diumenge, 15 de gener de 2012

Caiguda lliure


Igual com passa tot sovint en aquells somnis
que se'ns fan recurrents i als quals el cos planeja
per uns indrets que ens són més o menys coneguts
vaig observant de lluny, desencantat,
les hores que no es marquen als rellotges.
Abocat altra volta al precipici dels mots
em perdo en els vertigens del silenci
i vaig posant en fila, amb paciència,
totes les incerteses.
I em veig, caient, i quan arribo a terra
un altre cos pidola una indulgència
que mai no haurà de ser-li concedida:
el dret a no dir res, a no sentir.
Potser el dret a no viure en agonia.

la fotografia és pròpia: una imatge de les Guilleries, 1985

Cap comentari:

Publica un comentari