Novembre ens havia de portar els ressons
de cels rogencs, de tardes que avançaven
a un ritme desbocat, de nits
que es feien llargues i d’hores
que començaven a fer-se feixugues a l’espera
del fred al que volíem abocar
desitjos emergents.
Però va ser aquest fred el que va vèncer
i vam veure passar totes les hores
com un calidoscopi on es deformarien
les imatges perdudes de futurs
als que no vam tenir accés.
Ara, quan ho recordo, em sobrevé
una estranya i inhòspita tendresa per les coses
que hauria hagut d’enumerar
i mai no van passar del fum dels somnis.
poema publicat amb el títol NOVEMBRE a EL DILEMA DE FAUST (Ed. Òmicron 2010)
la llista del que no hem fet no ens ha de turmentar; la vida comença avui
ResponEliminaCertament, no hi ha turment pel que no vam fer, només una profunda tendresa...
ResponEliminaÉs un poema preciós!
ResponElimina"d’hores
que començaven a fer-se feixugues a l’espera
del fred al que volíem abocar
desitjos emergents."
Sovint esperem una nova estació, un nou any, per fer relaitat el que somien, o simplement per enumerar el que desitgem.
Gràcies Marta. Novembre és el més veritablement tardoral. Possiblement per això ens predisposa a començar a fer recomptes, tant del què hem fet com d'aquelles coses que s'han tornat a quedar al calaix dels bons propòsits.
ResponEliminaComparteixo el gust per novembre, amb el fred, l'olor del foc i les obstinacions de sempre. Però enguany el temps falla: aquí no "fa" novembre.
ResponElimina