Ara et penso, de Martí i Pol

Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant, perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.

poema ARA ET PENSO, de Miquel Martí i Pol, dins AUTOBIOGRAFIA, Ed. Empúries 1984

fotografia: Contemplaçao, de Rui Bonito (1000imagens.com)

A tall d'homenatge a Saramago

LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI

Quinze mil dies secs han passat,
quinze mil ocasions que s'han perdut,
quinze mil sols inútils que han nascut,
hora a hora comptats
en aquest solemne però grotesc gest
de donar corda a rellotges inventats
per buscar, en els anys oblidats,
la paciència d'anar vivint la resta.

poema LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI, de José Saramago, dins ELS POEMES POSSIBLES, traducció de Josep Domènech, edicions 62·Empúries, 2005

Cita a cegues

Tota la vida m’he deixat portar.

Ets tu qui persisteix en tots els somnis,

qui desitja ciutats i nits amb música

i vells hotels des d’on crear records

que han de fer-nos després rica la vida.

Jo he estat més partidari de mirar-me

les coses assegut de forma plàcida

en qualsevol terrassa d’un cafè

que em permetés refer la perspectiva

de tot allò que hem vist sense ser nostre.

Conec a fons la llista de ciutats

on hauríem d’haver fet passejades

que havien d’acabar en àlbums de fotos

on poder reconèixer joventuts

que han passat fugaçment. Ja no tenim

edat per recrear cites a cegues.

Seria interessant, de totes formes,

simular una comú desconeixença,

quedant, com dos amants furtius a esquenes

de les convencions rectes i fermes,

en un cafè d’una ciutat nocturna.

Jo duria un clavell damunt l’orella.

Tu, un somrís per poder-te reconèixer.

Com l'angèlica, de Ramon Guillem

Així és com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de música, passege pels carrers d'aquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat: Mandrege, mire el cel, temptege l'oratge, parle amb algun amic sobre aquest antic ofici d'embastar paraules, pense, camine, no faig res. D'altres vegades, malde per escriure: un vers rebel, l'esborrany d'una novel·la entre vidres entelats, els desfilats apunts d'un raquític cietari, qualsevol cosa amb l'emoció d'il·luminar-me els dies. Una vida tranquil·la que ara m'ocupa la música de l'angèlica, aquella guitarra dels àngels que deien els alemanys, exquisida i dolça, que només va resistir l'embat d'uns pocs anys perquè era massa complicada, els diàlegs en vers d'un poeta menorquí amb un altre poeta portugués, unes serigrafies del mar de Josep Guinovart, o les poques ratlles que un dia rere altre insistesc a fer-les sortir del seu amagatall. Això és tot. Si algú creu que estic sol és que no ha entès res.

Com l'angèlica, poema de RAMON GUILLEM, dins Abisme i Ocell, Bromera 2010

Modelatge

Segurament no em podré guanyar mai la vida com a rapsode, però he decidit posar-me a prova. Aquest és un poema inclós a La mirada de la gàrgola, llibre que vaig publicar l'any 2008 (ed. Òmicron). Obro així una nova manera de portar la poesia pròpia i aliena a aquest bloc (tot i que segurament seguiré fent prevaldre la forma escrita).

Porta, un poema de Rosa Font

M'he fondre en el mar tempestuós
dels dies de gener,
palpar els batecs d'una porta tancada,
florir a l'aguait dels ametllers
mentre el temps m'engoleix i m'oblida.
M'he de fondre en els dits del xiprer
perquè ningú em vigili els passos.
Sentir que m'abraça la veu del silenci
i esperar que la porta s'abati,
ben lluny de mi, a l'ombra dels meus somnis,
que em lliguen a la nit com un cordó al seu ventre.

poema Porta, de Rosa Font, extret de Des de l'arrel, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008, edicions Proa 2009

Desordre, de Narcís Comadira

Com un sonàmbul vaig,
d'esma només, passant,
frisós de cambra a cambra,
blanques estances buides.
I la remor dels passos
és un silenci més.
I la meva ombra fosca
més negror a la tenebra.
I pensar que al matí
per tu i per mi somreia
(ah quin tou de lilàs,
rou i perfum tendríssims!)
l'amor, aquesta espurna.
Sol, sóc només desordre.

poema Desordre, extret de Desdesig, de Narcís Comadira, Els Llibres de l'Escorpí, 1976
la fotografia està extreta del bloc de MARCÚS