En l'origen de totes les angoixes
hi ha un cosmos que s'esquerda com les pedres.
Als somnis posseïm estranys deliris
i convertim records en falsedats.
Hem oblidat, per fi, la nostra vida
i aboquem el desti, com un miratge,
dins la capsa igniscent de futurs negres
com la nit amb què es clouen els rellotges.
No ens importen els dies que segueixen
ni els passats que basteixen calendaris
esforçats en la lluita contra el tedi.
Tot retorna a un mateix, sense memòria
de les coses com són quan s'interrompen
les imatges que el temps, futil, esborra.
fotografia: Lisboa, la Sê
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada