra
i tu, dictant el temps.


poema extret del llibre Els dies a les mans, de Santi Borrell Giró, Edicions de Pedra, 2010
la fotografia és pròpia: Trabucador

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Espadats



Hem passejat
pels espadats observant amb plaer
com una onada ens en tornava una altra,
com cada bri d'aquest aire, ja escàs,
duia la sal que ens cremava l'esquena.
I hem vist velers i motores traçant
amples camins resseguint els esculls
que hem recreat només per a nosaltres,
ara que el dia és més breu i esperem
veure arribar amb l'horabaixa els neguits
de cada vespre.

poema ESPADATS, del llibre UNA OBSTINADA IMATGE, Ed. Òmicron, 2009

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Mentre mans de l'oblit... (un Margarit del 82)

Mentre mans de l'oblit
rovellen la barana del balcó,
amb el desig he escrit la teva pell,
daurada com les dunes d'un desert.
Del foc del nostre temps en resta l'ombra
lenta i serena d'un carrer per viure
i el costum dels ocells i la finestra.
S'han esborrat del vent els teus vestits
i la remor d'esguards entre les roses.
Als ulls hi duc els vespres lluny de casa
i la lluna que brilla, decreixent,
damunt la mar de calç a l'horitzó.




Poema extret d' "El passat i la joia", de Joan Margarit, Col·lecció REDUCCIONS, ed. EUMO/EDIPOIES, 1982
la fotografia és pròpia: Morella