I un dia descobreixes que existeix una vida
més enllà del món plàcid on creies que vivies.
I per comptes de créixer, d’absorbir la saviesa
que el nou estat t’atorga, t’amagues al racó
de les desesperances, i plores i gemegues
com ho vas fer aquells dies, quan els amics morien
sense saber per què.
La vida que ara observes,
no és la teva, és dels altres, els altres que se’t miren
des dels àmbits palpables a què tot els condemna.
Ja no saps en què penses, mentre el mirall es trenca.
Vas desfermant finestres que s’obren als espais
on mai no podràs perdre’t. Hi ha un sol que t’enlluerna,
més enllà dels teus límits: les paraules ressonen,
com passes al silenci de criptes solitàries.
poema LA VIDA QUE ARA OBSERVES
la fotografia és pròpia: Font del Francolí
