La mort del gat

la mort del gat

A casa sempre havíem tingut gats.

La mort dels gats és trista i solitària.

Vaig plorar molt quan va morir-se el gat,

i crec que no he tingut altra vegada

el mateix sentiment de pèrdua.

Vaig escriure un poema pel gat mort,

on  parlava del vidre en els seus ulls

just abans de morir,

de com va perdre el nord i es confonia

d’habitació i com va perdre l’hàbit

de menjar i tot.

De tot, però, el pitjor record que em queda

és el de veure entrar a casa

l’home del servei de recollida

d’animals morts.

No era res més que un escombriaire

amb un cabàs enorme. Li mancava l’escombra,

però la imatge sospitada del gat

al cubell de la brossa em va perseguir encara

durant vàries setmanes.

No va arribar ningú per consolar-me

perquè la gent se’n riu si plores per un gat.

poema inclòs a "Passes discretes per la ciutat endormiscada..." (Bubok, 2012)

la fotografia és de Rui Valle de Sousa (1000imagens.com)

Un poema de Foix dedicat a Riba

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.

poema DÈIEM: LA NIT!..., de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...

la fotografia és pròpia: Crepuscle a Eivissa

Ciutat endormiscada

Altra vegada, em sorprèn el record

de la ciutat encara endormiscada

a primera hora, un matí de diumenge.

Ressonen passes trencant amb cautela,

i subtilesa el silenci profund

de les llambordes humides pel gebre.

Sóc assegut en un banc solament

per observar amb quin  ritme indolent

escombra l’home del carro de brossa

fulles caigudes i recull després

les restes indiscretes

d’algun improvisat festeig nocturn.

He fet el gest erroni d’obrir un diari

que no duc i d’encendre després la cigarreta,

ara que ja fa molt temps que no en fumo.

Aspiro la humitat d’aquest matí i m’arriba

d’imprevist una olor de mar i un fred subtil

amb els que no comptava.

M’acompanya l’aroma del cafè

just acabat de fer d’un bar de cantonada.

Quan m’alci, em tornaré

a perdre pels carrers estrets d’una ciutat

que molt difícilment

podrà recuperar els diumenges mandrosos,

carregats de matisos, de la meva infantesa.

poema Ciutat endormiscada, dins el poemari "Passes discretes per la ciutat endormiscada" (Bubok, 2012)

Caiguda lliure

Igual com passa tot sovint en aquells somnis
que se'ns fan recurrents i als quals el cos planeja
per uns indrets que ens són més o menys coneguts
vaig observant de lluny, desencantat,
les hores que no es marquen als rellotges.
Abocat altra volta al precipici dels mots
em perdo en els vertigens del silenci
i vaig posant en fila, amb paciència,
totes les incerteses.
I em veig, caient, i quan arribo a terra
un altre cos pidola una indulgència
que mai no haurà de ser-li concedida:
el dret a no dir res, a no sentir.
Potser el dret a no viure en agonia.

la fotografia és pròpia: una imatge de les Guilleries, 1985