dilluns, 24 de maig del 2010

després de tot queda el record dels llocs...


Després de tot, queda el record dels llocs i
dels meus noms; de les cambres mirant cap a ponent
on les imatges del riu mai no es repeteixen a les finestres
i tots els embulls són consentits sobre els llits.

Al fons hi havia un armari de fusta amb un mirall
on la nostra roba canviava de perfum
per que els dies es vestissin sempre millor.
I, sobre la còmoda, en un mirall més antic,
la tarda reflectia algunes de les alegries de la infantesa.

No era la cambra de cap de nosaltres,
però hi tornàvem sempre amb la pressa
de qui desitja la flaire càlida i antiga
de la casa coneguda; com qui espera ser esperat.

Vaig pressentir, tanmateix, que no era a mi a qui esperaves:
una nit, et vaig demanar una manta en lloc d'una abraçada.


poema extret del llibre La casa i la flaire dels llibres, de Maria do Rosário Pedreira, traduit per Antoni Xumet Rosselló, Ed. EL GALL EDITOR, 2009


la fotografia és de Rosa Maria Borges (1000imagens.com)

dilluns, 17 de maig del 2010

Quan estic sol...


Quan estic sol a casa, enyoro el mar,
torno a sentir-me un nàufrag i camino
estudi amunt i avall, regirant llibres
com si busqués consol en les paraules
que abans que jo han anat escrivint altres.
La solitud és com la mort, retorna
l’estat més natural als nostres cossos:
sense cap referent tornen a ser
raó definitiva en ells mateixos.
Al lloc on sóc avui, mai no hi arriben
remors de mar ni olors de sal ni músiques
que vinguin a suplir la teva absència.
fotografia: Solidao, d'Antonio Barata (1000imagens.com)

dijous, 13 de maig del 2010

Estimar


Qui no coneix res, no estima res. Qui no pot fer res, no comprèn res. Qui no comprèn res, no val res. Però qui comprèn, també estima, observa, veu... Com més gran és el coneixement inherent a una cosa, més gran és l'amor... Si algú creu que tota la fruita madura al mateix temps que les maduixes, no sap res sobre el raïm.


Paracels (citat per Erich Fromm a L'Art d'estimar)
fotografia de Carlos Loff Fonseca (1000imagens.com)


dilluns, 3 de maig del 2010

Parracs


Hem anat disfressats tota la vida

amb vestits de paper que ara es dissolen

i es van tornant parracs, o bé es transformen

en aquell vestit nou que pretenia

l’emperador del conte amb què tant rèiem.

No vam fer cas d’avisos ni d’edictes

sobre el temps que ens venia ni ens vam creure

que després de mil anys i mil sequeres

una pluja vingués a despullar-nos.

Hi ha qui diu que, així nus, hi haurà un judici

de pecats pels que cal fer penitència.

Altres som molt més pràctics: abrigar-nos

ens evita humitats i, als ossos, reuma.



fotografia d'Elsa Mota Gomes (1000imagens.com)

dimarts, 27 d’abril del 2010

Besades estellesianes


No puc ja més! Car et sabies pres
del do d'un bes del tot inesperat.
Cos que has amat! Ara puja l'enyor.
Sols un pudor, implacable, t'ha atret.
Per aquest fet o per aquest debat,
hi haurà combat o bé secret afany.
El desengany no t'ha de valer res.
Perdura el bes del qual t'has sentit pres.


Extret d'Els amants, dins Manual de Conformitats, Vicent Andrés Estellés, obra completa, (edicions 3 i 4, 1977)
la fotografia és de Roberta Jardim (1000imagens.com)

dilluns, 26 d’abril del 2010

Somnis amb Pessoa


Ara mateix, que sóc inert a l'oficina, i se n'han anat tots a dinar tret de mi, observo, a través de la finestra entelada, el vell oscil·lant que recorre lentament la vorera a l'altra banda del carrer. No va begut; va somniador. Està atent a l'inexistent; potser encara espera. Que els Déus, si són justs en llur injustícia, ens conservin els somnis encara que siguin impossibles i ens donin bons somnis, encara que siguin baixos. Avui, que no sóc vell encara, puc somniar les illes del sud i Índies impossibles; demà potser em serà atorgat, pels mateixos Déus, el somni de ser amo d'un estanc petit,o jubilat en una casa dels afores. Qualsevol dels somnis és el mateix somni, perquè són tots somnis. Que em canviïn els Déus els somnis, però no el do de somniar.



text extret del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, (traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, Quaderns Crema, 2002)
la fotografia és de Jacob Lopes (1000imagens.com)

dijous, 8 d’abril del 2010

Les coses que ens hem deixat de dir


Hem vist passar, feixugues, les paraules
i hem compartit, callats, les campanades
que anaven marcant hores que els rellotges
van ignorar: els pensaments són busques
aturades. De tarda hi ha una boira
que els ulls han esquinçat mentre les dents
cruixen al ritme amb què el silenci es glaça.
I hem procurat que cap gest no destorbi
el pas del temps a què ens hem conformat.
Un dia vam pensar que ja ens havíem
dit tot allò que mai podríem dir.
No sé si ho hem dit tot o entre les coses
que ens hem deixat encara hi ha mentides
que havíem preparat per si arribava
el temps en què les mans perden el tacte.

poema Les coses que ens hem deixat de dir, del llibre El dilema de Faust, (ed. Omicron, 2010)

dissabte, 20 de març del 2010

Un poema d'"El dilema de Faust"


Arribaran els freds i amb els nous freds
la boira on tan sovint perdem la clau
extrema del desig. No haurà de ser
gens fàcil conformar-nos, sobreviure
mentre evoquem l’esplín i una saudade
que, com cançons, retornen cada dia.
Des del balcó, d’on contemplo l’absència
de les coses, escric paraules fredes
que em consolen només si es dilueixen
al propi fred que em neix i m’alimenta.

extret de "El dilema de Faust" IV Premi JM Benet i Caparà, (ed. Omicron, 2010)
la portada del llibre és d'Olga Xirinacs

dimarts, 9 de març del 2010

Potser la mort em persegueix...


Per entre la nuesa dels pollancres, so fred de campana.
Clavat molt fondo, el ganivet de l'ànsia.
Potser la mort encara em persegueix per dintre.


poema extret de La mort i la paraula, de Carles Camps Mundó, premi Carles Riba 2009 (edicions Proa, 2010)

dilluns, 8 de març del 2010

Atracció estellesiana


ara, inclement, mire el mar i no el veig.
com un llebeig, molt cauts records em duu.
jo veig que lluu, i m'atreu, el teu nu.




extret de Vicent Andrés Estellés, Mare de terra (els Llibres de l'escorpí, EDICIONS 62, 1992)
la fotografia és pròpia: La Palma 2008

dimecres, 17 de febrer del 2010

Pastera


L’HORITZÓ és una terra de falses esperances

i el futur va adquirint freds amb què no comptaves.

Hi ha uns camins en la mar, una línia traçada

als mapes que has perdut i et duen lluny de casa,

sense pèrdua possible, sense hora d’arribada.

En les aigües glaçades, la nit inacabable

estén el seu mantell de sal a pells colrades:

et pren un tremolor que tu no coneixies

i sents que ets un infant en platja abandonada.

En la foscor els teus ulls retroben antics somnis

i recordes uns contes de por que t’explicaven

a la vora d’un foc llunyà en terra ja estranya.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Coses que es perden, de Josefa Contijoch


Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d'entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l'aigua
l'estantissa blancor del borrissol
de l'àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d'esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

extret de Congesta, de Josefa Contijoch, edicions 62, 2007
la fotografia és de Nuno Velo

dilluns, 1 de febrer del 2010

Retrobant Espriu


Alçarà a poc a poc el meu dolor
la bona casa en els dies de l'erm?
Un petit foc que m'allunyi temences,
un llum mirat per la cansada nit.

Ulls des del fred esguarden amb fixesa,
prims llavis diuen tots els noms de la mort
i m'empresonen en una lenta cançó.
Com obriré camins al meu retorn?

Passos i temps em guien a la pau,
i crido amb antic mot el meu desig.
Però sentir només, sense comprendre,
no em salvarà del vell furor del vent.


poema ESCRIT A LA MANERA DE SALOM, de Salvador Espriu, dins EL CAMINANT I EL MUR (1954)

fotografia de F. Monteiro (1000imagens)

dilluns, 25 de gener del 2010

Gula


T'he vist menjant amb animal desfici,
els ulls lluents, volent fugir de l'òrbita,
mentre el sandvitx ràpidament minvava
i els regalims corrien per la cara.

Per un moment he insinuat la nàusea.
En canvi, tu flirtaves amb l'orgasme.


poema Gula, inèdit (escrit el 1997)

dijous, 14 de gener del 2010

La vida que ara observes


I un dia descobreixes que existeix una vida

més enllà del món plàcid on creies que vivies.

I per comptes de créixer, d’absorbir la saviesa

que el nou estat t’atorga, t’amagues al racó

de les desesperances, i plores i gemegues

com ho vas fer aquells dies, quan els amics morien

sense saber per què.

La vida que ara observes,

no és la teva, és dels altres, els altres que se’t miren

des dels àmbits palpables a què tot els condemna.

Ja no saps en què penses, mentre el mirall es trenca.

Vas desfermant finestres que s’obren als espais

on mai no podràs perdre’t. Hi ha un sol que t’enlluerna,

més enllà dels teus límits: les paraules ressonen,

com passes al silenci de criptes solitàries.


poema LA VIDA QUE ARA OBSERVES

la fotografia és pròpia: Font del Francolí

dilluns, 21 de desembre del 2009

Sol, de Josep Palau i Fabre


A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.


poema Sol, de Josep Palau i Fabre, dins Poemes de l'Alquimista, edició definitiva (Ed. Proa, Barcelona 2001)
la fotografia és de David Marques (1000imagens.com)

dimecres, 9 de desembre del 2009

L'enyor de la ciutat



Enyoro la ciutat discreta i tènue

i els carrers que els diumenges mantenien

aquell silenci estrany i el sord ressò

de passes perseguint antics fantasmes,

quan encara els cafès dels barris vells

tenien les persianes abaixades

perquè els noctàmbuls no feien cafè,

mentre la resta de la gent dormia.

Llavors aquells carrers es desvetllaven

amb el soroll somort dels gats que feien

llargues expedicions a la recerca

d’unes bosses de brossa que habitaven

portals als carrerons de Ciutat Vella.

Enyoro el meu record d’aquells diumenges,

els freds aparadors que reflectien

la imatge adolescent amb cigarreta

a uns llavis que es cremaven, que ho haurien

donat tot per trobar uns altres llavis

que mai van existir si no era al somni.

Ara, aquella ciutat no té diumenges.


poema L'enyor de la ciutat, dins El dilema de Faust (ed. Omicron, 2010)



dilluns, 30 de novembre del 2009

Un sonet a Gabriel Ferrater, de Ricard Creus


Ja ja no puc veure més passar anys,
veure't així, com calçobre o fet pols.
També tinc set, conec batecs del pols;
n'estic cansat, d'esquivar tants paranys.

Ben trasbalsat amb els ulls et recordo:
home format de tot allò que té
un home ver que pensament conté
i quatre mots ben confegits, recordo.

Ni gin ni sang trobo per consolar-me,
molts xerigots em donen per comprar-me.
Si fos com tu ja em fondria a les veus.

Tinc el mot sec i no vull remullar-me,
cal ignorar camins que donen l'arma...
Inacabat in memoriam, veus?


poema A Gabriel Ferrater (1972), de Ricard Creus , dins Cada Dia Un Dia, obra poètica 1968-2003, ed. Proa, 2006

dilluns, 16 de novembre del 2009

Edimburg, vist per Aleix de Ferrater


Passejant per Edimburg se t'escalfen
els peus dins les botes de pluja.
Atura't i descalça't, trepitja
l'herba que baixa fins la mar,
però no em clavis un altre cop el no.
La glòria dels teus ulls comença
a esquerdar-se. I aquest matí,
he trobat el somriure i les arracades
damunt la tauleta de nit;
eres de nou a l'aigua, observant-te
els peus com s'anaven ofegant.
Has tornat amb les botes a les mans
i jo, ebri d'amor, he anat recollint
totes i cadascuna de les gotes
salades que t'anaven regalimant.

poema Edimburg, d'Aleix de Ferrater i Gabarró, dins Escoltant la Sal, IV Premi de Poesia Joescric.com, publicat per Fundació Cabana, 2007
fotografia pròpia, Plaça interior a Edimburg

dijous, 12 de novembre del 2009

Shakespeare, en versió pròpia


No has de voler que justifiqui el mal

que tu, cruel, provoques al meu cor.

Fereix-me, no amb els ulls sinó amb els mots

fent us del teu poder, i no de l’art.


Parla d’amor on sigui però amb mi

s’abstinguin de mirar els teus ulls un altre:

perquè ferir-me, ardida, quan exhaustes

les forces són i no hi puc resistir?


T’excuso així: “El meu amor sap bé

que el teu preciós mirar em fou enemic,

i ara desvia el mal molt lluny de mi

clavant el dard llençat en altre indret.”


No ho has de fer, car sóc prest a morir,

mata’m mirant-me i lliura’m del patir.




Aquí la versió original

CXXXIX

O! call not me to justify the wrong
That thy unkindness lays upon my heart;
Wound me not with thine eye, but with thy tongue:
Use power with power, and slay me not by art,

Tell me thou lov'st elsewhere; but in my sight,
Dear heart, forbear to glance thine eye aside:
What need'st thou wound with cunning, when thy might
Is more than my o'erpressed defence can bide?

Let me excuse thee: ah! my love well knows
Her pretty looks have been mine enemies;
And therefore from my face she turns my foes,
That they elsewhere might dart their injuries:

Yet do not so; but since I am near slain,
Kill me outright with looks, and rid my pain.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Dia d'estiu


SEMPRE HI ha algú que aguaita les entrades
i les sortides, amatent al cop
de porta amb què el carrer vol desvetllar-se.
Indiferents a tot això,
fem començar sovint els nostres dies
una mica més tard que el comú de la gent,
i encara ho fem pensant
en llargues migdiades, a recer
d’aquest sol que ara sembla enterbolir-se
a mesura que les hores s’allunyen,
amb un posat indolent, del migdia.
Després vindrà la tarda i amb la tarda
les passejades breus
buscant en els racons de cada dia
un renovat motiu per al somriure.
I quan es fa de nit, i aquí les nits
són molt més fresques, recomptem les rutines
per entendre la mandra que ens devora
quan pensem el retorn al món de sempre.

poema DIA D'ESTIU, dins UNA OBSTINADA IMATGE, ed. ÒMICRON, 2009
la fotografia és pròpia, Escales al carrer

dimecres, 4 de novembre del 2009

Inhòspita tendresa



D’aquí fraccions de temps que no són res

si ho comparem amb les edats que tenen

els astres més llunyans de l’univers,

ni tu ni jo serem més que breus ombres

al calaix dels records que mai no s’obre.

Hi haurà però, qui amb un gest de sorpresa

rellegirà coses que no et vaig dir

i refarà la història d’alguns vespres

que no van ser. Prou que ho saps: sóc inepte

per les petites coses, pels detalls,

i m’entrego amb urgència irrefrenable

als silencis de pedra dels capvespres.


poema propi, octubre 2009

la fotografia és pròpia: Montblanc

dijous, 29 d’octubre del 2009

Ens quedarà Lisboa


Al capdavall, amor, ens quedarà
el record de Lisboa: els costeruts
carrers de llambordins amb indiscretes
finestres ben obertes als espais,
els vells tramvies grocs que grinyolaven
arribant al capvespre, aquella olor
de salaó i conquestes, la saudade
amb regust d’ultramar fonent-se a un Tejo
que algú va dir que havia desitjat
en altre temps ser mar d’una esperança
amb aroma d’espècies; i l’eixam
de colors en la gent que vagareja,
un fado en un cafè i algú que resa,
l’olor de magdalenes a Rossio
on esquivàvem obres amagant-nos
d’una pluja infernal que ens ha obligat
a recordar en gris un dia a Sintra.


Mai no serem com Bogart: a nosaltres
ens quedarà Lisboa i els instants
de breus recorreguts, trescant Alfama.


poema Ens quedarà Lisboa
la footgrafia és extreta del web 1oooimagens

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Epitafi



Tot sovint he pensat en el meu epitafi,
els mots que em donaran, al final, transcendència
més enllà de tenir uns fills o escriure un llibre
o d'haver plantat l'arbre en un bosc recremat.

Traduïts en uns mots que voldrem compartir
hi podràs veure estranys secrets inconfessables,
adolescents temors, tardorals batzegades,
i potser hi passarà, com un rar encanteri,

l'ombra d'un que va dir un cop que no sabia
si era l'altre o era ell que de nit feia versos
i els guardava al calaix per mantenir el miratge

de les vides insulses de les quals es nodria.
He escrit traces, sovint, de la frase improbable:
no sé si, finalment, em serà dat gravar-la.

poema EPITAFI, del llibre Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra, ed. Òmicron 2008
la fotografia és pròpia: Cementiri de Glasgow

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Runa














Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.


poema RUNA, de Joan Vinyoli, extret del poemari ENCARA LES PARAULES, dins Els llibres de l'Escorpí (edicions 62, 1973)
fotografia extreta dehttp://procsilas.net

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Meditació amb Feliu Formosa















La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d'una guitarra
en una cambra plena
de l'olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l'aprenentatge
de la insatisfacció
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves en silenci
la dignitat perfeta
a força de renúncia.


poema extret de Llibre de les Meditacions, de Feliu Formosa, inclòs dins DARRERE EL VIDRE, Poesia 1972-2002 (Edicions 62. Empúries, 2004)

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Històries


Tant era que la història ja fos començada, perquè els kathakali van descobrir ja fa molt temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen cap secret. Les grans històries són les històries que ja s'han explicat i que sempre vols que et tornin a explicar. Unes històries a les quals pots entrar en qualsevol punt i repapar-t'hi ben còmoda. No t'ensarronen ni amb grans emocions ni amb finals rebuscats. No et sorprenen amb res que sigui imprevisible. Tu les coneixes tan bé com la casa on vius. O l'olor de la pell del teu amant. Ja saps com acaben, però tot i així les escoltes com si no ho sabessis. De la mateixa manera com, per més que sabem prou que un dia ens hem de morir, vivim com si no ho sabéssim. A les Grans Històries ja saps qui viu, qui es mor, qui troba l'amor, qui no el troba. I, tot i així, vols que t'ho tornin a explicar.


Arundhati Roy: El déu de les coses petites, 1997 (La butxaca, edicions 62, 2007)
fotografia de Carlos C, dins 1000imagens.com

dimarts, 6 d’octubre del 2009

com un cruixit de fusta


Com un cruixit de fusta,

el so somort de passes m’anuncia

que arribes allà on sóc, altra vegada.

amb un cert desesper he obert finestres
des de les quals vaig espiar-te un dia

per si tantes remors com m’arribaven
eren, potser, l’avís del teu retorn.
Ara per fi he sentit cruixir les fustes
que conformen aquest pont que ens uneix
i he percebut que el vespre
ja no serà el repòs dels solitaris.


poema extret del meu poemari El dilema de Faust, Òmicron 2010

fotografia de Luis Ribeiro

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Darrere la finestra...



l'infant jugava amb el no res. el temps
vingué de cop,
i trastocà les fites.

per què hem fugit dels jocs
al nucli immòbil dels temors?

de què, de qui, de quan, la fuga?

avui, el vell
segella finestrons
i tem la llum.

darrere la finestra
mesura els goigs.

i escura el temps en el sopar dels dies.

poema extret de La nit dels peixos, de Francesc Garriga Barata (Els llibres de l'Ossa Menor, edicions Proa, 2005)
la fotografia original és de Lluís Grané, una imatge de l'antic Hospital Sant Jaume de Manlleu abans de l'enderroc, retocada per mi mateix