dilluns, 30 de gener de 2012

La mort del gat




la mort del gat


A casa sempre havíem tingut gats.
La mort dels gats és trista i solitària.
Vaig plorar molt quan va morir-se el gat,
i crec que no he tingut altra vegada
el mateix sentiment de pèrdua.
Vaig escriure un poema pel gat mort,
on  parlava del vidre en els seus ulls
just abans de morir,
de com va perdre el nord i es confonia
d’habitació i com va perdre l’hàbit
de menjar i tot.
De tot, però, el pitjor record que em queda
és el de veure entrar a casa
l’home del servei de recollida
d’animals morts.
No era res més que un escombriaire
amb un cabàs enorme. Li mancava l’escombra,
però la imatge sospitada del gat
al cubell de la brossa em va perseguir encara
durant vàries setmanes.
No va arribar ningú per consolar-me
perquè la gent se’n riu si plores per un gat.


poema inclòs a "Passes discretes per la ciutat endormiscada..." (Bubok, 2012)
la fotografia és de Rui Valle de Sousa (1000imagens.com)

6 comentaris:

  1. Un bonic poema. M'agrada com has fet aquest poema, Antoni!

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies Marta. Gairebé tot el recull és una mica diferent de com acostumo a escriure.

    ResponSuprimeix
  3. Excepcional poema. Podem plorar amb ell, en honor de tots els gats que han perdut la vida, que hem perdut.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies per passar per aquí, Eduard. La relació amb els gats té quelcom d'especial, difícil d'entendre per als que se'ls miren amb prevenció.

      Suprimeix
  4. Tenir consciència d'estimar quan es perd. I aprendre a perdre allò que s'estima.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Certament, Clídice, és difícil aprendre a perdre. Però segurament és necessari, perquè també ens enriqueix.

      Suprimeix