dilluns, 13 de desembre de 2010

Després de la pluja

Ara ha deixat de ploure, però saps
que no n'hi ha prou per fer-nos obrir portes:
ens ho mirem de lluny, amb una mandra
que surt del més pregon dels nostres ànims.
Asseguts al sofà passem les pàgines
d'un llibre on ballen lletres i caràcters
sense sentit, invocacions profanes
a déus perduts al fons d'una pregària.
Ara ha deixat de ploure al món de fora
i ens entestem a dir que som feliços,
mentre passen les coses com passaven
i seguiran passant els anys que venen.
Nosaltres, al sofà, ens mirem programes
que ens fan sentir més bons o menys captaires.

 poema Després de la pluja, dins UNA OBSTINADA IMATGE, ed. Òmicron 2009
fotografia extreta de 1000imagens.com

dimecres, 8 de desembre de 2010

Avui em plau l'amor que no obsedeix... (de Pilar Cabot)

Avui em plau l'amor que no obsedeix;
l'amor petit, de somnis abastables;
l'amor marcat per límits mesurables.
Brilla en silenci avui al cap dels dits
l'aigua de la tendresa. Ni neguits
ni un borrall de desig o de follia.
Plàcidament em lliuro a l'harmonia
del benigne context. Res no m'encela.
L'amor que avui em plau navega a vela
suaument impulsat pel ventijol.
Dòcil amor que no exalta ni dol.


poema extret d'Els rossinyols insomnes, de Pilar Cabot (col·lecció La Suda, Pagès editors, 2008)

dijous, 25 de novembre de 2010

Sota la pluja, amb S. Espriu


Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança, miro
com el meu pas s'esborra.





poema Sota la pluja, de Salvador Espriu, dins LES HORES, inclòs a OBRA COMPLETA (Edicions 62, 1968)

dilluns, 15 de novembre de 2010

Ens cremaven les mans... (un poema de Teresa Pascual)

Ens cremaven les mans: tacte de gel
el dels braços que abracen un desert
que després de tants anys sense comprendre,
ha desolat la terra d'altres braços.
Mans i pell que tallaven com un gel:
dalla i silenci arrapat al monòleg
de l'ànima que s'ha adormit al ras
i contempla, sols contempla la vida.


poema extret de Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual (Biblioteca de la Suda, Pagès editors, 2008)

dijous, 11 de novembre de 2010

Inhòspita tendresa dels somnis de novembre




Novembre ens havia de portar els ressons
de cels rogencs, de tardes que avançaven
a un ritme desbocat, de nits
que es feien llargues i d’hores
que començaven a fer-se feixugues a l’espera
del fred al que volíem abocar
desitjos emergents.
Però va ser aquest fred el que va vèncer
i vam veure passar totes les hores
com un calidoscopi on es deformarien
les imatges perdudes de futurs
als que no vam tenir accés.
Ara, quan ho recordo, em sobrevé
una estranya i inhòspita tendresa per les coses
que hauria hagut d’enumerar
i mai no van passar del fum dels somnis.

poema publicat amb el títol NOVEMBRE a EL DILEMA DE FAUST (Ed. Òmicron 2010)


dilluns, 25 d’octubre de 2010

Olor de papereria

Mai no vaig saber, a la infantesa, si l'olor
de la papereria del poble, quan entraves,
provenia de la capsa atepeïda de gomes d'esborrar
o dels fulls de paper de barba guardats a la caixonada.
Era del munt de llibretes, intactes encara,
de la nostra gosadia precoç? No ho recorde.
No obstant, ara, a l'entrar als grans magatzems
de la capital (secció papereria) em vaig sentir perdut,
anava a les palpentes cercant els vells aromes,
mentre buscava un vulgar quadern de ratlles.
Vaig provar en un prestatge, ple de llapis cars,
de tots els colors possibles, prims i suaus com un regal
d'aniversari. Em vaig apropar, ingenu, a l'olor
de les carteres de cuir esperant mastegar
el somni de la infantesa. Però tot el que sentia
era una atmosfera de mantega cuinada, espessa,
que muntava del restaurant. Encara tèbia, Tot plegat
un espai confús, traït, que m'havia deixat inerme.
Havien desaparegut els senyals d'una humanitat
més senzilla. Quin respecte tindríem des d'ara
a l'iniciar una nova escriptura? Quina inspiració?
Com esperaríem pensarosos i muts davant el silenci
d'una obscura vesprada? Una orfandat nova
s'afegia a la pròpia ignorància.


poema Olor de papereria, de Francisco Mezquita Broch, dins LLARGUES PASSEJADES PER UNA CIUTAT DISCRETA, Ed. VIENA, 2007

divendres, 22 d’octubre de 2010

Testament


Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina;
l'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d'herba només de la divina pau.


poema Testament, de ROSA LEVERONI, dins Rosa Leveroni: La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino, CCG EDICIONS, 2010

dijous, 21 d’octubre de 2010

Poemes de joventut (2)

Ara que cau la nit,
les hores assoleixen
l'inestable equilibri
que dificulta els somnis.
Has de venir demà,
caminant entre núvols
per a resituar
el meu espai asfíctic.



poema "Desequilibri", escrit el 1982

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Un brindis amb vi blanc



Pensant en tot allò que queda encara,
malgrat tot, per escriure, encetaries 
ampolles de vi blanc
i faries un brindis solitari
a compte de les coses que no passen
i les que van passar sense percebre-les.
Mirant enrere, veus falsos deserts,
deserts que un dia vas imaginar
només per mantenir raons estranyes
que t'han menat als freds des dels que escrius.
I, per davant, ja ho veus, vas establint
punts suspensius i interrogants als versos
que s'han d'anar quedant per un camí,
al capdavall, agrest i intransitable.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

La poesia és el cianur...


La poesia és el cianur
que deixo cada nit a la tauleta:
me'l vaig bevent a glops amb la mateixa
desídia i parsimònia amb què llegeixo
Baudelaire i Ausiàs March o deixo notes
que volen fer millors els meus poemes.
I un cop l'he pres, les coses són més clares
si puc parlar d'amor tenint en compte
que el límit és la mort, si parlo encara
del desig expressat en la mesura,
si oblido per un temps tots els recomptes
a què sotmeto el vers i les paraules.
Hi ha un bosc on he enterrat les meves lletres
per por que puguin mai enverinar-te.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Geografia, un poema de Santi Borell

La bellesa,
la llum damunt la terra,
el domini de l'aire,
l'expressió d'un nen,
la música de les fonts,
la pluja damunt les pedres,
els núvols damunt els arbres,
la muntanya baixant pel riu,
el mar nodrint la terra
i tu, dictant el temps.


poema extret del llibre Els dies a les mans, de Santi Borrell Giró, Edicions de Pedra, 2010
la fotografia és pròpia: Trabucador

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Espadats



Hem passejat
pels espadats observant amb plaer
com una onada ens en tornava una altra,
com cada bri d'aquest aire, ja escàs,
duia la sal que ens cremava l'esquena.
I hem vist velers i motores traçant
amples camins resseguint els esculls
que hem recreat només per a nosaltres,
ara que el dia és més breu i esperem
veure arribar amb l'horabaixa els neguits
de cada vespre.

poema ESPADATS, del llibre UNA OBSTINADA IMATGE, Ed. Òmicron, 2009

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Mentre mans de l'oblit... (un Margarit del 82)

Mentre mans de l'oblit
rovellen la barana del balcó,
amb el desig he escrit la teva pell,
daurada com les dunes d'un desert.
Del foc del nostre temps en resta l'ombra
lenta i serena d'un carrer per viure
i el costum dels ocells i la finestra.
S'han esborrat del vent els teus vestits
i la remor d'esguards entre les roses.
Als ulls hi duc els vespres lluny de casa
i la lluna que brilla, decreixent,
damunt la mar de calç a l'horitzó.




Poema extret d' "El passat i la joia", de Joan Margarit, Col·lecció REDUCCIONS, ed. EUMO/EDIPOIES, 1982
la fotografia és pròpia: Morella

dimarts, 28 de setembre de 2010

Camino al costat de l'esclat de les ones...

Camino al costat de l'esclat de les ones:
el litoral guarda el secret de les meves passes entre
les xarxes de sal portades pels vaixells
i el laberint de les algues encara ara oferides

a la platja. M'assec a mercè dels penya-segats dibuixant
el teu nom sobre l'arena; i és com si lentament
pronunciés una crida trista a la qual ningú
no acudeix. Es fa tard per al lament de les sirenes:

ara les marees cabdellen fils d'escuma al voltant
dels meus peus, les aigües ja no transporten
la meva veu, perdent-se sobre les dunes
que els vents van desbastant lentament

quan cau la nit. Sempre tinc por de que no tornis.


Maria do Rosário PEDREIRA, La casa i la flaire dels llibres (trad. d'Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009

divendres, 24 de setembre de 2010

Una quarteta d'Omar Khayyam


Llàstima que el guany ja se'ns hagi acabat,
i que als peus de la mort els cors es tornin sang.
Ningú no ha tornat mai de l'altre món per dir
als viatgers d'aquest món què els ha de passar.




Omar Khayyam(1048-1131), Quartetes, Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés, adesiara editorial

dijous, 16 de setembre de 2010

Recuperant poemes de joventut


No hi ha poemes d'amor.
Ara per ara, només
serà possible, si de cas,
escriure, amb molt d'amor,
els versos dels nostres poemes.



(1978)


dijous, 9 de setembre de 2010

Posta de sol a Luxor


Des del desert
els càlids vents encalmen
rogencs capvespres.
Quan mor el sol comencen
les més tenses esperes .
fotografia pròpia: La lluna al temple de Luxor

divendres, 23 de juliol de 2010

Recordant Georges Brassens (Supplique pour être enterré a la plage de Sète)

Recordant Màrius Torres


La nit és un palau a la teva mesura,
ànima en vetlla, vasta com cap arquitectura.
Tota distància cap al teu interior
--llunyanies de pau, --llunyanies d'amor.
L'infinit ha tancat els ulls, i sent, als polsos,
un batec suavíssim, fet dels somnis tan dolços
que eleva en aquesta hora la vida d'aquest món.
Un trèmul pes d'estrelles descendeix al seu front.
Tanca també tu els ulls i adorm-te en la pau clara,
ànima en vetlla, ànima en servitud encara;
i escolta bategar, com en somnis, dins teu,
el repòs de la mort, el silenci de Déu.




Màrius Torres, La nit és un palau..., 1941

dimarts, 20 de juliol de 2010

Lamentacions


Lamentarem
hores mortes davant
opacs miralls
que només reflecteixen
excitades absències.



poema Lamentacions, dins "L'angoixa de la fulla abans de caure", Bubok 2010

dimarts, 6 de juliol de 2010

Retorn a la poesia, amb Maria Àngels Anglada


No he donat a cap altre les claus d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.
Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me
que el qui vingué després el teu rostre va prendre
com el vell déu la nit que engendrà Hèracles
amb figura robada i els seus besos ardents.
Només molt fugaçment una altra fesomia
d'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.
Com tu sense brugit, sé que ara torno a tu,
amant antic, isard d'altes carenes:
en tots a tu et cercava, innocent infidel.



poema RETORN A LA POESIA, de Maria Àngels Anglada, dins Poesia Completa, edicions Vitel·la, 2009

dimecres, 30 de juny de 2010

Ara et penso, de Martí i Pol


Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant, perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.


poema ARA ET PENSO, de Miquel Martí i Pol, dins AUTOBIOGRAFIA, Ed. Empúries 1984

fotografia: Contemplaçao, de Rui Bonito (1000imagens.com)

diumenge, 27 de juny de 2010

A tall d'homenatge a Saramago


LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI

Quinze mil dies secs han passat,
quinze mil ocasions que s'han perdut,
quinze mil sols inútils que han nascut,
hora a hora comptats
en aquest solemne però grotesc gest
de donar corda a rellotges inventats
per buscar, en els anys oblidats,
la paciència d'anar vivint la resta.


poema LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI, de José Saramago, dins ELS POEMES POSSIBLES, traducció de Josep Domènech, edicions 62·Empúries, 2005

dijous, 24 de juny de 2010

Cita a cegues


Tota la vida m’he deixat portar.

Ets tu qui persisteix en tots els somnis,

qui desitja ciutats i nits amb música

i vells hotels des d’on crear records

que han de fer-nos després rica la vida.

Jo he estat més partidari de mirar-me

les coses assegut de forma plàcida

en qualsevol terrassa d’un cafè

que em permetés refer la perspectiva

de tot allò que hem vist sense ser nostre.

Conec a fons la llista de ciutats

on hauríem d’haver fet passejades

que havien d’acabar en àlbums de fotos

on poder reconèixer joventuts

que han passat fugaçment. Ja no tenim

edat per recrear cites a cegues.

Seria interessant, de totes formes,

simular una comú desconeixença,

quedant, com dos amants furtius a esquenes

de les convencions rectes i fermes,

en un cafè d’una ciutat nocturna.

Jo duria un clavell damunt l’orella.

Tu, un somrís per poder-te reconèixer.

dilluns, 14 de juny de 2010

Com l'angèlica, de Ramon Guillem


Així és com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de música, passege pels carrers d'aquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat: Mandrege, mire el cel, temptege l'oratge, parle amb algun amic sobre aquest antic ofici d'embastar paraules, pense, camine, no faig res. D'altres vegades, malde per escriure: un vers rebel, l'esborrany d'una novel·la entre vidres entelats, els desfilats apunts d'un raquític cietari, qualsevol cosa amb l'emoció d'il·luminar-me els dies. Una vida tranquil·la que ara m'ocupa la música de l'angèlica, aquella guitarra dels àngels que deien els alemanys, exquisida i dolça, que només va resistir l'embat d'uns pocs anys perquè era massa complicada, els diàlegs en vers d'un poeta menorquí amb un altre poeta portugués, unes serigrafies del mar de Josep Guinovart, o les poques ratlles que un dia rere altre insistesc a fer-les sortir del seu amagatall. Això és tot. Si algú creu que estic sol és que no ha entès res.



Com l'angèlica, poema de RAMON GUILLEM, dins Abisme i Ocell, Bromera 2010

dimecres, 9 de juny de 2010

Modelatge



Segurament no em podré guanyar mai la vida com a rapsode, però he decidit posar-me a prova. Aquest és un poema inclós a La mirada de la gàrgola, llibre que vaig publicar l'any 2008 (ed. Òmicron). Obro així una nova manera de portar la poesia pròpia i aliena a aquest bloc (tot i que segurament seguiré fent prevaldre la forma escrita).

Porta, un poema de Rosa Font


M'he fondre en el mar tempestuós
dels dies de gener,
palpar els batecs d'una porta tancada,
florir a l'aguait dels ametllers
mentre el temps m'engoleix i m'oblida.
M'he de fondre en els dits del xiprer
perquè ningú em vigili els passos.
Sentir que m'abraça la veu del silenci
i esperar que la porta s'abati,
ben lluny de mi, a l'ombra dels meus somnis,
que em lliguen a la nit com un cordó al seu ventre.


poema Porta, de Rosa Font, extret de Des de l'arrel, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008, edicions Proa 2009

dimarts, 1 de juny de 2010

Desordre, de Narcís Comadira


Com un sonàmbul vaig,
d'esma només, passant,
frisós de cambra a cambra,
blanques estances buides.
I la remor dels passos
és un silenci més.
I la meva ombra fosca
més negror a la tenebra.
I pensar que al matí
per tu i per mi somreia
(ah quin tou de lilàs,
rou i perfum tendríssims!)
l'amor, aquesta espurna.
Sol, sóc només desordre.


poema Desordre, extret de Desdesig, de Narcís Comadira, Els Llibres de l'Escorpí, 1976
la fotografia està extreta del bloc de MARCÚS

dilluns, 31 de maig de 2010

Atalaies, de Montse Assens


Instants tapats sota el llençol,
escrits esbocinats d'albades fresques,
mots perplexos, mans blanes,
miratges desolats, absències i enyors
que omplen els misssatges
apostats cada nit al llindar
d'un abisme informàtic.
Pàgines de vellut escrites dia a dia.
Atalaies amb balustres alzinades.


poema Atalaies, de Montse Assens, dins Secrets acariciats entre silencis de boira, edicions Parnass, 2010

dissabte, 29 de maig de 2010

et peixeré en silenci... (de Pere Fons i Vilardell)




Et peixeré en silenci la meva solitud
si un dia véns i em temptes el tremolor dels llavis.
I la nit s'escalaixa darrera d'aquests vidres
on amollem els somnis i redoblem les cares,
tendrament, i t'enrampa el buit dels mobles tant rancis.
Els ulls se t'encabriten a mig camí dels arbres
i encara correries al llunyedar més dèbil.
I gàrgoles de l'ombra traspuen moviments,
rebotigues somortes, el balç del temps:
el teu bes i el meu vespre s'obren el cap al fons.


poema extret d' "Aquesta música porosa" de Pere Fons i Vilardell, Els llibres de l'Escorpí, ed. 62, 1977

dimecres, 26 de maig de 2010

Mahler i Monforte




I

Colpit una vegada més pel destí,
el meu seny rodola pels llavis de la incertesa
intentant silenciar les esquelles de la bèstia.
Ja no hi ha combat, ningú no s'esperona,
sols resta l'ombra dels pèrfids,
aquells que van conèixer el somriure de l'estima.


II

El somriure de l'avenir,
averany de tenebres,
gaudirà del triomf
d'una mort que m'acull
tendra i dolça.




poema SIMFONIA 6 Gustav Mahler, d'Enric Monforte, dins Desert de Pells, VIENA edicions 2005

dimarts, 25 de maig de 2010

Proustiana


Algun cop arribem, encara que siguem només uns nens petits, a assolir en la vida els objectius inesperats que ens semblaven inaccessibles, a rebre una invitació per anar el dia que plou a prendre el te en aquella casa on no ens hauríem pensat mai que penetraríem, i que escampa tan lluny al seu voltant un deliciós prestigi que tan sols el nom del carrer i dels carrers adjacents i el número de districte ressonaven en nosaltres amb un encís dolorós i malsà. Casa que l'amor bastava a tornar-nos impressionant, però a la qual, segons el costum d'aquells temps que ignorava encara els pisos clars i els salons blaus, una mitja foscor fins i tot en ple dia donava des de l'escala una mena de misteri i de majestuositat que la nit profunda de l'avantsala, on no es podia distingir si la persona dreta davant d'un cofre de fusta gòtica i indiscernible era un criat de peu dret esperant la mestressa que estava de visita o l'amo de la casa arribat davant vostre, canviava en una emoció profunda, mentre que, dins del saló on no es podia penetrar sense passar per nombroses poirtes, els dossers d'ermini d'aquelles mateixes portes de tapisseria, els vitralls de color de les finestres, el gosset, la taula de te i les pintures del sostre semblaven sengles atributs i vassalls de la castellana del lloc, com si aquest pis hagués estat únic i hagués format amb el caràcter, el nom, el rang, la individualitat de la mestressa de la casa, allò que en àlgebra se'n diu una seqüència única i necessària. L'amor bastava també per presentar-nos-en les més petites particularitats com a superioritats envejables.


Marcel Proust, fragment de "El raig de sol sobre el balcó", dins Contra Saint-Beuve, Tusquets ed., 2005

dilluns, 24 de maig de 2010

després de tot queda el record dels llocs...


Després de tot, queda el record dels llocs i
dels meus noms; de les cambres mirant cap a ponent
on les imatges del riu mai no es repeteixen a les finestres
i tots els embulls són consentits sobre els llits.

Al fons hi havia un armari de fusta amb un mirall
on la nostra roba canviava de perfum
per que els dies es vestissin sempre millor.
I, sobre la còmoda, en un mirall més antic,
la tarda reflectia algunes de les alegries de la infantesa.

No era la cambra de cap de nosaltres,
però hi tornàvem sempre amb la pressa
de qui desitja la flaire càlida i antiga
de la casa coneguda; com qui espera ser esperat.

Vaig pressentir, tanmateix, que no era a mi a qui esperaves:
una nit, et vaig demanar una manta en lloc d'una abraçada.


poema extret del llibre La casa i la flaire dels llibres, de Maria do Rosário Pedreira, traduit per Antoni Xumet Rosselló, Ed. EL GALL EDITOR, 2009


la fotografia és de Rosa Maria Borges (1000imagens.com)

dilluns, 17 de maig de 2010

Quan estic sol...


Quan estic sol a casa, enyoro el mar,
torno a sentir-me un nàufrag i camino
estudi amunt i avall, regirant llibres
com si busqués consol en les paraules
que abans que jo han anat escrivint altres.
La solitud és com la mort, retorna
l’estat més natural als nostres cossos:
sense cap referent tornen a ser
raó definitiva en ells mateixos.
Al lloc on sóc avui, mai no hi arriben
remors de mar ni olors de sal ni músiques
que vinguin a suplir la teva absència.
fotografia: Solidao, d'Antonio Barata (1000imagens.com)

dijous, 13 de maig de 2010

Estimar


Qui no coneix res, no estima res. Qui no pot fer res, no comprèn res. Qui no comprèn res, no val res. Però qui comprèn, també estima, observa, veu... Com més gran és el coneixement inherent a una cosa, més gran és l'amor... Si algú creu que tota la fruita madura al mateix temps que les maduixes, no sap res sobre el raïm.


Paracels (citat per Erich Fromm a L'Art d'estimar)
fotografia de Carlos Loff Fonseca (1000imagens.com)


dilluns, 3 de maig de 2010

Parracs


Hem anat disfressats tota la vida

amb vestits de paper que ara es dissolen

i es van tornant parracs, o bé es transformen

en aquell vestit nou que pretenia

l’emperador del conte amb què tant rèiem.

No vam fer cas d’avisos ni d’edictes

sobre el temps que ens venia ni ens vam creure

que després de mil anys i mil sequeres

una pluja vingués a despullar-nos.

Hi ha qui diu que, així nus, hi haurà un judici

de pecats pels que cal fer penitència.

Altres som molt més pràctics: abrigar-nos

ens evita humitats i, als ossos, reuma.



fotografia d'Elsa Mota Gomes (1000imagens.com)

dimarts, 27 d’abril de 2010

Besades estellesianes


No puc ja més! Car et sabies pres
del do d'un bes del tot inesperat.
Cos que has amat! Ara puja l'enyor.
Sols un pudor, implacable, t'ha atret.
Per aquest fet o per aquest debat,
hi haurà combat o bé secret afany.
El desengany no t'ha de valer res.
Perdura el bes del qual t'has sentit pres.


Extret d'Els amants, dins Manual de Conformitats, Vicent Andrés Estellés, obra completa, (edicions 3 i 4, 1977)
la fotografia és de Roberta Jardim (1000imagens.com)

dilluns, 26 d’abril de 2010

Somnis amb Pessoa


Ara mateix, que sóc inert a l'oficina, i se n'han anat tots a dinar tret de mi, observo, a través de la finestra entelada, el vell oscil·lant que recorre lentament la vorera a l'altra banda del carrer. No va begut; va somniador. Està atent a l'inexistent; potser encara espera. Que els Déus, si són justs en llur injustícia, ens conservin els somnis encara que siguin impossibles i ens donin bons somnis, encara que siguin baixos. Avui, que no sóc vell encara, puc somniar les illes del sud i Índies impossibles; demà potser em serà atorgat, pels mateixos Déus, el somni de ser amo d'un estanc petit,o jubilat en una casa dels afores. Qualsevol dels somnis és el mateix somni, perquè són tots somnis. Que em canviïn els Déus els somnis, però no el do de somniar.



text extret del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, (traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, Quaderns Crema, 2002)
la fotografia és de Jacob Lopes (1000imagens.com)

dijous, 8 d’abril de 2010

Les coses que ens hem deixat de dir


Hem vist passar, feixugues, les paraules
i hem compartit, callats, les campanades
que anaven marcant hores que els rellotges
van ignorar: els pensaments són busques
aturades. De tarda hi ha una boira
que els ulls han esquinçat mentre les dents
cruixen al ritme amb què el silenci es glaça.
I hem procurat que cap gest no destorbi
el pas del temps a què ens hem conformat.
Un dia vam pensar que ja ens havíem
dit tot allò que mai podríem dir.
No sé si ho hem dit tot o entre les coses
que ens hem deixat encara hi ha mentides
que havíem preparat per si arribava
el temps en què les mans perden el tacte.

poema Les coses que ens hem deixat de dir, del llibre El dilema de Faust, (ed. Omicron, 2010)