Dolç naufragi el dels mots

Sota la pluja, amb S. Espriu

Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança, miro
com el meu pas s'esborra.

poema Sota la pluja, de Salvador Espriu, dins LES HORES, inclòs a OBRA COMPLETA (Edicions 62, 1968)

Ens cremaven les mans... (un poema de Teresa Pascual)

Ens cremaven les mans: tacte de gel
el dels braços que abracen un desert
que després de tants anys sense comprendre,
ha desolat la terra d'altres braços.
Mans i pell que tallaven com un gel:
dalla i silenci arrapat al monòleg
de l'ànima que s'ha adormit al ras
i contempla, sols contempla la vida.

poema extret de Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual (Biblioteca de la Suda, Pagès editors, 2008)

Inhòspita tendresa dels somnis de novembre

Novembre ens havia de portar els ressons
de cels rogencs, de tardes que avançaven
a un ritme desbocat, de nits
que es feien llargues i d’hores
que començaven a fer-se feixugues a l’espera
del fred al que volíem abocar
desitjos emergents.
Però va ser aquest fred el que va vèncer

i vam veure passar totes les hores

com un calidoscopi on es deformarien

les imatges perdudes de futurs

als que no vam tenir accés.

Ara, quan ho recordo, em sobrevé

una estranya i inhòspita tendresa per les coses

que hauria hagut d’enumerar

i mai no van passar del fum dels somnis.

poema publicat amb el títol NOVEMBRE a EL DILEMA DE FAUST (Ed. Òmicron 2010)

Olor de papereria

Mai no vaig saber, a la infantesa, si l'olor
de la papereria del poble, quan entraves,
provenia de la capsa atepeïda de gomes d'esborrar
o dels fulls de paper de barba guardats a la caixonada.
Era del munt de llibretes, intactes encara,
de la nostra gosadia precoç? No ho recorde.

No obstant, ara, a l'entrar als grans magatzems
de la capital (secció papereria) em vaig sentir perdut,
anava a les palpentes cercant els vells aromes,
mentre buscava un vulgar quadern de ratlles.
Vaig provar en un prestatge, ple de llapis cars,
de tots els colors possibles, prims i suaus com un regal
d'aniversari. Em vaig apropar, ingenu, a l'olor
de les carteres de cuir esperant mastegar
el somni de la infantesa. Però tot el que sentia
era una atmosfera de mantega cuinada, espessa,
que muntava del restaurant. Encara tèbia, Tot plegat
un espai confús, traït, que m'havia deixat inerme.
Havien desaparegut els senyals d'una humanitat
més senzilla. Quin respecte tindríem des d'ara
a l'iniciar una nova escriptura? Quina inspiració?
Com esperaríem pensarosos i muts davant el silenci
d'una obscura vesprada? Una orfandat nova
s'afegia a la pròpia ignorància.

poema Olor de papereria, de Francisco Mezquita Broch, dins LLARGUES PASSEJADES PER UNA CIUTAT DISCRETA, Ed. VIENA, 2007

Testament

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina;
l'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d'herba només de la divina pau.

poema Testament, de ROSA LEVERONI, dins Rosa Leveroni: La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino, CCG EDICIONS, 2010

Poemes de joventut (2)

Ara que cau la nit,
les hores assoleixen
l'inestable equilibri
que dificulta els somnis.
Has de venir demà,
caminant entre núvols
per a resituar
el meu espai asfíctic.

poema "Desequilibri", escrit el 1982

Un brindis amb vi blanc

 

Pensant en tot allò que queda encara,

malgrat tot, per escriure, encetaries 

ampolles de vi blanc

i faries un brindis solitari

a compte de les coses que no passen

i les que van passar sense percebre-les.

Mirant enrere, veus falsos deserts,

deserts que un dia vas imaginar

només per mantenir raons estranyes

que t'han menat als freds des dels que escrius.

I, per davant, ja ho veus, vas establint

punts suspensius i interrogants als versos

que s'han d'anar quedant per un camí,

al capdavall, agrest i intransitable.

La poesia és el cianur...

La poesia és el cianur
que deixo cada nit a la tauleta:
me'l vaig bevent a glops amb la mateixa
desídia i parsimònia amb què llegeixo
Baudelaire i Ausiàs March o deixo notes
que volen fer millors els meus poemes.
I un cop l'he pres, les coses són més clares
si puc parlar d'amor tenint en compte
que el límit és la mort, si parlo encara
del desig expressat en la mesura,
si oblido per un temps tots els recomptes
a què sotmeto el vers i les paraules.
Hi ha un bosc on he enterrat les meves lletres
per por que puguin mai enverinar-te.

Geografia, un poema de Santi Borell

La bellesa,
la llum damunt la terra,
el domini de l'aire,
l'expressió d'un nen,
la música de les fonts,
la pluja damunt les pedres,
els núvols damunt els arbres,
la muntanya baixant pel riu,
el mar nodrint la terra
i tu, dictant el temps.

poema extret del llibre Els dies a les mans, de Santi Borrell Giró, Edicions de Pedra, 2010

la fotografia és pròpia: Trabucador

Des del deliri

Espadats

Hem passejat
pels espadats observant amb plaer

com una onada ens en tornava una altra,
com cada bri d'aquest aire, ja escàs,
duia la sal que ens cremava l'esquena.
I hem vist velers i motores traçant
amples camins resseguint els esculls
que hem recreat només per a nosaltres,
ara que el dia és més breu i esperem
veure arribar amb l'horabaixa els neguits
de cada vespre.

poema ESPADATS, del llibre UNA OBSTINADA IMATGE, Ed. Òmicron, 2009

Mentre mans de l'oblit... (un Margarit del 82)

Mentre mans de l'oblit
rovellen la barana del balcó,
amb el desig he escrit la teva pell,
daurada com les dunes d'un desert.
Del foc del nostre temps en resta l'ombra
lenta i serena d'un carrer per viure
i el costum dels ocells i la finestra.
S'han esborrat del vent els teus vestits
i la remor d'esguards entre les roses.
Als ulls hi duc els vespres lluny de casa
i la lluna que brilla, decreixent,
damunt la mar de calç a l'horitzó.

Poema extret d' "El passat i la joia", de Joan Margarit, Col·lecció REDUCCIONS, ed. EUMO/EDIPOIES, 1982

la fotografia és pròpia: Morella

Camino al costat de l'esclat de les ones...

Camino al costat de l'esclat de les ones:
el litoral guarda el secret de les meves passes entre
les xarxes de sal portades pels vaixells

i el laberint de les algues encara ara oferides

a la platja. M'assec a mercè dels penya-segats dibuixant

el teu nom sobre l'arena; i és com si lentament
pronunciés una crida trista a la qual ningú
no acudeix. Es fa tard per al lament de les sirenes:

ara les marees cabdellen fils d'escuma al voltant
dels meus peus, les aigües ja no transporten
la meva veu, perdent-se sobre les dunes
que els vents van desbastant lentament

quan cau la nit. Sempre tinc por de que no tornis.

Maria do Rosário PEDREIRA, La casa i la flaire dels llibres (trad. d'Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009

Una quarteta d'Omar Khayyam

Llàstima que el guany ja se'ns hagi acabat,
i que als peus de la mort els cors es tornin sang.
Ningú no ha tornat mai de l'altre món per dir
als viatgers d'aquest món què els ha de passar.

Omar Khayyam(1048-1131), Quartetes, Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés, adesiara editorial

Recuperant poemes de joventut

No hi ha poemes d'amor.

Ara per ara, només

serà possible, si de cas,

escriure, amb molt d'amor,

els versos dels nostres poemes.

(1978)

Posta de sol a Luxor

Des del desert

els càlids vents encalmen

rogencs capvespres.

Quan mor el sol comencen

les més tenses esperes .

fotografia pròpia: La lluna al temple de Luxor

Un haikú nocturn

La nit arriba.

Al teu costat transiten

les ombres, tristes.

Nosaltres, un poema de" La mirada de la gàrgola"

Recordant Georges Brassens (Supplique pour être enterré a la plage de Sète)

Recordant Màrius Torres

La nit és un palau a la teva mesura,

ànima en vetlla, vasta com cap arquitectura.

Tota distància cap al teu interior

--llunyanies de pau, --llunyanies d'amor.

L'infinit ha tancat els ulls, i sent, als polsos,

un batec suavíssim, fet dels somnis tan dolços

que eleva en aquesta hora la vida d'aquest món.

Un trèmul pes d'estrelles descendeix al seu front.

Tanca també tu els ulls i adorm-te en la pau clara,

ànima en vetlla, ànima en servitud encara;

i escolta bategar, com en somnis, dins teu,

el repòs de la mort, el silenci de Déu.

Màrius Torres, La nit és un palau..., 1941

Lamentacions

Lamentarem
hores mortes davant
opacs miralls
que només reflecteixen
excitades absències.

poema Lamentacions, dins "L'angoixa de la fulla abans de caure", Bubok 2010

Retorn a la poesia, amb Maria Àngels Anglada

No he donat a cap altre les claus d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.
Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me
que el qui vingué després el teu rostre va prendre
com el vell déu la nit que engendrà Hèracles
amb figura robada i els seus besos ardents.
Només molt fugaçment una altra fesomia
d'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.
Com tu sense brugit, sé que ara torno a tu,
amant antic, isard d'altes carenes:
en tots a tu et cercava, innocent infidel.

poema RETORN A LA POESIA, de Maria Àngels Anglada, dins Poesia Completa, edicions Vitel·la, 2009

Ara et penso, de Martí i Pol

Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant, perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.

poema ARA ET PENSO, de Miquel Martí i Pol, dins AUTOBIOGRAFIA, Ed. Empúries 1984

fotografia: Contemplaçao, de Rui Bonito (1000imagens.com)

A tall d'homenatge a Saramago

LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI

Quinze mil dies secs han passat,
quinze mil ocasions que s'han perdut,
quinze mil sols inútils que han nascut,
hora a hora comptats
en aquest solemne però grotesc gest
de donar corda a rellotges inventats
per buscar, en els anys oblidats,
la paciència d'anar vivint la resta.

poema LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI, de José Saramago, dins ELS POEMES POSSIBLES, traducció de Josep Domènech, edicions 62·Empúries, 2005

Cita a cegues

Tota la vida m’he deixat portar.

Ets tu qui persisteix en tots els somnis,

qui desitja ciutats i nits amb música

i vells hotels des d’on crear records

que han de fer-nos després rica la vida.

Jo he estat més partidari de mirar-me

les coses assegut de forma plàcida

en qualsevol terrassa d’un cafè

que em permetés refer la perspectiva

de tot allò que hem vist sense ser nostre.

Conec a fons la llista de ciutats

on hauríem d’haver fet passejades

que havien d’acabar en àlbums de fotos

on poder reconèixer joventuts

que han passat fugaçment. Ja no tenim

edat per recrear cites a cegues.

Seria interessant, de totes formes,

simular una comú desconeixença,

quedant, com dos amants furtius a esquenes

de les convencions rectes i fermes,

en un cafè d’una ciutat nocturna.

Jo duria un clavell damunt l’orella.

Tu, un somrís per poder-te reconèixer.

Com l'angèlica, de Ramon Guillem

Així és com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de música, passege pels carrers d'aquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat: Mandrege, mire el cel, temptege l'oratge, parle amb algun amic sobre aquest antic ofici d'embastar paraules, pense, camine, no faig res. D'altres vegades, malde per escriure: un vers rebel, l'esborrany d'una novel·la entre vidres entelats, els desfilats apunts d'un raquític cietari, qualsevol cosa amb l'emoció d'il·luminar-me els dies. Una vida tranquil·la que ara m'ocupa la música de l'angèlica, aquella guitarra dels àngels que deien els alemanys, exquisida i dolça, que només va resistir l'embat d'uns pocs anys perquè era massa complicada, els diàlegs en vers d'un poeta menorquí amb un altre poeta portugués, unes serigrafies del mar de Josep Guinovart, o les poques ratlles que un dia rere altre insistesc a fer-les sortir del seu amagatall. Això és tot. Si algú creu que estic sol és que no ha entès res.

Com l'angèlica, poema de RAMON GUILLEM, dins Abisme i Ocell, Bromera 2010

Modelatge

Segurament no em podré guanyar mai la vida com a rapsode, però he decidit posar-me a prova. Aquest és un poema inclós a La mirada de la gàrgola, llibre que vaig publicar l'any 2008 (ed. Òmicron). Obro així una nova manera de portar la poesia pròpia i aliena a aquest bloc (tot i que segurament seguiré fent prevaldre la forma escrita).

Porta, un poema de Rosa Font

M'he fondre en el mar tempestuós
dels dies de gener,
palpar els batecs d'una porta tancada,
florir a l'aguait dels ametllers
mentre el temps m'engoleix i m'oblida.
M'he de fondre en els dits del xiprer
perquè ningú em vigili els passos.
Sentir que m'abraça la veu del silenci
i esperar que la porta s'abati,
ben lluny de mi, a l'ombra dels meus somnis,
que em lliguen a la nit com un cordó al seu ventre.

poema Porta, de Rosa Font, extret de Des de l'arrel, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008, edicions Proa 2009

Desordre, de Narcís Comadira

Com un sonàmbul vaig,
d'esma només, passant,
frisós de cambra a cambra,
blanques estances buides.
I la remor dels passos
és un silenci més.
I la meva ombra fosca
més negror a la tenebra.
I pensar que al matí
per tu i per mi somreia
(ah quin tou de lilàs,
rou i perfum tendríssims!)
l'amor, aquesta espurna.
Sol, sóc només desordre.

poema Desordre, extret de Desdesig, de Narcís Comadira, Els Llibres de l'Escorpí, 1976
la fotografia està extreta del bloc de MARCÚS