Kavafis, de Mezquita Broch

Després de la nit, Kavafis: "aquells desigs
d'una hora que mai no va ser satisfeta...".
Enfurismadament llegeixo poemes i poemes
amb una mossegada contínua, precisa,
igual que la dalla repassa tiges fines i tendres,
així vaig copsant vers a vers engolint
les hores d'aquella nit amb una fruïció encegadora,
paraules excessives, sensuals -pur desordre-,
que van regalimant per dins, amb feresa,
adobant músculs i artèries que s'esquerden
amb desesperació malaltissa. Una ràbia
d'arrels imprecises, una força d'acer que es perd
entre l'aire boirós de la nit com innocent papallona...
De vegades, Kavafis disfressa la seua veu,
amb figures de marbre tornejades, indiscretes,
càlides expressions de bellesa clàssica.
Cada pedra amaga el tió encès que descobreix
la nostra feblesa.

Kavafis, de Francisco Mezquita Broch, dins LLARGUES PASSEJADES PER UNA CIUTAT DISCRETA (ed. VIENA, 2007)