dimecres, 9 de setembre de 2009

Temps, de Pere Rovira


Fa quasi una hora que has marxat. Encara tinc la teva suor als dits, més densa a l'índex, amb regust de gin i de rovell de clau. No em vull moure del llit. El sol es clava a la finestra i endevino l'esplèndid dia de setembre. Caminar pels carrers i recrear-me en uns ulls foscos o en una esquena airosa, comprar tabac, perdre una estona en una llibreria, seure en una terrassa i beure lentament l'aperitiu, dinar bé, llegir el diari... viure un dia de vacances de tu, ser com quasi tots per unes hores, potser seria agradable, però no em vull moure del llit fins que tornis, ja fosc, et despullis, t'estiris vora meu i tot sigui al seu lloc com fa una hora, abans que marxessis.


poema TEMPS, del poemari Distàncies (Premi Vicent Andrés Estellés 1981), dins Pere Rovira POESIA 1979-2004
la fotografia és de Rosa Maria Borges

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada