Ens quedarà Lisboa

Al capdavall, amor, ens quedarà
el record de Lisboa: els costeruts
carrers de llambordins amb indiscretes
finestres ben obertes als espais,
els vells tramvies grocs que grinyolaven
arribant al capvespre, aquella olor
de salaó i conquestes, la saudade
amb regust d’ultramar fonent-se a un Tejo
que algú va dir que havia desitjat
en altre temps ser mar d’una esperança
amb aroma d’espècies; i l’eixam
de colors en la gent que vagareja,
un fado en un cafè i algú que resa,
l’olor de magdalenes a Rossio
on esquivàvem obres amagant-nos
d’una pluja infernal que ens ha obligat
a recordar en gris un dia a Sintra.


Mai no serem com Bogart: a nosaltres
ens quedarà Lisboa i els instants
de breus recorreguts, trescant Alfama.

poema Ens quedarà Lisboa
la footgrafia és extreta del web 1oooimagens

Epitafi

Tot sovint he pensat en el meu epitafi,
els mots que em donaran, al final, transcendència
més enllà de tenir uns fills o escriure un llibre
o d'haver plantat l'arbre en un bosc recremat.

Traduïts en uns mots que voldrem compartir
hi podràs veure estranys secrets inconfessables,
adolescents temors, tardorals batzegades,
i potser hi passarà, com un rar encanteri,

l'ombra d'un que va dir un cop que no sabia
si era l'altre o era ell que de nit feia versos
i els guardava al calaix per mantenir el miratge

de les vides insulses de les quals es nodria.
He escrit traces, sovint, de la frase improbable:
no sé si, finalment, em serà dat gravar-la.

poema EPITAFI, del llibre Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra, ed. Òmicron 2008
la fotografia és pròpia: Cementiri de Glasgow

Runa

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

poema RUNA, de Joan Vinyoli, extret del poemari ENCARA LES PARAULES, dins Els llibres de l'Escorpí (edicions 62, 1973)
fotografia extreta dehttp://procsilas.net

Meditació amb Feliu Formosa

La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d'una guitarra
en una cambra plena
de l'olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l'aprenentatge
de la insatisfacció
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves en silenci
la dignitat perfeta
a força de renúncia.

poema extret de Llibre de les Meditacions, de Feliu Formosa, inclòs dins DARRERE EL VIDRE, Poesia 1972-2002 (Edicions 62. Empúries, 2004)

Històries

Tant era que la història ja fos començada, perquè els kathakali van descobrir ja fa molt temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen cap secret. Les grans històries són les històries que ja s'han explicat i que sempre vols que et tornin a explicar. Unes històries a les quals pots entrar en qualsevol punt i repapar-t'hi ben còmoda. No t'ensarronen ni amb grans emocions ni amb finals rebuscats. No et sorprenen amb res que sigui imprevisible. Tu les coneixes tan bé com la casa on vius. O l'olor de la pell del teu amant. Ja saps com acaben, però tot i així les escoltes com si no ho sabessis. De la mateixa manera com, per més que sabem prou que un dia ens hem de morir, vivim com si no ho sabéssim. A les Grans Històries ja saps qui viu, qui es mor, qui troba l'amor, qui no el troba. I, tot i així, vols que t'ho tornin a explicar.

Arundhati Roy: El déu de les coses petites, 1997 (La butxaca, edicions 62, 2007)
fotografia de Carlos C, dins 1000imagens.com

com un cruixit de fusta

Com un cruixit de fusta,
el so somort de passes m’anuncia
que arribes allà on sóc, altra vegada.
amb un cert desesper he obert finestres
des de les quals vaig espiar-te un dia
per si tantes remors com m’arribaven
eren, potser, l’avís del teu retorn.
Ara per fi he sentit cruixir les fustes
que conformen aquest pont que ens uneix
i he percebut que el vespre
ja no serà el repòs dels solitaris.

poema extret del meu poemari El dilema de Faust, Òmicron 2010

fotografia de Luis Ribeiro

Darrere la finestra...

l'infant jugava amb el no res. el temps
vingué de cop,
i trastocà les fites.

per què hem fugit dels jocs
al nucli immòbil dels temors?

de què, de qui, de quan, la fuga?

avui, el vell
segella finestrons
i tem la llum.

darrere la finestra
mesura els goigs.

i escura el temps en el sopar dels dies.

poema extret de La nit dels peixos, de Francesc Garriga Barata (Els llibres de l'Ossa Menor, edicions Proa, 2005)
la fotografia original és de Lluís Grané, una imatge de l'antic Hospital Sant Jaume de Manlleu abans de l'enderroc, retocada per mi mateix

Cançó a Mahalta, de Màrius Torres

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.


poema Cançó a Mahalta, de Màrius Torres, extret de MÀRIUS TORRES, POESIES (ed.62, 1998)

No heu pensat mai...?

Deixant a part teologals raons,
¿no heu pensat mai si hi ha una mà d'artista
que pinta el bosc de menta i ametista,
centra els volums i ratlla els horitzons;

fa rodolar en galàxia uns altres mons
perquè la nit no sembli gaire trista
i cada vespre als astres passa llista
i els estergeix al pit dels llacs pregons?

Sense curar d'efectes ni de causes,
¿no heu pensat mai: potser una mà secreta
mou la batuta i dirigeix les pauses

i orna amb detalls l'estructurat conjunt
d'una harmonia heroica que interpreta
el sobrecant i ordena el contrapunt?

poema ¿NO HEU PENSAT MAI SI HI HA UNA MÀ D'ARTISTA?, de Carles Fages de Climent, dins Carles Fages de Climent, Tots els Sonets, Quaderns Crema 2003

la fotografia és pròpia, ESCALES a POBLET

Un poema de Luís García Montero

No existe libertad que no conozca,
ni humillación o miedo
a los que no me haya doblegado.
Por eso sé de amor,
por eso no medito el cuerpo que te doy,
por eso cuido tanto las cosas que te digo.

poema RESUMEN, de LUÍS GARCÍA MONTERO, extret de 20 AÑOS DE POESIA -nuevos textos sagrados 1989-2009, TUSQUETS EDITORES, 2009
la totografia és pròpia, FINESTRES

Maria-Mercè Marçal: sonets eròtics (ii)

Escanyaré la bèstia que em mossega a l'arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça'm! Que l'aire torni a tenir-me viva,
lluny de l'ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça'm i, a sang, arrenca'm de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba.

Encerta'm de ple, llamp que signes l'enderroc!
Desabraça'm de l'aigua! Desabraçam del foc!
Estella'm! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m'ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l'arbre pres d'angoixa tardoral.
Desabraça'm! O abraça'm sense retorn ni brida.

poema extret del poemari SAL OBERTA, MARIA-MERCÈ MARÇAL, dins Llengua abolida (ed. 3 i 4, 1989)

Temps, de Pere Rovira

Fa quasi una hora que has marxat. Encara tinc la teva suor als dits, més densa a l'índex, amb regust de gin i de rovell de clau. No em vull moure del llit. El sol es clava a la finestra i endevino l'esplèndid dia de setembre. Caminar pels carrers i recrear-me en uns ulls foscos o en una esquena airosa, comprar tabac, perdre una estona en una llibreria, seure en una terrassa i beure lentament l'aperitiu, dinar bé, llegir el diari... viure un dia de vacances de tu, ser com quasi tots per unes hores, potser seria agradable, però no em vull moure del llit fins que tornis, ja fosc, et despullis, t'estiris vora meu i tot sigui al seu lloc com fa una hora, abans que marxessis.

poema TEMPS, del poemari Distàncies (Premi Vicent Andrés Estellés 1981), dins Pere Rovira POESIA 1979-2004

la fotografia és de Rosa Maria Borges

A les fosques

Sempre hi ha algú
que llegeix a les fosques,
algú que escriu i el paper queda en blanc,
sempre hi ha algú que lluny del mar segueix
encara navegant i buscant ports
que no surten als mapes.

poema A les fosques, dins el poemari El dilema de Faust

la fotografia és d'Antònia Llunell (Barca a La Toja, 2009), retocada per mi mateix

Un sonet de Carles Riba

La nit volgué que fóssim nit
nosaltres mateixos, terrals
com l'ombra i com els animals
que erren nus, caçant el delit.

L'aire, del teu pit al meu pit,
es carregà de fondes sals:
corríem en fonts abismals;
enllunàvem illes d'oblit.

Pobra, entesa, la nostra vida,
segons la llum, s'era expandida
en una ardent obscura flor.

Tot canviava en l'Aventura:
si em miraves, no era jo;
si reies, no eres impura.

poema extret de SALVATGE COR, de Carles Riba (1952)
la imatge és de Jorge Soares

l'espectacle pautava les parets...

l'espectacle pautava les parets
com una vida en quatre temps,
obriu la música.

la finestra és el fred, la companyia
d'un vent contra la casa mal tancada
de boira.
si obriu la música...

l'herba amaga les passes del delicte
de viure entre paraules poc triades.
obriu la música.

respira l'arbre amb fulles noves,
no feu soroll.
obriu, obriu la música.

poema extret de Temps en blanc, de Francesc Garriga Barata, ELS LLIBRES DE L'´ÓSSA MENOR, (ed. Proa 2003)
la fotografia és pròpia, OLIVERA A SU (SOLSONÈS)

Maria-Mercè Marçal: sonets eròtics (i)

Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l'ahir
que el congrià i et feu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

poema extret de SAL OBERTA de MARIA MERCÈ MARÇAL, inclòs dins Llengua abolida (1973-1988), EDICIONS 3 i 4, 1989


Fotografia de Nuno Belo, extreta de 1000imagens.com

Tactes

T'escric des d'un desert
on el desig es perd, dunes enllà,
on s'esqueixen les pells
sense interfície,
on la set és ja l'únic que puc beure.

I et veig des del desert
que aquesta nit abriga,
una agonia indòmita i molt lenta
de sentits fets tempesta.

poema TACTES (III), dins el poemari ELS MURS DE L'ODI, Ed. Òmicron, 2007
fotografia de Karin Rosenthal

Poeta Barroc

Com pobre navegant que s'extravia,
dellà del mar i els somnis de fortuna,
camina l'home en va patint comuna
presó de falsos plers on la mort nia.

Perdut el rumb del bé que perseguia,
s'encara amb Déu que calla i romp la lluna
del seu mirall on veu, el ver s'enruna,
les cares de l'absurd que ell intuïa.

No sap on posar els peus, no sap de quina
manera podrà alçar el seu cor que abatre
pretén el desengany. Sent la mesquina

certesa del no-res i la temença
de viure decebut, nan de teatre,
fugaç, a un món d'efímera aparença.

poema POETA BARROC, de PONÇ PONS, dins Desert Encès, Quaderns Crema, 1989
la fotografia és pròpia: Esculls a Lanzarote

Sensació

Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins
espicossat pels blats, petjant l'herba menuda:
somniador, en tindré la frescor als peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

No enraonaré, ni pensaré pas en res:
però un amor immens em sortirà de l'ànima,
i aniré lluny, molt lluny, com un bohemi
natura enllà - tan feliç com amb una dona.

poema Sensation, de Rimbaud, versió de Joan Brossa, dins LES UNGLES DEL GUANT, RONDA DE RIMBAUD, Llibres del Mall 1974

Una de les cançons a Mahalta

-Tu, que sempre m'aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
Mahalta?

Cançó a Mahalta, de Màrius Torres, 1937, dins Màrius Torres, POESIES, ED 62, 1998
fotografia extreta del blog O sal da nossa pele

Postal de Venècia

Voldràs tornar algun dia a Cannaregio
i caminar de nou entre els silencis
del ghetto vell, sentint com els nens juguen
o com ressonen passes que travessen
els ponts d’una Venècia diferent
de la ciutat que bull prop de San Marco.
Hem implantat records nous a un vell somni
i ara ens veiem traçant recorreguts
més enllà del brogit dels vaporettos
o de les multituds ensinistrades
per fulletons o agències de viatge.
Voldràs tornar algun dia a Cannaregio
i perdre’t pels carrers d’aquest capvespre
on hem recuperat alè i petjades

la fotografia és pròpia: Venècia 2009, Cannaregio

primavera

el camí que preníem
quan anaves a escola.
tímidament
els ametllers floreixen.

i ja és una altra primavera

poema d'Anna Montero, dins el pes de la llum, premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006 (ed. Proa 2007)
la imatge està extreta del bloc de BLOC ECLÈCTIC de CESC POCH I ROS

Enyoradís d'aquest estiu...

XVIII

Enyoradís d'aquest estiu que veig,
per totes les seves flors vesso llàgrimes,
recordança invertida
de quan jo les perdré.
Traspassats els llindars irreparables
de tots els anys, m'anticiparé l'ombra
en què haig d'errar, sens flors,
per l'abís remorós.
I cullo la rosa, que porta sort.
I marcescent, la guardo; amb mi es musteix
abans que no amb la corba
diürna de la terra.

Odes de Fernando Reis, de Fernando Pessoa, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema, 2002
la fotografia és pròpia: Caldera de Taburiente, La Palma

Equilibri

Enmig de camps de blat segats de poc
m'aturo, en veure que el camí ascendent
queda tallat per la carena. El cel
i l'abisme possible em rememoren
el meu ésser escindit, els ulls es neguen
a abandonar el desdoblament. Camino,
a mitges conscient de colors vius
dels tractors contra el verd del blat segat;
veig que el camí no acaba en un abisme,
sinó en un pendent que mena a l'ombra
d'un bosc acollidor. reprenc la marxa
amb el cor alterat i el pas harmònic.
Trobaré l'equilibri en el dolor,
si no oblido la pròpia contingència?

dins Cançoner, de Feliu Formosa, fragment extret de Feliu Formosa, d'Antoni Martí Monterde, Retrats 17, publicat per l'AELC
la fotografia és pròpia, muntanyes a la Vall de Camprodon

De la vellesa

... car de la mateixa manera que els ancians savis es delecten amb la companyia dels joves dotats de bon caràcter i que la senectut dels qui frueixen del respecte i de l'afecte dels joves esdevé menys feixuga, així també els joves gaudeixen amb els consells dels ancians que els menen cap a la pràctica de les virtuts.

Ciceró: Cató el Vell (De la Vellesa)



la fotografia és d'António Araujo (1000imagens.com)

La mort de la nit

Ja no tinc fred al cos: no vinc del glaç
ni visc, és cert i ho saps, del gel que el temps
va fent als meus greus mals. Tinc por de ser
tan sols un que es fa vell i perd el cap

de nou per tu, breu do pel que sóc las.
A crits, se'ns diu que ja la mort tant és
si, pel que es viu, es viu en dol per res
—hi ha plors que no són frau, i a mi em fan mal—.

Se'm fa tan breu el temps si el visc amb tu,
que com el vi me'l bec, i no és mal fer,
car és dins el fosc gorg nou bri de llum.

¿És des del blau dels cels, on ets, que el vent
fa un xiu al clot dels rocs? Ah, un déu ens creix
tot just si es pon la nit: el Sol que neix!

poema LA MORT DE LA NIT, del poemari AL COSTAT DELS XIPRERS QUE MAI NO ENS FARAN OMBRA, (editorial Òmicron, 2008)
fotografia "o rei sol", d'A.M.Catarino

Vita brevis

No és que tinguem poc temps, sinó que n'hem perdut molt. Prou llarga és la vida i més que suficient per acomplir les més grans empreses, si s'esmerça bé tota; però quan s'escola en el luxe i la negligència, quan a res bo no es dedica, en veure'ns empesos per l'última hora inevitable, sentim que ha passat aquella vida que no ens havíem adonat que caminava. Així és talment: no hem rebut una vida curta; nosaltres l'hi hem feta; no en som indigents, sinó pròdigs. Així com les riqueses, àdhuc abundoses i règies, si cauen en mans d'un amo viciós, són en un moment dissipades, però confiades aun bon custodi, encara que siguin mòdiques, creixen amb llur mateix usatge: així la nostra vida és molt extensa per qui bonament sap disposar-la.

DE LA BREVETAT DE LA VIDA, de L.A.SÈNECA, trad. Carles Cardó, 1924

la fotografia és pròpia: Monestir de Poblet

IMPOTÈNCIA

Com un mussol que sotja nit i esquerdes
m'he retrobat, ahir, cercant metàfores.
Tot és prou vell, prou nou, tot és prou bèstia
perquè siguin les dents i no l'espasa.

I et mossa un neguit, les genives ara.
No et folla la pell, si bruna, si blanca,
d'un animaló, la pota excitada.
És la força perduda que t'abraça.

Crema, sota la tarda que es despulla,
un dit las que vindria estaca o llança:
fruita tarada dins l'escuma blanca,
dins l'escuma bruna, damunt l'onada.

poema IMPOTÈNCIA, de Josep Albanell, dins TRACTAT DE VAMPIROLOGIA (Paraula Menor, Ed. LUMEN, 1975)
fotografia extreta del web 1000imagens.com

Neguit, de Rosa Leveroni

Ja saps la melangia dels carrers
quan la claror comença d'extingir-se.
El primer llum porugament vacil·la
i vacil·la el teu cor perquè estàs sola.

Neguit (fragment), de Rosa Leveroni
la fotografia és pròpia: carreró a Glasgow

Cafè Laie, de Manuel Forcano

L'hivern són les paraules que em dius

sense cap fulla. I el fred de no saber

què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,

el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons

de les tasses ja begudes.

I vindrà l'adéu

com el foc que dorm al cap d'un misto.

Cafè Laie, de Manuel Forcano, dins Corint (premi Jocs Florals de Barcelona), ed. Proa 2000

la fotografia és extreta del blog Nòmades del vent