Sensació

Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins
espicossat pels blats, petjant l'herba menuda:
somniador, en tindré la frescor als peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

No enraonaré, ni pensaré pas en res:
però un amor immens em sortirà de l'ànima,
i aniré lluny, molt lluny, com un bohemi
natura enllà - tan feliç com amb una dona.

poema Sensation, de Rimbaud, versió de Joan Brossa, dins LES UNGLES DEL GUANT, RONDA DE RIMBAUD, Llibres del Mall 1974

Una de les cançons a Mahalta

-Tu, que sempre m'aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
Mahalta?

Cançó a Mahalta, de Màrius Torres, 1937, dins Màrius Torres, POESIES, ED 62, 1998
fotografia extreta del blog O sal da nossa pele

Postal de Venècia

Voldràs tornar algun dia a Cannaregio
i caminar de nou entre els silencis
del ghetto vell, sentint com els nens juguen
o com ressonen passes que travessen
els ponts d’una Venècia diferent
de la ciutat que bull prop de San Marco.
Hem implantat records nous a un vell somni
i ara ens veiem traçant recorreguts
més enllà del brogit dels vaporettos
o de les multituds ensinistrades
per fulletons o agències de viatge.
Voldràs tornar algun dia a Cannaregio
i perdre’t pels carrers d’aquest capvespre
on hem recuperat alè i petjades

la fotografia és pròpia: Venècia 2009, Cannaregio

primavera

el camí que preníem
quan anaves a escola.
tímidament
els ametllers floreixen.

i ja és una altra primavera

poema d'Anna Montero, dins el pes de la llum, premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006 (ed. Proa 2007)
la imatge està extreta del bloc de BLOC ECLÈCTIC de CESC POCH I ROS

Enyoradís d'aquest estiu...

XVIII

Enyoradís d'aquest estiu que veig,
per totes les seves flors vesso llàgrimes,
recordança invertida
de quan jo les perdré.
Traspassats els llindars irreparables
de tots els anys, m'anticiparé l'ombra
en què haig d'errar, sens flors,
per l'abís remorós.
I cullo la rosa, que porta sort.
I marcescent, la guardo; amb mi es musteix
abans que no amb la corba
diürna de la terra.

Odes de Fernando Reis, de Fernando Pessoa, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema, 2002
la fotografia és pròpia: Caldera de Taburiente, La Palma

Equilibri

Enmig de camps de blat segats de poc
m'aturo, en veure que el camí ascendent
queda tallat per la carena. El cel
i l'abisme possible em rememoren
el meu ésser escindit, els ulls es neguen
a abandonar el desdoblament. Camino,
a mitges conscient de colors vius
dels tractors contra el verd del blat segat;
veig que el camí no acaba en un abisme,
sinó en un pendent que mena a l'ombra
d'un bosc acollidor. reprenc la marxa
amb el cor alterat i el pas harmònic.
Trobaré l'equilibri en el dolor,
si no oblido la pròpia contingència?

dins Cançoner, de Feliu Formosa, fragment extret de Feliu Formosa, d'Antoni Martí Monterde, Retrats 17, publicat per l'AELC
la fotografia és pròpia, muntanyes a la Vall de Camprodon

De la vellesa

... car de la mateixa manera que els ancians savis es delecten amb la companyia dels joves dotats de bon caràcter i que la senectut dels qui frueixen del respecte i de l'afecte dels joves esdevé menys feixuga, així també els joves gaudeixen amb els consells dels ancians que els menen cap a la pràctica de les virtuts.

Ciceró: Cató el Vell (De la Vellesa)



la fotografia és d'António Araujo (1000imagens.com)

La mort de la nit

Ja no tinc fred al cos: no vinc del glaç
ni visc, és cert i ho saps, del gel que el temps
va fent als meus greus mals. Tinc por de ser
tan sols un que es fa vell i perd el cap

de nou per tu, breu do pel que sóc las.
A crits, se'ns diu que ja la mort tant és
si, pel que es viu, es viu en dol per res
—hi ha plors que no són frau, i a mi em fan mal—.

Se'm fa tan breu el temps si el visc amb tu,
que com el vi me'l bec, i no és mal fer,
car és dins el fosc gorg nou bri de llum.

¿És des del blau dels cels, on ets, que el vent
fa un xiu al clot dels rocs? Ah, un déu ens creix
tot just si es pon la nit: el Sol que neix!

poema LA MORT DE LA NIT, del poemari AL COSTAT DELS XIPRERS QUE MAI NO ENS FARAN OMBRA, (editorial Òmicron, 2008)
fotografia "o rei sol", d'A.M.Catarino

Vita brevis

No és que tinguem poc temps, sinó que n'hem perdut molt. Prou llarga és la vida i més que suficient per acomplir les més grans empreses, si s'esmerça bé tota; però quan s'escola en el luxe i la negligència, quan a res bo no es dedica, en veure'ns empesos per l'última hora inevitable, sentim que ha passat aquella vida que no ens havíem adonat que caminava. Així és talment: no hem rebut una vida curta; nosaltres l'hi hem feta; no en som indigents, sinó pròdigs. Així com les riqueses, àdhuc abundoses i règies, si cauen en mans d'un amo viciós, són en un moment dissipades, però confiades aun bon custodi, encara que siguin mòdiques, creixen amb llur mateix usatge: així la nostra vida és molt extensa per qui bonament sap disposar-la.

DE LA BREVETAT DE LA VIDA, de L.A.SÈNECA, trad. Carles Cardó, 1924

la fotografia és pròpia: Monestir de Poblet

IMPOTÈNCIA

Com un mussol que sotja nit i esquerdes
m'he retrobat, ahir, cercant metàfores.
Tot és prou vell, prou nou, tot és prou bèstia
perquè siguin les dents i no l'espasa.

I et mossa un neguit, les genives ara.
No et folla la pell, si bruna, si blanca,
d'un animaló, la pota excitada.
És la força perduda que t'abraça.

Crema, sota la tarda que es despulla,
un dit las que vindria estaca o llança:
fruita tarada dins l'escuma blanca,
dins l'escuma bruna, damunt l'onada.

poema IMPOTÈNCIA, de Josep Albanell, dins TRACTAT DE VAMPIROLOGIA (Paraula Menor, Ed. LUMEN, 1975)
fotografia extreta del web 1000imagens.com

Neguit, de Rosa Leveroni

Ja saps la melangia dels carrers
quan la claror comença d'extingir-se.
El primer llum porugament vacil·la
i vacil·la el teu cor perquè estàs sola.

Neguit (fragment), de Rosa Leveroni
la fotografia és pròpia: carreró a Glasgow

Cafè Laie, de Manuel Forcano

L'hivern són les paraules que em dius

sense cap fulla. I el fred de no saber

què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,

el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons

de les tasses ja begudes.

I vindrà l'adéu

com el foc que dorm al cap d'un misto.

Cafè Laie, de Manuel Forcano, dins Corint (premi Jocs Florals de Barcelona), ed. Proa 2000

la fotografia és extreta del blog Nòmades del vent

tens un racó dalt del món: Premi A la barana dels teus dits

tens un racó dalt del món: Premi A la barana dels teus dits

Anhels a la barana, una tanka per a JM Tibau

Els meus anhels
gronxant-se a la barana
dels teus dits nus:
observo com recorres
solcs que, en la pell, em traces

Saxo blau marí

No facis cas del somni que et vol prendre.
Escolta el blau de l'aigua que no dorm
i s'emporta els fantasmes mar endins.

Escolta el blau de la finestra viva
pintada en un paisatge blau naixent.
I el blau del bol xinès de porcellana,
blau de muntanyes blaves, blau anyil
d'amors enamorades. Blau sedós
d'iris blaus, de glicines i jacints,
de jardins on les mans són carícia
i obren tardes celestes als camins.

No escoltis el vell somni d'altres mons,
queda't aquí aquest vespre, vine amb mi
perquè la lluna et vegi. Escolta el blau,
la blava veu d'un saxo blau marí.

Saxo blau marí, d'Olga Xirinacs, dins Grills de Mandarina (2004), extret d'ÓSSA MAJOR -poesia completa 1977-2009; ed. ÒMICRON, 2009

Estellés eròtic

"Anem al llit", et propose, besant-te,
bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.
"Anem al llit", et mussite, i t'agafe
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró de l'orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: "Anem al llit."

Extret de l'antologia "Vicent Andrés Estellés/ Poesia Eròtica" (Editorial Laia, 1985)

Epílogo, de Gabriel Celaya

Y al fin reina el silencio.
Pues siempre, aún sin quererlo,
guardamos un secreto.

poema Epílogo, de Gabriel Celaya
fotografia de Pedro Gomes

En l'obsessió del buit

AIXÍ COM van escriure alguns poetes
que era la llum, l’obsessió de la llum,
allò que els feia viure
però alhora llanguir, ara puc dir
que m’obsedeix el temps
i el pas lent de les hores.
I em commou el silenci del trànsit
de les vides alienes
i la fressa del vent que acompanya els minuts
mentre esguardo un no-res
que em retroba, assegut, sota el pont
del riu sec que alimenta amb el fred
de les aigües absents el meu aire.

poema EN L'OBSESSIÓ DEL BUIT, del poemari UNA OBSTINADA IMATGE (ed. Òmicron, 2009)
la fotografia és de Fatima Silveira (1000imagens.com)

Clavo els ulls en el roig

Clavo els ulls en el roig
de la sang que m'oblida.

Després la paret blanca
que alça la teva absència,
de fit a fit em torna
el verd lívid de l'odi.

poema inclòs dins el recull Llengua abolida (3i4 edicions, 1989),de Maria Mercè Marçal
imatge extreta del blog tangoteando

La mort i Pablo Neruda

Pero la muerte va también por el mundo vestida de escoba,
lame el suelo buscando difuntos,
la muerte está en la escoba,
es la lengua de la muerte buscando muertos,
es la aguja de la muerte buscando hilos.

La muerte está en los catres:
en los colchones lentos, en las frazadas negras
vive tendida, y de repente sopla:
sopla un sonido oscuro que hincha sábanas,
y hay camas navegando a un puerto
en donde está esperando, vestida de almirante.

Sólo la muerte (fragment), de Pablo Neruda: Residencia en la Tierra

Fotografia de Lluís Grané: Escales

Però hi ha el verd del Sena

Però hi ha el verd del Sena
i naus, dessota el Pont Royal.
Ara només noms
m'invoquen la memòria.
Trista corrua dels anys perduts,
dels anys que es poden perdre.
Però hi ha el verd del Sena.

Torno amb el bri verd del somrís
perquè hi ha el verd del Sena.

poema PERÒ HI HA EL VERD DEL SENA, de BERTOMEU FIOL, dins Continuació o represa dels poemets de Montsouris (Llibres de l'ossa menor, ed. Proa, 2007)
la fotografia és de Jose Gama (1000imagens.com)

Tres epitafis de l'Estellés

I
t'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t'has mort en caure de l'escala



XVII
no recordes la teua mort i és el millor que et pot passar
no et recordes tampoc d'haver viscut
sempre et recordes mort



XX
intentes recordar un vers de salvador espriu
que et faça una distreta companyia
però t'és més difícil que canviar de postura

poemes extrets d'Epitafis, Vicent Andrés Estellés (1962)

La fotografia és pròpia: Cementiri a Glasgow

In memoriam, Mario Benedetti

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cuatro

y acabo la planilla y pienso diez minutos

y estiro las piernas como todas las tardes

y hago así con los hombros para aflojar la espalda

y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cinco

y soy una manija que calcula intereses

o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas

o un oído que escucha como ladra el teléfono

o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las seis.

Podrías acercarte de sorpresa

y decirme "¿Qué tal?" y quedaríamos

yo con la mancha roja de tus labios

tú con el tizne azul de mi carbónico

Mario Benedetti, 1920-2009

fotografia de Paulo Bizarro (extreta del web 1000imagens.com)

Un sonet de Carme Guasch

M'aturo a mig camí i passo balanç.
Algú, sense adonar-me'n, m'estafava,
perquè el compte del viure que s'acaba
em llega un guany de sorra entre les mans.

Algú, deslleialment, sense descans,
m'ha anat robant el goig de l'hora blava
deixant-me sense rei i sense saba,
vençuda per la neu i els huracans.

He pagat amb escreix el que devia.
De tot allò que van donar-me un dia
no em queda ni interès ni capital.

Passo balanç i tanco per fallida.
Només la mort des del silenci em crida.
El meu futur està sembrat de sal.

del poemari Amat i amic, Carme Guasch, Llibres de l'Escorpí , ed. 62, 1985

La paraula de Rosa Leveroni

Desmai de cap al tard damunt de l'aigua
adormida del port. Els núvols grisos
deixaven la tristesa de sentir-se
orfes del seu rosat botí de posta,
sobre el mirall opac. L'ala del somni
ratllava les cobertes treballades
d'un íntim cansament. Ja cap bandera
no ornava els mastelers. I les desferres
dels bots abandonats eren la muda
crida del desesper. Els nostres passos
ressonaven pel moll i les paraules
foren el lent sospir de la nostàlgia
d'un viatge mai fet... Ah! les inútils
veles del mort desig, ¿com desplegar-les
al vent que no vindrà per a portar-nos
al goig del mar obert, a l'alegria
de les ones batents, si els braços àvids
d'aquest port desolat ens retenien?

Poesia. ROSA LEVERONI. Edicions 62, 1981,

BALANÇ DE SITUACIÓ

No tenim més actius que els obtinguts
a partir de lectures apressades
d'autors que el pas del temps ha convertit
en allò que diem «autors de culte».
Anem edificant vocabularis
que, de sobte, se'ns fan repetitius
i ens trobem, presos d'un gran desconcert,
dubtant entre nous llibres, diccionaris,
o repetint lectures mal païdes.

Pels qui venim del fred de la ignorància,
escriure té el sentit d'un sacrifici.

Poema BALANÇ DE SITUACIÓ, del poemari "AL COSTAT DELS XIPRERS QUE MAI NO ENS FARAN OMBRA", ed. Òmicron, 2008

imatge extreta del bloc Els dies i les dones

Un sonet de Michellangelo

PER LA MORT DE VITTORIA COLONNA


Si amb el martell que aquesta pedra pica
espero treure alguna forma humana,
de l'artesà que la modela emana
el moviment que un altre vivifica.

Però el martell diví, que al cel reposa,
viu sol per ell i torna l'obra bella,
que cap martell no es pot fer amb una rosa,
sinó amb un altre fet de meravella.

Com que el seu dring té tanta fortalesa,
s'eleva enllà d'aquesta foneria
i em mena fins al cel i fins a on

m'és concedit forjar aquella escomesa
que va deixar sense acabar un bon dia
l'únic martell que vaig haver en el món.

Michellangelo Buonarroti DE LA MEVA FLAMA (ed. Òmicron, 2006), traducció a càrrec d'Israel Clarà

Coroneu-me amb roses...

Coroneu-me amb roses,
coroneu-me amb tot
de roses-
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d'hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.

Odes de Ricardo Reis (Fernando Pessoa), trad. Joaquim Sala-Sanahuja,
QUADERNS CREMA, 2002

Mireu la porta

Mireu la porta closa i inaccessible,
no us desgasteu inútilment els punys.
Fujo, covarda, d'un niu d'hipocresies
blindant pestells per no arrencar-me els ulls.

poema Mireu la porta, de Laura Gonzàlez Ortensi,
dins Preludis de Silenci (editorial Emboscall, 2009)

fotografia porta esglesia de Torà extreta de blocdefotos.cat

He passejat pels llençols....

He passejat pels llençols
freds i arrugats de la por
amb la nuesa de la pell
gronxada pel vent.

Dins l'ordre del joc m'ha tocat parar,
i tu en fas estralls si no puc jugar.

I ara,
m'has acariciat la nit amb les teves aspres mans.

-no em deixis a l'alba
perquè vull morir abans.

Poema de Montse Assens, dins Indigent, com jo (premi de poesia Artur Simó, 2007. Brosquil edicions)