dilluns, 21 de desembre del 2009

Sol, de Josep Palau i Fabre


A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.


poema Sol, de Josep Palau i Fabre, dins Poemes de l'Alquimista, edició definitiva (Ed. Proa, Barcelona 2001)
la fotografia és de David Marques (1000imagens.com)

3 comentaris:

  1. trist, i fred, i sol... no hi ha cap bri d'esperança?

    ResponElimina
  2. És una preciosa i precisa descripció de la solitud desesperada. POtser per això no se n'hi veu, d'esperança, al poema.
    Gràcies per passar per aquí, Núria.

    ResponElimina
  3. Sí, una altra manera de descriure l'espai buit, la solitut de dins, aquella que no se'n va. Com un hivern bufant al pit.
    Una abraçada.

    ResponElimina