Altra
vegada, em sorprèn el record
de
la ciutat encara endormiscada
a
primera hora, un matí de diumenge.
Ressonen
passes trencant amb cautela,
i
subtilesa el silenci profund
de
les llambordes humides pel gebre.
Sóc
assegut en un banc solament
per
observar amb quin ritme indolent
escombra
l’home del carro de brossa
fulles
caigudes i recull després
les
restes indiscretes
d’algun
improvisat festeig nocturn.
He
fet el gest erroni d’obrir un diari
que
no duc i d’encendre després la cigarreta,
ara
que ja fa molt temps que no en fumo.
Aspiro
la humitat d’aquest matí i m’arriba
d’imprevist
una olor de mar i un fred subtil
amb
els que no comptava.
M’acompanya
l’aroma del cafè
just
acabat de fer d’un bar de cantonada.
Quan
m’alci, em tornaré
a
perdre pels carrers estrets d’una ciutat
que
molt difícilment
podrà
recuperar els diumenges mandrosos,
carregats
de matisos, de la meva infantesa.
poema Ciutat endormiscada, dins el poemari "Passes discretes per la ciutat endormiscada" (Bubok, 2012)
