dijous, 29 d’octubre de 2009

Ens quedarà Lisboa


Al capdavall, amor, ens quedarà
el record de Lisboa: els costeruts
carrers de llambordins amb indiscretes
finestres ben obertes als espais,
els vells tramvies grocs que grinyolaven
arribant al capvespre, aquella olor
de salaó i conquestes, la saudade
amb regust d’ultramar fonent-se a un Tejo
que algú va dir que havia desitjat
en altre temps ser mar d’una esperança
amb aroma d’espècies; i l’eixam
de colors en la gent que vagareja,
un fado en un cafè i algú que resa,
l’olor de magdalenes a Rossio
on esquivàvem obres amagant-nos
d’una pluja infernal que ens ha obligat
a recordar en gris un dia a Sintra.


Mai no serem com Bogart: a nosaltres
ens quedarà Lisboa i els instants
de breus recorreguts, trescant Alfama.


poema Ens quedarà Lisboa
la footgrafia és extreta del web 1oooimagens

6 comentaris:

  1. què té l'Alfama que el fa la metàfora de l'evocació?

    ResponElimina
  2. Benvolgut Antoni, com que veig que tampoc ha sortit el meu comentari, el torno a fer i a provar sort:
    m'agrada veure i reveure els teus poemes.
    Coincideixo amb Clídice: l'Alfama produeix una fascinació gairebé paralitzant a causa de la degradació secular mantinguda. Fa que la nostra imaginació la penetri i en ressegueixi les històries possibles.
    Una abraçada,

    Olga

    ResponElimina
  3. Suposo, Clídice, que Lisboa, i Alfama en particular, té aquell encant decadent, aquell regust de passat que de vegades busquem i hem acabat perdent en les ciutats de casa nostra.

    ResponElimina
  4. Olga, m'alegra que finalment els teus comentaris apareguin. Certament, a cada racó, en cada llamborda, en cada cantonada d'Alfama sembla que hagi de sorgir alguna història. Sóc un apassionat de Lisboa, una de les poques ciutats on podrien anar-me a buscar si mai em perdo.

    ResponElimina
  5. oh! jo acabe de tornar de Sintra i de Lisboa...
    com t'entenc...
    Gràcies per aquest blog, acabat de descobrir, tan bonic.

    ResponElimina