Atès que sense raó evident i només per ànsies de control el lloc "blogspot" ha decidit posar l'extensió ".es" ales meves entrades, he decidit migrar a wordpress.
Des d'ara em trobareu a http://obstinacions.wordpress.com.
dilluns, 19 de març del 2012
dilluns, 13 de febrer del 2012
Niu, un poema de Marta Pérez Sierra
Tornaràs a casa
a trobar la nit d’amor
que deixaràs embastada,
amb fil de suor i saliva,
als meus llençols.
Em trobaràs, encara niu,
adormida sobre la petjada
del desig.
El silenci ha tancat els ulls
i em permet escoltar la teva veu.
Poema Niu, extret de Bocins , de Marta Pérez Sierra (Bubok , 2011)
divendres, 3 de febrer del 2012
El nàufrag invoca la pàtria
No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.
poema, El nàufrag invoca la pàtria, dins "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra" (Ed. ÒMICRON, 2008)
la fotografia és pròpia: Camí de ronda, entre l'Ametlla de Mar i Amposta
dilluns, 30 de gener del 2012
La mort del gat
la mort del gat
A
casa sempre havíem tingut gats.
La
mort dels gats és trista i solitària.
Vaig
plorar molt quan va morir-se el gat,
i
crec que no he tingut altra vegada
el
mateix sentiment de pèrdua.
Vaig
escriure un poema pel gat mort,
on
parlava del vidre en els seus ulls
just
abans de morir,
de
com va perdre el nord i es confonia
d’habitació
i com va perdre l’hàbit
de
menjar i tot.
De
tot, però, el pitjor record que em queda
és
el de veure entrar a casa
l’home
del servei de recollida
d’animals
morts.
No
era res més que un escombriaire
amb
un cabàs enorme. Li mancava l’escombra,
però
la imatge sospitada del gat
al
cubell de la brossa em va perseguir encara
durant
vàries setmanes.
No
va arribar ningú per consolar-me
perquè
la gent se’n riu si plores per un gat.
poema inclòs a "Passes discretes per la ciutat endormiscada..." (Bubok, 2012)
la fotografia és de Rui Valle de Sousa (1000imagens.com)
Un poema de Foix dedicat a Riba
Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.
Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.
Junts érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.
Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.
poema DÈIEM: LA NIT!..., de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...
la fotografia és pròpia: Crepuscle a Eivissa
dimarts, 24 de gener del 2012
Ciutat endormiscada
Altra
vegada, em sorprèn el record
de
la ciutat encara endormiscada
a
primera hora, un matí de diumenge.
Ressonen
passes trencant amb cautela,
i
subtilesa el silenci profund
de
les llambordes humides pel gebre.
Sóc
assegut en un banc solament
per
observar amb quin ritme indolent
escombra
l’home del carro de brossa
fulles
caigudes i recull després
les
restes indiscretes
d’algun
improvisat festeig nocturn.
He
fet el gest erroni d’obrir un diari
que
no duc i d’encendre després la cigarreta,
ara
que ja fa molt temps que no en fumo.
Aspiro
la humitat d’aquest matí i m’arriba
d’imprevist
una olor de mar i un fred subtil
amb
els que no comptava.
M’acompanya
l’aroma del cafè
just
acabat de fer d’un bar de cantonada.
Quan
m’alci, em tornaré
a
perdre pels carrers estrets d’una ciutat
que
molt difícilment
podrà
recuperar els diumenges mandrosos,
carregats
de matisos, de la meva infantesa.
poema Ciutat endormiscada, dins el poemari "Passes discretes per la ciutat endormiscada" (Bubok, 2012)
diumenge, 15 de gener del 2012
Caiguda lliure
Igual com passa tot sovint en aquells somnis
que se'ns fan recurrents i als quals el cos planeja
per uns indrets que ens són més o menys coneguts
vaig observant de lluny, desencantat,
les hores que no es marquen als rellotges.
Abocat altra volta al precipici dels mots
em perdo en els vertigens del silenci
i vaig posant en fila, amb paciència,
totes les incerteses.
I em veig, caient, i quan arribo a terra
un altre cos pidola una indulgència
que mai no haurà de ser-li concedida:
el dret a no dir res, a no sentir.
Potser el dret a no viure en agonia.
la fotografia és pròpia: una imatge de les Guilleries, 1985
dilluns, 19 de desembre del 2011
Romanç miserable, de Pere Quart
He passat l'estiu
vora l'ona amarga
en un poble blanc
com una mortalla.
La sorra és polsim
de cendra esventada
i en el baterell
hi ha tanta ressaca
que a l'hora del bany
s'hi neguen les dames.
La sala de ball
és una bescambra
amb dos ulls de bou
de reixa encreuada.
El carrer major
té les cases falses:
darrera els cancells
no hi ha sinó l'aire,
la brolla l'ermot
i un bassol sense aigua.
De dies el sol
fa unes ombres ràncies
la lluna de nit,
put com un formatge.
El dilluns és lleig
el dimarts és magre
el dimecres fosc
el dijous macabre
i el divendres tan
trist com el dissabte.
Dalt del campanar
hi ha dues campanes
l'una toca a morts
l'altra maltempsada.
Diumenge al matí
el nunci proclama:
"Sàpiga tothom
que avui a la tarda
si no hi ha entrebancs
arriba la passa".
Adéu, poble, adéu!
Adéu, adéu platja!
He passat l'estiu
vora un mar de llàgrimes.
vora l'ona amarga
en un poble blanc
com una mortalla.
La sorra és polsim
de cendra esventada
i en el baterell
hi ha tanta ressaca
que a l'hora del bany
s'hi neguen les dames.
La sala de ball
és una bescambra
amb dos ulls de bou
de reixa encreuada.
El carrer major
té les cases falses:
darrera els cancells
no hi ha sinó l'aire,
la brolla l'ermot
i un bassol sense aigua.
De dies el sol
fa unes ombres ràncies
la lluna de nit,
put com un formatge.
El dilluns és lleig
el dimarts és magre
el dimecres fosc
el dijous macabre
i el divendres tan
trist com el dissabte.
Dalt del campanar
hi ha dues campanes
l'una toca a morts
l'altra maltempsada.
Diumenge al matí
el nunci proclama:
"Sàpiga tothom
que avui a la tarda
si no hi ha entrebancs
arriba la passa".
Adéu, poble, adéu!
Adéu, adéu platja!
He passat l'estiu
vora un mar de llàgrimes.
poema "Romanç miserable", de Pere Quart
cantat per Guillamino
dissabte, 17 de desembre del 2011
Proclama
Escric a corre-cuita
paraules que em consolin
abans no acabi el dia.
Tinc por que no ens perdem
o arribem a oblidar-nos
en qualsevol tombant
de carrer estret i fosc
o, tal volta, en tancar-se
alguna de les portes
que es tanquen rere nostre.
Rellegiré, entre línies,
els naufragis que evito.
poema Proclama, dins "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra" (Ed. Òmicron, 2008)
la fotografia és pròpia: Un carrer a Montblanc
divendres, 16 de desembre del 2011
Aquí també.... (un poema de El dilema de Faust)
I escriuré aquí també el meu epitafi.
No hi parlaré d'amors que no van ser
ni d'horitzons de llum desdibuixada.
Ho voldré fer recuperant la força
que el temps cansat un dia em va dur a perdre,
mentre fora hi ha un món que encara gira.
Amb gest parsimoniós, que em condueixi
a proclamar amb greu solemnitat
que ja no és cert el que va dir el poeta,
tot el que encara queda avui per fer
no haurà de ser forçosament possible.
poema "Aquí també", extret d'El dilema de Faust", IV premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà, 2010.(Ed. Òmicron, 2010)
la fotografia és pròpia: Posta de sol a La Frexneda (Matarranya), agost 2011
diumenge, 27 de novembre del 2011
Viatger solitari
Quan miro enrere veig que no tenim
records comuns de les ciutats llunyanes.
Jo tinc a la memòria uns dies grisos
que no vam compartir i uns carrerons
per on no vas passar; també conservo
núvols i fred i pluja sota uns cels
que has anat oblidant si és que els vas veure.
Això ho té la memòria: és selectiva
i delimita bé el que li interessa.
Sempre he volgut escriure dels indrets
per on he passejat, explicar els cels
ataronjats de les tardors més nòrdiques,
parlar, discret, dels xerrics dels tramvies
o d'un cafè en una plaça antiga.
Però en mirar el que haurien de ser
instants comuns, estances compartides,
veig solament imatges solitàries
de mi mateix a una fotografia.
la fotografia és pròpia, Glasgow 2004
dijous, 10 de novembre del 2011
Homenatge blocaire a Montserrat Roig
Les tres s'adonen que el vell les mira i xiuxiuegen entre elles. Riuen. A la Mabi, se li ha descordat el botó de nacre del capdamunt de la brusa i la Desirée encara llamineja el gelat de taronja. La Mabi i l'altra han anat a la comuna i el vell estrany, amb barret i bastó, s'ha acostat a la Desirée i li ha fet un petó als llavis, llavis de maduixa gebrada, li ha dit. La Mabi, quan han tret del bar el vell estrany, ha preguntat a la Desirée, i tu, què has sentit quan t'ha besat? No ho sé, ha fet la Desirée, potser una mica de fàstic.
Montserrat Roig: El temps de les cireres (Edicions 62, 1977)
la fotografia és de Ricardo Costa (1000imagens.com)
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Quina plaent vesprada... poema d'Ibn Khafaja
Quina plaent vesprada al llit
em féu passar l'embriaguesa!
El llit el tinc ben fet i estovat
i em fa de cobertor l'ombra dels arbres;
la branca es vincla, i el colom esclata en cant;
lànguidament el sol decau cap a l'ocàs,
rebenta el tro, i el núvol escup blanc.
poema extret de Jardí Ebri, tria del divan, d'Ibn Khafaja, traduïda per Josep Piera, Edicions 62, 2007
la fotografia és pròpia: Cap al tard romà des de Vila Borghese
dijous, 6 d’octubre del 2011
Abans d'un lloc ... (de Maria do Rosário Pedreira)
Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara
el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc
més discontinu i innominable.
Me'n recordo
del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d'un gosset que es va aventurar al camí.
Anàvem o veníem?
Maria do Rosário PEDREIRA, La casa i la flaire dels llibres (trad. d'Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009
la fotografia és pròpia: Carcasona 2010
dilluns, 26 de setembre del 2011
Niu buit
Cada vegada més, serem tan sols
tu i jo asseguts, tranquils, en una estança,
deixant que el pas del temps ens abalteixi.
Tindrem de nou la casa que volíem
i escoltarem aquells discs que escoltàvem.
Retrobarem les nits que vàrem perdre
i inventarem secrets a cau d'orella.
Segurament la casa es farà gran
i, si en sabem, encara acollidora.
Ens ho hem de mirar així: mentre ens creiem
que edifiquem futurs, la vida passa.
fotografia extreta de Nació digital (autor Xisco (Josep))
dilluns, 19 de setembre del 2011
Anem ara, en silenci... amb Joan Vinyoli
Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet totes les coses.
Redescobrim els camps: observa la masia,
els ànecs i les oques al bassal,
el safareig a un angle solellós
del pati: roba estesa regalima,
la masovera surt i crida l'aviram,
mentre al bladar transita la recol·lectora,
que escampa al seu redol
bales de palla ben atapeïda,
i va perdent-se en l'aire la fressa del tractor,
que llaura ja el guaret; són els penats
encara vius: és per això que dormen
les bèsties a l'estable i un recolliment
s'estén pertot. Aclucarem els ulls:
se'ns n'obriran uns altres en el somni
que hi veuran més en l'orba obscuritat.
poema extret de Passeig d'Aniversari, de Joan Vinyoli (Ed. Empúries, 1984)
la fotografia és pròpia: La finestra des d'on tot es mira, a Mirambel (Terol)
dilluns, 12 de setembre del 2011
El cos d'un ningú... un poema de Joan Carles González Pujalte
El cos d'un ningú, ara,
sol enmig de tanta llum de color:
la fera ombra, arlequí
avorrit de ser tan lluny
de la festa.
Vaig poder arrabassar al món una certa
calidesa: la llum
que daurava un dia el modestíssim llom
de la catedral de Saint Enoch,
quan s'obrí en polièdrica immatèria
un carnaval de color sense la necessitat
d'angelots que baixava des del crepuscle
del cel d'Escòcia. Havia plogut.
poema extret d'Els carnavals òrfics, de Joan Carles González Pujalte, XXX Premi de Poesia 25 d'abril de la Vila de Benissa 2010 (Ed. Viena 2010)
la fotografia és pròpia (una imatge de Glasgow, 2004)
dissabte, 10 de setembre del 2011
Paisatge, de Marta Pérez i Sierra
La humida corba que acarones.
Fascinada.
La textura del teu esguard.
Seré jo, el dia que sigui Terra.
Em desdibuixaré amb clarobscurs.
Seré la foscor morada del vespre.
El timó i el grill.
L'absència entre la capçada.
Em fondré en el palmell sinuós
i en la sageta de l'aigua.
Seré el coixí de la lluna fèrtil.
El fonoll que et besarà a la boca.
Pintaré el nostre paisatge,
el dia que sigui Terra,
damunt el llenç de les meves ales.
poema Paisatge, de Marta Pérez i Sierra, dins Dones d'Heura, II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010 (Pagès, ed , 2011)
la fotografia és d'Antonio Fonseca (1000imagens.com)
dilluns, 5 de setembre del 2011
un bar amb piano
Al
fons del bar sona un piano vell
i
un vell cantant prova de fer-se entendre
dins
la foscor, entre el fum i les veus,
on
amants retrobats semblen novells..
En
les cançons, la lletra no ho diu tot.
Com
un lament, que a la fi es fa esgarip,
les
notes van deixant un regust trist
d’amors
que es van perdent en la tardor.
Trobo
a faltar la veu d’un saxo: et veig
al
meu costat i sé que poc seríem
si
entre tu i jo la música es morís.
La
teva pell frega la meva pell
i
es va fent tard, tan tard que ens adormim
recordant
nits amb so de piano vell.
Poema inclòs a "Passes discretes per la ciutat endormiscada" (Bubok, 2012)
diumenge, 4 de setembre del 2011
Homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés
Una breu ombra
d'un núvol sobre l'aigua,
una ala extensa.
Llunyanes veus, llunyanes
festes enlloc perdudes.
poema extret de Balanç de Mar, Vicent Andrés Estellés, Obra completa 4 (ed. 3i4, 1978)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)