dimarts, 6 d’octubre de 2009

com un cruixit de fusta


Com un cruixit de fusta,

el so somort de passes m’anuncia

que arribes allà on sóc, altra vegada.

amb un cert desesper he obert finestres
des de les quals vaig espiar-te un dia

per si tantes remors com m’arribaven
eren, potser, l’avís del teu retorn.
Ara per fi he sentit cruixir les fustes
que conformen aquest pont que ens uneix
i he percebut que el vespre
ja no serà el repòs dels solitaris.


poema extret del meu poemari El dilema de Faust, Òmicron 2010

fotografia de Luis Ribeiro

4 comentaris: