dimarts, 20 d’octubre de 2009

Runa














Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.


poema RUNA, de Joan Vinyoli, extret del poemari ENCARA LES PARAULES, dins Els llibres de l'Escorpí (edicions 62, 1973)
fotografia extreta dehttp://procsilas.net

2 comentaris:

  1. Benvolgut Antoni, va, no siguis avar amb els teus poemes i observacions, que m'agrada molt llegir.
    Ja sé que és meritori fer conèixer els altres, i generós.
    Només apunto aquí una afinació que jo hauria fet a aquest poema de Vinyoli si hagués estat meu:

    A l'última línia, en comptes de "novament edifico", hauria escrit "i edifico de nou." Déu em guard de retreure ni corregir. Només que tinc el vici de l'harmonia i ves, què hi farem. ¿A tu què et sembla?

    ResponElimina
  2. Certament, no sé que n'hauria dit Vinyoli, però amb "edifico de nou" sembla que el final del poema no només és més harmònic sinó també més contundent.
    Gràcies pel comentari, i miraré de fer-te cas.

    ResponElimina