D’aquí fraccions de temps que no són res
si ho comparem amb les edats que tenen
els astres més llunyans de l’univers,
ni tu ni jo serem més que breus ombres
al calaix dels records que mai no s’obre.
Hi haurà però, qui amb un gest de sorpresa
rellegirà coses que no et vaig dir
i refarà la història d’alguns vespres
que no van ser. Prou que ho saps: sóc inepte
per les petites coses, pels detalls,
i m’entrego amb urgència irrefrenable
als silencis de pedra dels capvespres.
poema propi, octubre 2009
la fotografia és pròpia: Montblanc
em sembla excel·lent, gràcies.
ResponEliminaGràcies a tu, Clídice i per cert, genials els teus dos darrers posts. Bé, de fet com sempre.
ResponEliminaEs un poema preciós i precis. En la teva linia.
ResponEliminaM'agrada molt aquest bocí en el que dius:Hi haurà, però qui amb un gest de sorpresa, rellegirà coses que no et vaig dir.
cert, molt cert.
Un poema preciós com tots, la veritat és que tots els que penges m'agraden. Ara, això de rellegir el que no vam dir, no ho sé pas... No sé si ningú rellegirà res, vaja.
ResponEliminaGràcies pels comentaris, Sandra; em fa il·lusió que t'agradi.
ResponEliminaHi ha moltes coses escrites que no hem dit mai en veu alta,Júlia. A aquestes és al que em refereixo, però és cert que costa de saber si mai ningú rellegirà res...