I un dia descobreixes que existeix una vida
més enllà del món plàcid on creies que vivies.
I per comptes de créixer, d’absorbir la saviesa
que el nou estat t’atorga, t’amagues al racó
de les desesperances, i plores i gemegues
com ho vas fer aquells dies, quan els amics morien
sense saber per què.
La vida que ara observes,
no és la teva, és dels altres, els altres que se’t miren
des dels àmbits palpables a què tot els condemna.
Ja no saps en què penses, mentre el mirall es trenca.
Vas desfermant finestres que s’obren als espais
on mai no podràs perdre’t. Hi ha un sol que t’enlluerna,
més enllà dels teus límits: les paraules ressonen,
com passes al silenci de criptes solitàries.
poema LA VIDA QUE ARA OBSERVES
la fotografia és pròpia: Font del Francolí
Un poema agre-dolç bellíssim, on sota la tristesa batega la passió per viure.
ResponEliminaUna abraçada.
quanta por a viure!
ResponEliminaAquest poema conté moltes propostes pel debat del pensament. Així ha de ser. I proposa alhora imatges que condueixen a l'interior d'aquest replec que és la consciència. M'agrada. Tenim dret a la hivernació de la consciència quan ens convingui i quan els elements externs ens hi empenyin.
ResponEliminaOlga Xirinacs
és un poema preciós sobre les nostres limitacions, crec, i sobre la por de prendre decisions. Transmet moltes emocions conegudes, m'agrada molt com està escrit, tot i que si existeix una vida més enllà... jo la vull viure, vull obrir finestres i perdre'm allà...
ResponEliminaGràcies Sandra, és cert que és un poema trist.
ResponEliminaPossiblement tradueix tant les ganes com la por, com molt bé dius Clídice no tant a viure com a la vida mateixa.
Olga t'agraeixo sincerament el comentari. De vegades ens aturem a mirar què hi ha a fora i provem, normalment sense èxit d'hivernar-nos.
És probable que sigui por, Núria, o una mena de paràlisi que no ens permet sortir d'allà on som, malgrat que hi hagi alguna cosa que ens crida...