dijous, 16 de desembre del 2010
En el record d'un vespre
dilluns, 13 de desembre del 2010
Després de la pluja
que no n'hi ha prou per fer-nos obrir portes:
ens ho mirem de lluny, amb una mandra
que surt del més pregon dels nostres ànims.
Asseguts al sofà passem les pàgines
d'un llibre on ballen lletres i caràcters
sense sentit, invocacions profanes
a déus perduts al fons d'una pregària.
Ara ha deixat de ploure al món de fora
i ens entestem a dir que som feliços,
mentre passen les coses com passaven
i seguiran passant els anys que venen.
Nosaltres, al sofà, ens mirem programes
que ens fan sentir més bons o menys captaires.
dimecres, 8 de desembre del 2010
Avui em plau l'amor que no obsedeix... (de Pilar Cabot)
l'amor petit, de somnis abastables;
l'amor marcat per límits mesurables.
Brilla en silenci avui al cap dels dits
l'aigua de la tendresa. Ni neguits
ni un borrall de desig o de follia.
Plàcidament em lliuro a l'harmonia
del benigne context. Res no m'encela.
L'amor que avui em plau navega a vela
suaument impulsat pel ventijol.
Dòcil amor que no exalta ni dol.
dissabte, 4 de desembre del 2010
Dolç naufragi el dels mots
dijous, 25 de novembre del 2010
Sota la pluja, amb S. Espriu
Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança, miro
com el meu pas s'esborra.
dilluns, 15 de novembre del 2010
Ens cremaven les mans... (un poema de Teresa Pascual)
el dels braços que abracen un desert
que després de tants anys sense comprendre,
ha desolat la terra d'altres braços.
Mans i pell que tallaven com un gel:
dalla i silenci arrapat al monòleg
de l'ànima que s'ha adormit al ras
i contempla, sols contempla la vida.
dijous, 11 de novembre del 2010
Inhòspita tendresa dels somnis de novembre
Novembre ens havia de portar els ressons
de cels rogencs, de tardes que avançaven
a un ritme desbocat, de nits
que es feien llargues i d’hores
que començaven a fer-se feixugues a l’espera
del fred al que volíem abocar
desitjos emergents.
Però va ser aquest fred el que va vèncer
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Olor de papereria
de la papereria del poble, quan entraves,
provenia de la capsa atepeïda de gomes d'esborrar
o dels fulls de paper de barba guardats a la caixonada.
Era del munt de llibretes, intactes encara,
de la nostra gosadia precoç? No ho recorde.
No obstant, ara, a l'entrar als grans magatzems
de la capital (secció papereria) em vaig sentir perdut,
anava a les palpentes cercant els vells aromes,
mentre buscava un vulgar quadern de ratlles.
Vaig provar en un prestatge, ple de llapis cars,
de tots els colors possibles, prims i suaus com un regal
d'aniversari. Em vaig apropar, ingenu, a l'olor
de les carteres de cuir esperant mastegar
el somni de la infantesa. Però tot el que sentia
era una atmosfera de mantega cuinada, espessa,
que muntava del restaurant. Encara tèbia, Tot plegat
un espai confús, traït, que m'havia deixat inerme.
Havien desaparegut els senyals d'una humanitat
més senzilla. Quin respecte tindríem des d'ara
a l'iniciar una nova escriptura? Quina inspiració?
Com esperaríem pensarosos i muts davant el silenci
d'una obscura vesprada? Una orfandat nova
s'afegia a la pròpia ignorància.
divendres, 22 d’octubre del 2010
Testament
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina;
l'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d'herba només de la divina pau.
dijous, 21 d’octubre del 2010
Poemes de joventut (2)

les hores assoleixen
l'inestable equilibri
que dificulta els somnis.
Has de venir demà,
caminant entre núvols
per a resituar
el meu espai asfíctic.
dimecres, 20 d’octubre del 2010
Un brindis amb vi blanc
dilluns, 18 d’octubre del 2010
La poesia és el cianur...
La poesia és el cianur
que deixo cada nit a la tauleta:
me'l vaig bevent a glops amb la mateixa
desídia i parsimònia amb què llegeixo
Baudelaire i Ausiàs March o deixo notes
que volen fer millors els meus poemes.
I un cop l'he pres, les coses són més clares
si puc parlar d'amor tenint en compte
que el límit és la mort, si parlo encara
del desig expressat en la mesura,
si oblido per un temps tots els recomptes
a què sotmeto el vers i les paraules.
Hi ha un bosc on he enterrat les meves lletres
per por que puguin mai enverinar-te.
dimecres, 13 d’octubre del 2010
Geografia, un poema de Santi Borell
la llum damunt la terra,
el domini de l'aire,
l'expressió d'un nen,
la música de les fonts,
la pluja damunt les pedres,
els núvols damunt els arbres,
la muntanya baixant pel riu,
el mar nodrint la terra
i tu, dictant el temps.
dimarts, 12 d’octubre del 2010
Des del deliri
diumenge, 10 d’octubre del 2010
Espadats
Hem passejat
pels espadats observant amb plaer
com una onada ens en tornava una altra,
com cada bri d'aquest aire, ja escàs,
duia la sal que ens cremava l'esquena.
I hem vist velers i motores traçant
amples camins resseguint els esculls
que hem recreat només per a nosaltres,
ara que el dia és més breu i esperem
veure arribar amb l'horabaixa els neguits
de cada vespre.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Mentre mans de l'oblit... (un Margarit del 82)
rovellen la barana del balcó,
amb el desig he escrit la teva pell,
daurada com les dunes d'un desert.
Del foc del nostre temps en resta l'ombra
lenta i serena d'un carrer per viure
i el costum dels ocells i la finestra.
S'han esborrat del vent els teus vestits
i la remor d'esguards entre les roses.
Als ulls hi duc els vespres lluny de casa
i la lluna que brilla, decreixent,
damunt la mar de calç a l'horitzó.
dimarts, 28 de setembre del 2010
Camino al costat de l'esclat de les ones...
el litoral guarda el secret de les meves passes entre
les xarxes de sal portades pels vaixells
i el laberint de les algues encara ara oferides
a la platja. M'assec a mercè dels penya-segats dibuixant
el teu nom sobre l'arena; i és com si lentament
pronunciés una crida trista a la qual ningú
no acudeix. Es fa tard per al lament de les sirenes:
ara les marees cabdellen fils d'escuma al voltant
dels meus peus, les aigües ja no transporten
la meva veu, perdent-se sobre les dunes
que els vents van desbastant lentament
quan cau la nit. Sempre tinc por de que no tornis.
divendres, 24 de setembre del 2010
Una quarteta d'Omar Khayyam
Llàstima que el guany ja se'ns hagi acabat,
i que als peus de la mort els cors es tornin sang.
Ningú no ha tornat mai de l'altre món per dir
als viatgers d'aquest món què els ha de passar.
dijous, 16 de setembre del 2010
Recuperant poemes de joventut
dijous, 9 de setembre del 2010
Posta de sol a Luxor
dilluns, 2 d’agost del 2010
Un haikú nocturn
divendres, 30 de juliol del 2010
divendres, 23 de juliol del 2010
Recordant Màrius Torres

dimarts, 20 de juliol del 2010
Lamentacions

Lamentarem
hores mortes davant
opacs miralls
que només reflecteixen
excitades absències.
dimarts, 6 de juliol del 2010
Retorn a la poesia, amb Maria Àngels Anglada

No he donat a cap altre les claus d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.
Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me
que el qui vingué després el teu rostre va prendre
com el vell déu la nit que engendrà Hèracles
amb figura robada i els seus besos ardents.
Només molt fugaçment una altra fesomia
d'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.
Com tu sense brugit, sé que ara torno a tu,
amant antic, isard d'altes carenes:
en tots a tu et cercava, innocent infidel.
dimecres, 30 de juny del 2010
Ara et penso, de Martí i Pol

Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant, perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.
fotografia: Contemplaçao, de Rui Bonito (1000imagens.com)
diumenge, 27 de juny del 2010
A tall d'homenatge a Saramago

LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI
Quinze mil dies secs han passat,
quinze mil ocasions que s'han perdut,
quinze mil sols inútils que han nascut,
hora a hora comptats
en aquest solemne però grotesc gest
de donar corda a rellotges inventats
per buscar, en els anys oblidats,
la paciència d'anar vivint la resta.
dijous, 24 de juny del 2010
Cita a cegues
Tota la vida m’he deixat portar.
Ets tu qui persisteix en tots els somnis,
qui desitja ciutats i nits amb música
i vells hotels des d’on crear records
que han de fer-nos després rica la vida.
Jo he estat més partidari de mirar-me
les coses assegut de forma plàcida
en qualsevol terrassa d’un cafè
que em permetés refer la perspectiva
de tot allò que hem vist sense ser nostre.
Conec a fons la llista de ciutats
on hauríem d’haver fet passejades
que havien d’acabar en àlbums de fotos
on poder reconèixer joventuts
que han passat fugaçment. Ja no tenim
edat per recrear cites a cegues.
Seria interessant, de totes formes,
simular una comú desconeixença,
quedant, com dos amants furtius a esquenes
de les convencions rectes i fermes,
en un cafè d’una ciutat nocturna.
Jo duria un clavell damunt l’orella.
Tu, un somrís per poder-te reconèixer.
dilluns, 14 de juny del 2010
Com l'angèlica, de Ramon Guillem

dimecres, 9 de juny del 2010
Modelatge
Segurament no em podré guanyar mai la vida com a rapsode, però he decidit posar-me a prova. Aquest és un poema inclós a La mirada de la gàrgola, llibre que vaig publicar l'any 2008 (ed. Òmicron). Obro així una nova manera de portar la poesia pròpia i aliena a aquest bloc (tot i que segurament seguiré fent prevaldre la forma escrita).
Porta, un poema de Rosa Font

M'he fondre en el mar tempestuós
dels dies de gener,
palpar els batecs d'una porta tancada,
florir a l'aguait dels ametllers
mentre el temps m'engoleix i m'oblida.
M'he de fondre en els dits del xiprer
perquè ningú em vigili els passos.
Sentir que m'abraça la veu del silenci
i esperar que la porta s'abati,
ben lluny de mi, a l'ombra dels meus somnis,
que em lliguen a la nit com un cordó al seu ventre.
dimarts, 1 de juny del 2010
Desordre, de Narcís Comadira

Com un sonàmbul vaig,
d'esma només, passant,
frisós de cambra a cambra,
blanques estances buides.
I la remor dels passos
és un silenci més.
I la meva ombra fosca
més negror a la tenebra.
I pensar que al matí
per tu i per mi somreia
(ah quin tou de lilàs,
rou i perfum tendríssims!)
l'amor, aquesta espurna.
Sol, sóc només desordre.
la fotografia està extreta del bloc de MARCÚS
dilluns, 31 de maig del 2010
Atalaies, de Montse Assens

Instants tapats sota el llençol,
escrits esbocinats d'albades fresques,
mots perplexos, mans blanes,
miratges desolats, absències i enyors
que omplen els misssatges
apostats cada nit al llindar
d'un abisme informàtic.
Pàgines de vellut escrites dia a dia.
Atalaies amb balustres alzinades.
dissabte, 29 de maig del 2010
et peixeré en silenci... (de Pere Fons i Vilardell)

Et peixeré en silenci la meva solitud
si un dia véns i em temptes el tremolor dels llavis.
I la nit s'escalaixa darrera d'aquests vidres
on amollem els somnis i redoblem les cares,
tendrament, i t'enrampa el buit dels mobles tant rancis.
Els ulls se t'encabriten a mig camí dels arbres
i encara correries al llunyedar més dèbil.
I gàrgoles de l'ombra traspuen moviments,
rebotigues somortes, el balç del temps:
el teu bes i el meu vespre s'obren el cap al fons.
dimecres, 26 de maig del 2010
Mahler i Monforte
I
Colpit una vegada més pel destí,
el meu seny rodola pels llavis de la incertesa
intentant silenciar les esquelles de la bèstia.
Ja no hi ha combat, ningú no s'esperona,
sols resta l'ombra dels pèrfids,
aquells que van conèixer el somriure de l'estima.
II
El somriure de l'avenir,
averany de tenebres,
gaudirà del triomf
d'una mort que m'acull
tendra i dolça.
dimarts, 25 de maig del 2010
Proustiana

dilluns, 24 de maig del 2010
després de tot queda el record dels llocs...

Després de tot, queda el record dels llocs i
dels meus noms; de les cambres mirant cap a ponent
on les imatges del riu mai no es repeteixen a les finestres
i tots els embulls són consentits sobre els llits.
Al fons hi havia un armari de fusta amb un mirall
on la nostra roba canviava de perfum
per que els dies es vestissin sempre millor.
I, sobre la còmoda, en un mirall més antic,
la tarda reflectia algunes de les alegries de la infantesa.
No era la cambra de cap de nosaltres,
però hi tornàvem sempre amb la pressa
de qui desitja la flaire càlida i antiga
de la casa coneguda; com qui espera ser esperat.
Vaig pressentir, tanmateix, que no era a mi a qui esperaves:
una nit, et vaig demanar una manta en lloc d'una abraçada.
la fotografia és de Rosa Maria Borges (1000imagens.com)
dilluns, 17 de maig del 2010
Quan estic sol...

torno a sentir-me un nàufrag i camino
estudi amunt i avall, regirant llibres
com si busqués consol en les paraules
que abans que jo han anat escrivint altres.
La solitud és com la mort, retorna
l’estat més natural als nostres cossos:
sense cap referent tornen a ser
raó definitiva en ells mateixos.
Al lloc on sóc avui, mai no hi arriben
remors de mar ni olors de sal ni músiques
que vinguin a suplir la teva absència.
dijous, 13 de maig del 2010
Estimar

fotografia de Carlos Loff Fonseca (1000imagens.com)
dilluns, 3 de maig del 2010
Parracs

Hem anat disfressats tota la vida
amb vestits de paper que ara es dissolen
i es van tornant parracs, o bé es transformen
en aquell vestit nou que pretenia
l’emperador del conte amb què tant rèiem.
No vam fer cas d’avisos ni d’edictes
sobre el temps que ens venia ni ens vam creure
que després de mil anys i mil sequeres
una pluja vingués a despullar-nos.
Hi ha qui diu que, així nus, hi haurà un judici
de pecats pels que cal fer penitència.
Altres som molt més pràctics: abrigar-nos
ens evita humitats i, als ossos, reuma.