dimarts, 24 de gener de 2012

Ciutat endormiscada




Altra vegada, em sorprèn el record
de la ciutat encara endormiscada
a primera hora, un matí de diumenge.
Ressonen passes trencant amb cautela,
i subtilesa el silenci profund
de les llambordes humides pel gebre.
Sóc assegut en un banc solament
per observar amb quin  ritme indolent
escombra l’home del carro de brossa
fulles caigudes i recull després
les restes indiscretes
d’algun improvisat festeig nocturn.
He fet el gest erroni d’obrir un diari
que no duc i d’encendre després la cigarreta,
ara que ja fa molt temps que no en fumo.
Aspiro la humitat d’aquest matí i m’arriba
d’imprevist una olor de mar i un fred subtil
amb els que no comptava.
M’acompanya l’aroma del cafè
just acabat de fer d’un bar de cantonada.
Quan m’alci, em tornaré
a perdre pels carrers estrets d’una ciutat
que molt difícilment
podrà recuperar els diumenges mandrosos,
carregats de matisos, de la meva infantesa.


poema Ciutat endormiscada, dins el poemari "Passes discretes per la ciutat endormiscada(Bubok, 2012)



6 comentaris:

  1. Ple de subtileses, d'evocacions, d'insinuacions... de gestos suspesos fins i tot, amb l'atmosfera excepcional dels matins de diumenge, un excepcional poema "carregat de matisos".

    ResponElimina
  2. Gràcies Eduard. De la infantesa i la joventut, els records més entranyables tenen a veure precisament amb l'atmosfera gairebé inert que tenien els matins a Ciutat Vella. Una mica és el que intento reflectir en el poemari del que forma part aquest text.

    ResponElimina
  3. Quina sensació més agradable llegir aquest poema, m'ha agradat molt. Felicitats i gràcies pel regal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Griselda, i per passar per aquí.

      Elimina