Mai no vaig saber, a la infantesa, si l'olor
de la papereria del poble, quan entraves,
provenia de la capsa atepeïda de gomes d'esborrar
o dels fulls de paper de barba guardats a la caixonada.
Era del munt de llibretes, intactes encara,
de la nostra gosadia precoç? No ho recorde.
No obstant, ara, a l'entrar als grans magatzems
de la capital (secció papereria) em vaig sentir perdut,
anava a les palpentes cercant els vells aromes,
mentre buscava un vulgar quadern de ratlles.
Vaig provar en un prestatge, ple de llapis cars,
de tots els colors possibles, prims i suaus com un regal
d'aniversari. Em vaig apropar, ingenu, a l'olor
de les carteres de cuir esperant mastegar
el somni de la infantesa. Però tot el que sentia
era una atmosfera de mantega cuinada, espessa,
que muntava del restaurant. Encara tèbia, Tot plegat
un espai confús, traït, que m'havia deixat inerme.
Havien desaparegut els senyals d'una humanitat
més senzilla. Quin respecte tindríem des d'ara
a l'iniciar una nova escriptura? Quina inspiració?
Com esperaríem pensarosos i muts davant el silenci
d'una obscura vesprada? Una orfandat nova
s'afegia a la pròpia ignorància.
poema Olor de papereria, de Francisco Mezquita Broch, dins LLARGUES PASSEJADES PER UNA CIUTAT DISCRETA, Ed. VIENA, 2007
