La mort de la nit

Ja no tinc fred al cos: no vinc del glaç
ni visc, és cert i ho saps, del gel que el temps
va fent als meus greus mals. Tinc por de ser
tan sols un que es fa vell i perd el cap

de nou per tu, breu do pel que sóc las.
A crits, se'ns diu que ja la mort tant és
si, pel que es viu, es viu en dol per res
—hi ha plors que no són frau, i a mi em fan mal—.

Se'm fa tan breu el temps si el visc amb tu,
que com el vi me'l bec, i no és mal fer,
car és dins el fosc gorg nou bri de llum.

¿És des del blau dels cels, on ets, que el vent
fa un xiu al clot dels rocs? Ah, un déu ens creix
tot just si es pon la nit: el Sol que neix!

poema LA MORT DE LA NIT, del poemari AL COSTAT DELS XIPRERS QUE MAI NO ENS FARAN OMBRA, (editorial Òmicron, 2008)
fotografia "o rei sol", d'A.M.Catarino