Al capdavall, amor, ens quedarà
el record de Lisboa: els costeruts
carrers de llambordins amb indiscretes
finestres ben obertes als espais,
els vells tramvies grocs que grinyolaven
arribant al capvespre, aquella olor
de salaó i conquestes, la saudade
amb regust d’ultramar fonent-se a un Tejo
que algú va dir que havia desitjat
en altre temps ser mar d’una esperança
amb aroma d’espècies; i l’eixam
de colors en la gent que vagareja,
un fado en un cafè i algú que resa,
l’olor de magdalenes a Rossio
on esquivàvem obres amagant-nos
d’una pluja infernal que ens ha obligat
a recordar en gris un dia a Sintra.
Mai no serem com Bogart: a nosaltres
ens quedarà Lisboa i els instants
de breus recorreguts, trescant Alfama.
poema Ens quedarà Lisboa
la footgrafia és extreta del web 1oooimagens
la footgrafia és extreta del web 1oooimagens
què té l'Alfama que el fa la metàfora de l'evocació?
ResponEliminaBenvolgut Antoni, com que veig que tampoc ha sortit el meu comentari, el torno a fer i a provar sort:
ResponEliminam'agrada veure i reveure els teus poemes.
Coincideixo amb Clídice: l'Alfama produeix una fascinació gairebé paralitzant a causa de la degradació secular mantinguda. Fa que la nostra imaginació la penetri i en ressegueixi les històries possibles.
Una abraçada,
Olga
Suposo, Clídice, que Lisboa, i Alfama en particular, té aquell encant decadent, aquell regust de passat que de vegades busquem i hem acabat perdent en les ciutats de casa nostra.
ResponEliminaOlga, m'alegra que finalment els teus comentaris apareguin. Certament, a cada racó, en cada llamborda, en cada cantonada d'Alfama sembla que hagi de sorgir alguna història. Sóc un apassionat de Lisboa, una de les poques ciutats on podrien anar-me a buscar si mai em perdo.
ResponEliminaoh! jo acabe de tornar de Sintra i de Lisboa...
ResponEliminacom t'entenc...
Gràcies per aquest blog, acabat de descobrir, tan bonic.
Benvinguda, doncs, Nimue. Gràcies a tu.
ResponElimina