Pastera

L’HORITZÓ és una terra de falses esperances

i el futur va adquirint freds amb què no comptaves.

Hi ha uns camins en la mar, una línia traçada

als mapes que has perdut i et duen lluny de casa,

sense pèrdua possible, sense hora d’arribada.

En les aigües glaçades, la nit inacabable

estén el seu mantell de sal a pells colrades:

et pren un tremolor que tu no coneixies

i sents que ets un infant en platja abandonada.

En la foscor els teus ulls retroben antics somnis

i recordes uns contes de por que t’explicaven

a la vora d’un foc llunyà en terra ja estranya.

Coses que es perden, de Josefa Contijoch

Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d'entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l'aigua
l'estantissa blancor del borrissol
de l'àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d'esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

extret de Congesta, de Josefa Contijoch, edicions 62, 2007
la fotografia és de Nuno Velo

Retrobant Espriu

Alçarà a poc a poc el meu dolor
la bona casa en els dies de l'erm?
Un petit foc que m'allunyi temences,
un llum mirat per la cansada nit.

Ulls des del fred esguarden amb fixesa,
prims llavis diuen tots els noms de la mort
i m'empresonen en una lenta cançó.
Com obriré camins al meu retorn?

Passos i temps em guien a la pau,
i crido amb antic mot el meu desig.
Però sentir només, sense comprendre,
no em salvarà del vell furor del vent.

poema ESCRIT A LA MANERA DE SALOM, de Salvador Espriu, dins EL CAMINANT I EL MUR (1954)

fotografia de F. Monteiro (1000imagens)

Gula

T'he vist menjant amb animal desfici,
els ulls lluents, volent fugir de l'òrbita,
mentre el sandvitx ràpidament minvava
i els regalims corrien per la cara.

Per un moment he insinuat la nàusea.
En canvi, tu flirtaves amb l'orgasme.

poema Gula, inèdit (escrit el 1997)

La vida que ara observes

I un dia descobreixes que existeix una vida

més enllà del món plàcid on creies que vivies.

I per comptes de créixer, d’absorbir la saviesa

que el nou estat t’atorga, t’amagues al racó

de les desesperances, i plores i gemegues

com ho vas fer aquells dies, quan els amics morien

sense saber per què.

La vida que ara observes,

no és la teva, és dels altres, els altres que se’t miren

des dels àmbits palpables a què tot els condemna.

Ja no saps en què penses, mentre el mirall es trenca.

Vas desfermant finestres que s’obren als espais

on mai no podràs perdre’t. Hi ha un sol que t’enlluerna,

més enllà dels teus límits: les paraules ressonen,

com passes al silenci de criptes solitàries.

poema LA VIDA QUE ARA OBSERVES

la fotografia és pròpia: Font del Francolí

Sol, de Josep Palau i Fabre

A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.

poema Sol, de Josep Palau i Fabre, dins Poemes de l'Alquimista, edició definitiva (Ed. Proa, Barcelona 2001)
la fotografia és de David Marques (1000imagens.com)

L'enyor de la ciutat

Enyoro la ciutat discreta i tènue

i els carrers que els diumenges mantenien

aquell silenci estrany i el sord ressò

de passes perseguint antics fantasmes,

quan encara els cafès dels barris vells

tenien les persianes abaixades

perquè els noctàmbuls no feien cafè,

mentre la resta de la gent dormia.

Llavors aquells carrers es desvetllaven

amb el soroll somort dels gats que feien

llargues expedicions a la recerca

d’unes bosses de brossa que habitaven

portals als carrerons de Ciutat Vella.

Enyoro el meu record d’aquells diumenges,

els freds aparadors que reflectien

la imatge adolescent amb cigarreta

a uns llavis que es cremaven, que ho haurien

donat tot per trobar uns altres llavis

que mai van existir si no era al somni.

Ara, aquella ciutat no té diumenges.

poema L'enyor de la ciutat, dins El dilema de Faust (ed. Omicron, 2010)

Un sonet a Gabriel Ferrater, de Ricard Creus

Ja ja no puc veure més passar anys,
veure't així, com calçobre o fet pols.
També tinc set, conec batecs del pols;
n'estic cansat, d'esquivar tants paranys.

Ben trasbalsat amb els ulls et recordo:
home format de tot allò que té
un home ver que pensament conté
i quatre mots ben confegits, recordo.

Ni gin ni sang trobo per consolar-me,
molts xerigots em donen per comprar-me.
Si fos com tu ja em fondria a les veus.

Tinc el mot sec i no vull remullar-me,
cal ignorar camins que donen l'arma...
Inacabat in memoriam, veus?

poema A Gabriel Ferrater (1972), de Ricard Creus , dins Cada Dia Un Dia, obra poètica 1968-2003, ed. Proa, 2006

Edimburg, vist per Aleix de Ferrater

Passejant per Edimburg se t'escalfen
els peus dins les botes de pluja.
Atura't i descalça't, trepitja
l'herba que baixa fins la mar,
però no em clavis un altre cop el no.
La glòria dels teus ulls comença
a esquerdar-se. I aquest matí,
he trobat el somriure i les arracades
damunt la tauleta de nit;
eres de nou a l'aigua, observant-te
els peus com s'anaven ofegant.
Has tornat amb les botes a les mans
i jo, ebri d'amor, he anat recollint
totes i cadascuna de les gotes
salades que t'anaven regalimant.

poema Edimburg, d'Aleix de Ferrater i Gabarró, dins Escoltant la Sal, IV Premi de Poesia Joescric.com, publicat per Fundació Cabana, 2007
fotografia pròpia, Plaça interior a Edimburg

Shakespeare, en versió pròpia

No has de voler que justifiqui el mal

que tu, cruel, provoques al meu cor.

Fereix-me, no amb els ulls sinó amb els mots

fent us del teu poder, i no de l’art.

Parla d’amor on sigui però amb mi

s’abstinguin de mirar els teus ulls un altre:

perquè ferir-me, ardida, quan exhaustes

les forces són i no hi puc resistir?

T’excuso així: “El meu amor sap bé

que el teu preciós mirar em fou enemic,

i ara desvia el mal molt lluny de mi

clavant el dard llençat en altre indret.”

No ho has de fer, car sóc prest a morir,

mata’m mirant-me i lliura’m del patir.

Aquí la versió original

CXXXIX

O! call not me to justify the wrong
That thy unkindness lays upon my heart;
Wound me not with thine eye, but with thy tongue:
Use power with power, and slay me not by art,

Tell me thou lov'st elsewhere; but in my sight,
Dear heart, forbear to glance thine eye aside:
What need'st thou wound with cunning, when thy might
Is more than my o'erpressed defence can bide?

Let me excuse thee: ah! my love well knows
Her pretty looks have been mine enemies;
And therefore from my face she turns my foes,
That they elsewhere might dart their injuries:

Yet do not so; but since I am near slain,
Kill me outright with looks, and rid my pain.

Dia d'estiu

SEMPRE HI ha algú que aguaita les entrades
i les sortides, amatent al cop
de porta amb què el carrer vol desvetllar-se.
Indiferents a tot això,
fem començar sovint els nostres dies
una mica més tard que el comú de la gent,
i encara ho fem pensant
en llargues migdiades, a recer
d’aquest sol que ara sembla enterbolir-se
a mesura que les hores s’allunyen,
amb un posat indolent, del migdia.
Després vindrà la tarda i amb la tarda
les passejades breus
buscant en els racons de cada dia
un renovat motiu per al somriure.
I quan es fa de nit, i aquí les nits
són molt més fresques, recomptem les rutines
per entendre la mandra que ens devora
quan pensem el retorn al món de sempre.

poema DIA D'ESTIU, dins UNA OBSTINADA IMATGE, ed. ÒMICRON, 2009
la fotografia és pròpia, Escales al carrer

Inhòspita tendresa

D’aquí fraccions de temps que no són res

si ho comparem amb les edats que tenen

els astres més llunyans de l’univers,

ni tu ni jo serem més que breus ombres

al calaix dels records que mai no s’obre.

Hi haurà però, qui amb un gest de sorpresa

rellegirà coses que no et vaig dir

i refarà la història d’alguns vespres

que no van ser. Prou que ho saps: sóc inepte

per les petites coses, pels detalls,

i m’entrego amb urgència irrefrenable

als silencis de pedra dels capvespres.

poema propi, octubre 2009

la fotografia és pròpia: Montblanc

Ens quedarà Lisboa

Al capdavall, amor, ens quedarà
el record de Lisboa: els costeruts
carrers de llambordins amb indiscretes
finestres ben obertes als espais,
els vells tramvies grocs que grinyolaven
arribant al capvespre, aquella olor
de salaó i conquestes, la saudade
amb regust d’ultramar fonent-se a un Tejo
que algú va dir que havia desitjat
en altre temps ser mar d’una esperança
amb aroma d’espècies; i l’eixam
de colors en la gent que vagareja,
un fado en un cafè i algú que resa,
l’olor de magdalenes a Rossio
on esquivàvem obres amagant-nos
d’una pluja infernal que ens ha obligat
a recordar en gris un dia a Sintra.


Mai no serem com Bogart: a nosaltres
ens quedarà Lisboa i els instants
de breus recorreguts, trescant Alfama.

poema Ens quedarà Lisboa
la footgrafia és extreta del web 1oooimagens

Epitafi

Tot sovint he pensat en el meu epitafi,
els mots que em donaran, al final, transcendència
més enllà de tenir uns fills o escriure un llibre
o d'haver plantat l'arbre en un bosc recremat.

Traduïts en uns mots que voldrem compartir
hi podràs veure estranys secrets inconfessables,
adolescents temors, tardorals batzegades,
i potser hi passarà, com un rar encanteri,

l'ombra d'un que va dir un cop que no sabia
si era l'altre o era ell que de nit feia versos
i els guardava al calaix per mantenir el miratge

de les vides insulses de les quals es nodria.
He escrit traces, sovint, de la frase improbable:
no sé si, finalment, em serà dat gravar-la.

poema EPITAFI, del llibre Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra, ed. Òmicron 2008
la fotografia és pròpia: Cementiri de Glasgow

Runa

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

poema RUNA, de Joan Vinyoli, extret del poemari ENCARA LES PARAULES, dins Els llibres de l'Escorpí (edicions 62, 1973)
fotografia extreta dehttp://procsilas.net

Meditació amb Feliu Formosa

La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d'una guitarra
en una cambra plena
de l'olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l'aprenentatge
de la insatisfacció
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves en silenci
la dignitat perfeta
a força de renúncia.

poema extret de Llibre de les Meditacions, de Feliu Formosa, inclòs dins DARRERE EL VIDRE, Poesia 1972-2002 (Edicions 62. Empúries, 2004)

Històries

Tant era que la història ja fos començada, perquè els kathakali van descobrir ja fa molt temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen cap secret. Les grans històries són les històries que ja s'han explicat i que sempre vols que et tornin a explicar. Unes històries a les quals pots entrar en qualsevol punt i repapar-t'hi ben còmoda. No t'ensarronen ni amb grans emocions ni amb finals rebuscats. No et sorprenen amb res que sigui imprevisible. Tu les coneixes tan bé com la casa on vius. O l'olor de la pell del teu amant. Ja saps com acaben, però tot i així les escoltes com si no ho sabessis. De la mateixa manera com, per més que sabem prou que un dia ens hem de morir, vivim com si no ho sabéssim. A les Grans Històries ja saps qui viu, qui es mor, qui troba l'amor, qui no el troba. I, tot i així, vols que t'ho tornin a explicar.

Arundhati Roy: El déu de les coses petites, 1997 (La butxaca, edicions 62, 2007)
fotografia de Carlos C, dins 1000imagens.com

com un cruixit de fusta

Com un cruixit de fusta,
el so somort de passes m’anuncia
que arribes allà on sóc, altra vegada.
amb un cert desesper he obert finestres
des de les quals vaig espiar-te un dia
per si tantes remors com m’arribaven
eren, potser, l’avís del teu retorn.
Ara per fi he sentit cruixir les fustes
que conformen aquest pont que ens uneix
i he percebut que el vespre
ja no serà el repòs dels solitaris.

poema extret del meu poemari El dilema de Faust, Òmicron 2010

fotografia de Luis Ribeiro

Darrere la finestra...

l'infant jugava amb el no res. el temps
vingué de cop,
i trastocà les fites.

per què hem fugit dels jocs
al nucli immòbil dels temors?

de què, de qui, de quan, la fuga?

avui, el vell
segella finestrons
i tem la llum.

darrere la finestra
mesura els goigs.

i escura el temps en el sopar dels dies.

poema extret de La nit dels peixos, de Francesc Garriga Barata (Els llibres de l'Ossa Menor, edicions Proa, 2005)
la fotografia original és de Lluís Grané, una imatge de l'antic Hospital Sant Jaume de Manlleu abans de l'enderroc, retocada per mi mateix

Cançó a Mahalta, de Màrius Torres

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.


poema Cançó a Mahalta, de Màrius Torres, extret de MÀRIUS TORRES, POESIES (ed.62, 1998)

No heu pensat mai...?

Deixant a part teologals raons,
¿no heu pensat mai si hi ha una mà d'artista
que pinta el bosc de menta i ametista,
centra els volums i ratlla els horitzons;

fa rodolar en galàxia uns altres mons
perquè la nit no sembli gaire trista
i cada vespre als astres passa llista
i els estergeix al pit dels llacs pregons?

Sense curar d'efectes ni de causes,
¿no heu pensat mai: potser una mà secreta
mou la batuta i dirigeix les pauses

i orna amb detalls l'estructurat conjunt
d'una harmonia heroica que interpreta
el sobrecant i ordena el contrapunt?

poema ¿NO HEU PENSAT MAI SI HI HA UNA MÀ D'ARTISTA?, de Carles Fages de Climent, dins Carles Fages de Climent, Tots els Sonets, Quaderns Crema 2003

la fotografia és pròpia, ESCALES a POBLET

Un poema de Luís García Montero

No existe libertad que no conozca,
ni humillación o miedo
a los que no me haya doblegado.
Por eso sé de amor,
por eso no medito el cuerpo que te doy,
por eso cuido tanto las cosas que te digo.

poema RESUMEN, de LUÍS GARCÍA MONTERO, extret de 20 AÑOS DE POESIA -nuevos textos sagrados 1989-2009, TUSQUETS EDITORES, 2009
la totografia és pròpia, FINESTRES

Maria-Mercè Marçal: sonets eròtics (ii)

Escanyaré la bèstia que em mossega a l'arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça'm! Que l'aire torni a tenir-me viva,
lluny de l'ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça'm i, a sang, arrenca'm de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba.

Encerta'm de ple, llamp que signes l'enderroc!
Desabraça'm de l'aigua! Desabraçam del foc!
Estella'm! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m'ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l'arbre pres d'angoixa tardoral.
Desabraça'm! O abraça'm sense retorn ni brida.

poema extret del poemari SAL OBERTA, MARIA-MERCÈ MARÇAL, dins Llengua abolida (ed. 3 i 4, 1989)

Temps, de Pere Rovira

Fa quasi una hora que has marxat. Encara tinc la teva suor als dits, més densa a l'índex, amb regust de gin i de rovell de clau. No em vull moure del llit. El sol es clava a la finestra i endevino l'esplèndid dia de setembre. Caminar pels carrers i recrear-me en uns ulls foscos o en una esquena airosa, comprar tabac, perdre una estona en una llibreria, seure en una terrassa i beure lentament l'aperitiu, dinar bé, llegir el diari... viure un dia de vacances de tu, ser com quasi tots per unes hores, potser seria agradable, però no em vull moure del llit fins que tornis, ja fosc, et despullis, t'estiris vora meu i tot sigui al seu lloc com fa una hora, abans que marxessis.

poema TEMPS, del poemari Distàncies (Premi Vicent Andrés Estellés 1981), dins Pere Rovira POESIA 1979-2004

la fotografia és de Rosa Maria Borges

A les fosques

Sempre hi ha algú
que llegeix a les fosques,
algú que escriu i el paper queda en blanc,
sempre hi ha algú que lluny del mar segueix
encara navegant i buscant ports
que no surten als mapes.

poema A les fosques, dins el poemari El dilema de Faust

la fotografia és d'Antònia Llunell (Barca a La Toja, 2009), retocada per mi mateix

Un sonet de Carles Riba

La nit volgué que fóssim nit
nosaltres mateixos, terrals
com l'ombra i com els animals
que erren nus, caçant el delit.

L'aire, del teu pit al meu pit,
es carregà de fondes sals:
corríem en fonts abismals;
enllunàvem illes d'oblit.

Pobra, entesa, la nostra vida,
segons la llum, s'era expandida
en una ardent obscura flor.

Tot canviava en l'Aventura:
si em miraves, no era jo;
si reies, no eres impura.

poema extret de SALVATGE COR, de Carles Riba (1952)
la imatge és de Jorge Soares

l'espectacle pautava les parets...

l'espectacle pautava les parets
com una vida en quatre temps,
obriu la música.

la finestra és el fred, la companyia
d'un vent contra la casa mal tancada
de boira.
si obriu la música...

l'herba amaga les passes del delicte
de viure entre paraules poc triades.
obriu la música.

respira l'arbre amb fulles noves,
no feu soroll.
obriu, obriu la música.

poema extret de Temps en blanc, de Francesc Garriga Barata, ELS LLIBRES DE L'´ÓSSA MENOR, (ed. Proa 2003)
la fotografia és pròpia, OLIVERA A SU (SOLSONÈS)

Maria-Mercè Marçal: sonets eròtics (i)

Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l'ahir
que el congrià i et feu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

poema extret de SAL OBERTA de MARIA MERCÈ MARÇAL, inclòs dins Llengua abolida (1973-1988), EDICIONS 3 i 4, 1989


Fotografia de Nuno Belo, extreta de 1000imagens.com

Tactes

T'escric des d'un desert
on el desig es perd, dunes enllà,
on s'esqueixen les pells
sense interfície,
on la set és ja l'únic que puc beure.

I et veig des del desert
que aquesta nit abriga,
una agonia indòmita i molt lenta
de sentits fets tempesta.

poema TACTES (III), dins el poemari ELS MURS DE L'ODI, Ed. Òmicron, 2007
fotografia de Karin Rosenthal

Poeta Barroc

Com pobre navegant que s'extravia,
dellà del mar i els somnis de fortuna,
camina l'home en va patint comuna
presó de falsos plers on la mort nia.

Perdut el rumb del bé que perseguia,
s'encara amb Déu que calla i romp la lluna
del seu mirall on veu, el ver s'enruna,
les cares de l'absurd que ell intuïa.

No sap on posar els peus, no sap de quina
manera podrà alçar el seu cor que abatre
pretén el desengany. Sent la mesquina

certesa del no-res i la temença
de viure decebut, nan de teatre,
fugaç, a un món d'efímera aparença.

poema POETA BARROC, de PONÇ PONS, dins Desert Encès, Quaderns Crema, 1989
la fotografia és pròpia: Esculls a Lanzarote