El nàufrag invoca la pàtria

No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.

poema, El nàufrag invoca la pàtria, dins "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra" (Ed. ÒMICRON, 2008)

la fotografia és pròpia: Camí de ronda, entre l'Ametlla de Mar i Amposta

Un poema de Foix dedicat a Riba

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.

poema DÈIEM: LA NIT!..., de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...

la fotografia és pròpia: Crepuscle a Eivissa

Caiguda lliure

Igual com passa tot sovint en aquells somnis
que se'ns fan recurrents i als quals el cos planeja
per uns indrets que ens són més o menys coneguts
vaig observant de lluny, desencantat,
les hores que no es marquen als rellotges.
Abocat altra volta al precipici dels mots
em perdo en els vertigens del silenci
i vaig posant en fila, amb paciència,
totes les incerteses.
I em veig, caient, i quan arribo a terra
un altre cos pidola una indulgència
que mai no haurà de ser-li concedida:
el dret a no dir res, a no sentir.
Potser el dret a no viure en agonia.

la fotografia és pròpia: una imatge de les Guilleries, 1985

Proclama

Escric a corre-cuita
paraules que em consolin
abans no acabi el dia.
Tinc por que no ens perdem
o arribem a oblidar-nos
en qualsevol tombant
de carrer estret i fosc
o, tal volta, en tancar-se
alguna de les portes
que es tanquen rere nostre.

Rellegiré, entre línies,
els naufragis que evito.

poema Proclama, dins "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra" (Ed. Òmicron,  2008)

la fotografia és pròpia: Un carrer a Montblanc

Aquí també.... (un poema de El dilema de Faust)

I escriuré aquí també el meu epitafi.
No hi parlaré d'amors que no van ser
ni d'horitzons de llum desdibuixada.
Ho voldré fer recuperant la força
que el temps cansat un dia em va dur a perdre,
mentre fora hi ha un món que encara gira.
Amb gest parsimoniós, que em condueixi
a proclamar amb greu solemnitat
que ja no és cert el que va dir el poeta,
tot el que encara queda avui per fer
no haurà de ser forçosament possible.

poema "Aquí també", extret d'El dilema de Faust",  IV premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà, 2010.(Ed. Òmicron, 2010)

la fotografia és pròpia: Posta de  sol a  La Frexneda (Matarranya), agost 2011

Viatger solitari

Quan miro enrere veig que no tenim
records comuns de les ciutats llunyanes.
Jo tinc a la memòria uns dies grisos
que no vam compartir i uns carrerons
per on no vas passar; també conservo
núvols i fred i pluja sota uns cels
que has anat oblidant si és que els vas veure.
Això ho té la memòria: és selectiva
i delimita bé el que li interessa.
Sempre he volgut escriure dels indrets
per on he passejat, explicar els cels
ataronjats de les tardors més nòrdiques,
parlar, discret, dels xerrics dels tramvies
o d'un cafè en una plaça antiga.
Però en mirar el que haurien de ser
instants comuns, estances compartides,
veig solament imatges solitàries
de mi mateix a una fotografia.

la fotografia és pròpia, Glasgow 2004

Quina plaent vesprada... poema d'Ibn Khafaja

Quina plaent vesprada al llit
em féu passar l'embriaguesa!
El llit el tinc ben fet i estovat
i em fa de cobertor l'ombra dels arbres;
la branca es vincla, i el colom esclata en cant;
lànguidament el sol decau cap a l'ocàs,
rebenta el tro, i el núvol escup blanc.

poema extret de Jardí Ebri,  tria del divan, d'Ibn Khafaja, traduïda per Josep Piera,  Edicions 62, 2007

la fotografia és pròpia: Cap al tard romà des de Vila Borghese

Abans d'un lloc ... (de Maria do Rosário Pedreira)

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara
el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc
més discontinu i innominable.

Me'n recordo

del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d'un gosset que es va aventurar al camí.

Anàvem o veníem?

Maria do Rosário PEDREIRA, La casa i la flaire dels llibres (trad. d'Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009

la fotografia és pròpia: Carcasona 2010

Anem ara, en silenci... amb Joan Vinyoli

Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet totes les coses.
Redescobrim els camps: observa la masia,
els ànecs i les oques al bassal,
el safareig a un angle solellós
del pati: roba estesa regalima,
la masovera surt i crida l'aviram,
mentre al bladar transita la recol·lectora,
que escampa al seu redol
bales de palla ben atapeïda,
i va perdent-se en l'aire la fressa del tractor,
que llaura ja el guaret; són els penats
encara vius: és per això que dormen
les bèsties a l'estable i un recolliment
s'estén pertot. Aclucarem els ulls:
se'ns n'obriran uns altres en el somni
que hi veuran més en l'orba obscuritat.

poema extret de  Passeig d'Aniversari, de Joan Vinyoli (Ed. Empúries, 1984)

la fotografia és pròpia:  La finestra des d'on tot es mira, a Mirambel (Terol)

El cos d'un ningú... un poema de Joan Carles González Pujalte

El cos d'un ningú, ara,
sol enmig de tanta llum de color:
la fera ombra, arlequí
avorrit de ser tan lluny
de la festa.
Vaig poder arrabassar al món una certa
calidesa: la llum
que daurava un dia el modestíssim llom
de la catedral de Saint Enoch,
quan s'obrí en polièdrica immatèria
un carnaval de color sense la necessitat
d'angelots que baixava des del crepuscle
del cel d'Escòcia. Havia plogut.

poema extret d'Els carnavals òrfics, de Joan Carles González Pujalte, XXX Premi de Poesia 25 d'abril de la Vila de Benissa 2010 (Ed. Viena 2010)

la fotografia és pròpia (una imatge de Glasgow, 2004)

Homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés

Una breu ombra
d'un núvol sobre l'aigua,
una ala extensa.
Llunyanes veus, llunyanes
festes enlloc perdudes.

poema extret de Balanç de Mar, Vicent Andrés Estellés, Obra completa 4 (ed. 3i4, 1978)

ART POÈTICA

Per la transgressió
dels mots comuns,
il·luminar espais
poc coneguts del ser,
i aprendre el que hem viscut,
esforç d'una memòria.
Tornar a la pàtria
per uns camins perduts,
endins del bosc.
Entrar en el misteri,
divers, de tot origen
per la paraula.

 

 

poema de Josep Maria Fulquet (dins De plata pur, ANGLE EDITORIAL, Barcelona, 2007))

Un aire estàtic

Tot és molt lent.

Les hores agonitzen mentre l'aire es fa dens i un cel de color gris amenaça amb tempestes d'angoixa. Als avencs del silenci ressonen encara les paraules amb què es va proclamar, inhòspita certesa, la victòria del foc sobre l'aigua, el triomf definitiu del desert, la misèria absoluta dels sentits.

Un aire estàtic empudega els carrers i fa asfixiants tots els intents d'iniciar les caminades.

la fotografia és presa a Edinburg

El dia s'ha llevat...

El dia s'ha llevat cabdellant núvols,
reivindicant aiguats de maigs pretèrits.
M'ho miro tot amb un posat absent
i és a través de la finestra oberta
que comparteixo els cants d'ocells captius.
Només jo entenc l'angoixa de les hores,
cercle perpetuu dins del vell rellotge.
En va he buscat el teu cos: ja no hi eres
i s'ha perdut al buit l'esforç del tacte.
M'he plantejat, seriosament, no moure'm
fins que arribés la nit altra vegada,
i he preparat les mans per les carícies,
per si de cas, en un moment, tornaves.
De dins d'un llibre obert, a la tauleta,
un reguitzell insolent de paraules
s'ha conjurat contra tota esperança.

Hem esperat en va la primavera

Hem esperat en va la primavera
mentre veiem passar estacions
darrere les finestres d'un tren que no va enlloc.
Esperem que es compleixin
coses que ens vam prometre
quan encara dubtàvem si hi havia
d'haver dies després dels dies grisos.
Tenim la imatge vaga de quan érem
petits i no hi havia res encara
que pogués adquirir el tint monòton
dels dubtes que, amb el temps, vam començar
a arrenglerar en llibretes o carpetes
avui empolsinades dins un fons
d'armari al que fa temps que no accedim.
Dubtem de tot mirant enrere
i encara dubtem més quan el futur
sembla només un gest, una enutjosa
molèstia iterativa que s'instal·la
darrere d'una porta, i ens assetja.

No és en la nit

No és en la nit
que et pren el fred del marbre
ni és en el fang
que modeles desitjos.
Del fred rocam
aprens l'urc i el coratge
davant l'esglai
d'onades erosives.

Sempre és hivern
al cor dels solitaris.

Una mostra de patriotisme ibèric de Fernando Pessoa

De llevant a ponent manàrem,
allà on va el sol, vam trepitjar.
Per llunes d'ignots fins buscàrem
la glòria, sols, a l'atzar.
Avui la derrota ens és vida,
dolença el nostre son més gran.
¿Per a quan la casa bastida,
oh mare Ibèria, per a quan?

Tres pobles d'una sola raça,
d'una mare són tots tres nats.
Hispanya, glòria, orgull, gràcia.
Portugal, Catalunya, enyor.
Mes avui clama a l'erm insuls
qui fórem per qui som, cridant.
Per a quan aquell npou impuls,
oh mare Ibèria, per a quan?

poema extret del recull POEMES DE FERNANDO PESSOA, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema (2002)

Des del balcó (poema presentat i recitat a la II mostra oberta de poesia a Alcanar)

Podem imaginar que aquesta mar
absent conté la boira i que hi ha un mar
perdut endins la boira. Resseguim
un horitzó des del balcó des d’on
tot ho mirem, prenent certa distància,
i acaronem en somnis, imprecises,
les línies que s’amaguen on comença
el foc. Ens hem buscat i hem obtingut
només el discutible
plaer de compartir la incoherència.

Paisatge de març

 

Un fil de llum

allargassa la tarda.

Orfes, les hores

àvidament s'esforcen

a esquinçar breus capvespres.

Refugi

¿Quin mar de vidre espera més enllà
d'aquesta claredat, quina incertesa
ofega els vents manyacs, quina desídia
ens venç, acomodada al nostre son?
Sabem pels vells que res no és pas com era,
que allò més inequívoc muda avui
només en anecdòtic, fins i tot
que al més lleu dels dolors hi ha desmesura.
El cel es va enfosquint amb els silencis
de tot el que callem: no gosaríem
abandonar, amb supèrbia, l'escenari
i optem, ara que és fosc, per amagar-nos
al refugi solemne de les hores.
Hostil, el sol denosta la nit tendra.