Atès que sense raó evident i només per ànsies de control el lloc "blogspot" ha decidit posar l'extensió ".es" ales meves entrades, he decidit migrar a wordpress.
Des d'ara em trobareu a http://obstinacions.wordpress.com.
dilluns, 19 de març del 2012
dilluns, 13 de febrer del 2012
Niu, un poema de Marta Pérez Sierra
Tornaràs a casa
a trobar la nit d’amor
que deixaràs embastada,
amb fil de suor i saliva,
als meus llençols.
Em trobaràs, encara niu,
adormida sobre la petjada
del desig.
El silenci ha tancat els ulls
i em permet escoltar la teva veu.
Poema Niu, extret de Bocins , de Marta Pérez Sierra (Bubok , 2011)
divendres, 3 de febrer del 2012
El nàufrag invoca la pàtria
No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.
poema, El nàufrag invoca la pàtria, dins "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra" (Ed. ÒMICRON, 2008)
la fotografia és pròpia: Camí de ronda, entre l'Ametlla de Mar i Amposta
dilluns, 30 de gener del 2012
La mort del gat
la mort del gat
A
casa sempre havíem tingut gats.
La
mort dels gats és trista i solitària.
Vaig
plorar molt quan va morir-se el gat,
i
crec que no he tingut altra vegada
el
mateix sentiment de pèrdua.
Vaig
escriure un poema pel gat mort,
on
parlava del vidre en els seus ulls
just
abans de morir,
de
com va perdre el nord i es confonia
d’habitació
i com va perdre l’hàbit
de
menjar i tot.
De
tot, però, el pitjor record que em queda
és
el de veure entrar a casa
l’home
del servei de recollida
d’animals
morts.
No
era res més que un escombriaire
amb
un cabàs enorme. Li mancava l’escombra,
però
la imatge sospitada del gat
al
cubell de la brossa em va perseguir encara
durant
vàries setmanes.
No
va arribar ningú per consolar-me
perquè
la gent se’n riu si plores per un gat.
poema inclòs a "Passes discretes per la ciutat endormiscada..." (Bubok, 2012)
la fotografia és de Rui Valle de Sousa (1000imagens.com)
Un poema de Foix dedicat a Riba
Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.
Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.
Junts érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.
Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.
poema DÈIEM: LA NIT!..., de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...
la fotografia és pròpia: Crepuscle a Eivissa
dimarts, 24 de gener del 2012
Ciutat endormiscada
Altra
vegada, em sorprèn el record
de
la ciutat encara endormiscada
a
primera hora, un matí de diumenge.
Ressonen
passes trencant amb cautela,
i
subtilesa el silenci profund
de
les llambordes humides pel gebre.
Sóc
assegut en un banc solament
per
observar amb quin ritme indolent
escombra
l’home del carro de brossa
fulles
caigudes i recull després
les
restes indiscretes
d’algun
improvisat festeig nocturn.
He
fet el gest erroni d’obrir un diari
que
no duc i d’encendre després la cigarreta,
ara
que ja fa molt temps que no en fumo.
Aspiro
la humitat d’aquest matí i m’arriba
d’imprevist
una olor de mar i un fred subtil
amb
els que no comptava.
M’acompanya
l’aroma del cafè
just
acabat de fer d’un bar de cantonada.
Quan
m’alci, em tornaré
a
perdre pels carrers estrets d’una ciutat
que
molt difícilment
podrà
recuperar els diumenges mandrosos,
carregats
de matisos, de la meva infantesa.
poema Ciutat endormiscada, dins el poemari "Passes discretes per la ciutat endormiscada" (Bubok, 2012)
diumenge, 15 de gener del 2012
Caiguda lliure
Igual com passa tot sovint en aquells somnis
que se'ns fan recurrents i als quals el cos planeja
per uns indrets que ens són més o menys coneguts
vaig observant de lluny, desencantat,
les hores que no es marquen als rellotges.
Abocat altra volta al precipici dels mots
em perdo en els vertigens del silenci
i vaig posant en fila, amb paciència,
totes les incerteses.
I em veig, caient, i quan arribo a terra
un altre cos pidola una indulgència
que mai no haurà de ser-li concedida:
el dret a no dir res, a no sentir.
Potser el dret a no viure en agonia.
la fotografia és pròpia: una imatge de les Guilleries, 1985
Subscriure's a:
Missatges (Atom)