obstinacions

La mort del gat

2012-01-30T23:28:00.000+01:00

la mort del gat

Acasa sempre havíem tingut gats.

Lamort dels gats és trista i solitària.

Vaigplorar molt quan va morir-se el gat,

icrec que no he tingut altra vegada

elmateix sentiment de pèrdua.

Vaigescriure un poema pel gat mort,

on parlava del vidre en els seus ulls

justabans de morir,

decom va perdre el nord i es confonia

d’habitaciói com va perdre l’hàbit

demenjar i tot.

Detot, però, el pitjor record que em queda

ésel de veure entrar a casa

l’homedel servei de recollida

d’animalsmorts.

Noera res més que un escombriaire

ambun cabàs enorme. Li mancava l’escombra,

peròla imatge sospitada del gat

alcubell de la brossa em va perseguir encara

durantvàries setmanes.

Nova arribar ningú per consolar-me

perquèla gent se’n riu si plores per un gat.

poema inclòs a "Passes discretes per la ciutat endormiscada..." (en premsa)

la fotografia és de Rui Valle de Sousa (1000imagens.com)

Un poema de Foix dedicat a Riba

2012-01-30T00:30:00.002+01:00

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.

poema DÈIEM: LA NIT!..., de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...

la fotografia és pròpia: Crepuscle a Eivissa

Ciutat endormiscada

2012-01-24T17:30:00.000+01:00

Altravegada, em sorprèn el record

dela ciutat encara endormiscada

aprimera hora, un matí de diumenge.

Ressonenpasses trencant amb cautela,

isubtilesa el silenci profund

deles llambordes humides pel gebre.

Sócassegut en un banc solament

perobservar amb quin ritme indolent

escombral’home del carro de brossa

fullescaigudes i recull després

lesrestes indiscretes

d’algunimprovisat festeig nocturn.

Hefet el gest erroni d’obrir un diari

queno duc i d’encendre després la cigarreta,

araque ja fa molt temps que no en fumo.

Aspirola humitat d’aquest matí i m’arriba

d’imprevistuna olor de mar i un fred subtil

ambels que no comptava.

M’acompanyal’aroma del cafè

justacabat de fer d’un bar de cantonada.

Quanm’alci, em tornaré

aperdre pels carrers estrets d’una ciutat

quemolt difícilment

podràrecuperar els diumenges mandrosos,

carregatsde matisos, de la meva infantesa.

poema Ciutat endormiscada, dins el poemari "Passes discretes per la ciutat endormiscada",(2012) en premsa

Caiguda lliure

2012-01-15T21:09:00.000+01:00

Igual com passa tot sovint en aquells somnis
que se'ns fan recurrents i als quals el cos planeja
per uns indrets que ens són més o menys coneguts
vaig observant de lluny, desencantat,
les hores que no es marquen als rellotges.
Abocat altra volta al precipici dels mots
em perdo en els vertigens del silenci
i vaig posant en fila, amb paciència,
totes les incerteses.
I em veig, caient, i quan arribo a terra
un altre cos pidola una indulgència
que mai no haurà de ser-li concedida:
el dret a no dir res, a no sentir.
Potser el dret a no viure en agonia.

la fotografia és pròpia: una imatge de les Guilleries, 1985

Romanç miserable, de Pere Quart

2011-12-19T16:48:00.002+01:00

He passat l'estiu
vora l'ona amarga
en un poble blanc
com una mortalla.

La sorra és polsim
de cendra esventada
i en el baterell
hi ha tanta ressaca
que a l'hora del bany
s'hi neguen les dames.

La sala de ball
és una bescambra
amb dos ulls de bou
de reixa encreuada.

El carrer major
té les cases falses:
darrera els cancells
no hi ha sinó l'aire,
la brolla l'ermot
i un bassol sense aigua.

De dies el sol
fa unes ombres ràncies
la lluna de nit,
put com un formatge.

El dilluns és lleig
el dimarts és magre
el dimecres fosc
el dijous macabre
i el divendres tan
trist com el dissabte.

Dalt del campanar
hi ha dues campanes
l'una toca a morts
l'altra maltempsada.

Diumenge al matí
el nunci proclama:
"Sàpiga tothom
que avui a la tarda
si no hi ha entrebancs
arriba la passa".

Adéu, poble, adéu!
Adéu, adéu platja!
He passat l'estiu
vora un mar de llàgrimes.

poema "Romanç miserable", de Pere Quart

cantat per Guillamino

Proclama

2011-12-17T21:09:00.000+01:00

Escric a corre-cuita
paraules que em consolin
abans no acabi el dia.
Tinc por que no ens perdem
o arribem a oblidar-nos
en qualsevol tombant
de carrer estret i fosc
o, tal volta, en tancar-se
alguna de les portes
que es tanquen rere nostre.

Rellegiré, entre línies,
els naufragis que evito.

poema Proclama, dins "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra" (Ed. Òmicron, 2008)

la fotografia és pròpia: Un carrer a Montblanc

Aquí també.... (un poema de El dilema de Faust)

2011-12-16T23:22:00.000+01:00

I escriuré aquí també el meu epitafi.
No hi parlaré d'amors que no van ser
ni d'horitzons de llum desdibuixada.
Ho voldré fer recuperant la força
que el temps cansat un dia em va dur a perdre,
mentre fora hi ha un món que encara gira.
Amb gest parsimoniós, que em condueixi
a proclamar amb greu solemnitat
que ja no és cert el que va dir el poeta,
tot el que encara queda avui per fer
no haurà de ser forçosament possible.

poema "Aquí també", extret d'El dilema de Faust", IV premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà, 2010.(Ed. Òmicron, 2010)

la fotografia és pròpia: Posta de sol a La Frexneda (Matarranya), agost 2011

Viatger solitari

2011-11-27T19:10:00.001+01:00

Quan miro enrere veig que no tenim
records comuns de les ciutats llunyanes.
Jo tinc a la memòria uns dies grisos
que no vam compartir i uns carrerons
per on no vas passar; també conservo
núvols i fred i pluja sota uns cels
que has anat oblidant si és que els vas veure.
Això ho té la memòria: és selectiva
i delimita bé el que li interessa.
Sempre he volgut escriure dels indrets
per on he passejat, explicar els cels
ataronjats de les tardors més nòrdiques,
parlar, discret, dels xerrics dels tramvies
o d'un cafè en una plaça antiga.
Però en mirar el que haurien de ser
instants comuns, estances compartides,
veig solament imatges solitàries
de mi mateix a una fotografia.

la fotografia és pròpia, Glasgow 2004

Homenatge blocaire a Montserrat Roig

2011-11-10T19:53:00.000+01:00

Les tres s'adonen que el vell les mira i xiuxiuegen entre elles. Riuen. A la Mabi, se li ha descordat el botó de nacre del capdamunt de la brusa i la Desirée encara llamineja el gelat de taronja. La Mabi i l'altra han anat a la comuna i el vell estrany, amb barret i bastó, s'ha acostat a la Desirée i li ha fet un petó als llavis, llavis de maduixa gebrada, li ha dit. La Mabi, quan han tret del bar el vell estrany, ha preguntat a la Desirée, i tu, què has sentit quan t'ha besat? No ho sé, ha fet la Desirée, potser una mica de fàstic.

Montserrat Roig: El temps de les cireres (Edicions 62, 1977)

la fotografia és de Ricardo Costa (1000imagens.com)

Quina plaent vesprada... poema d'Ibn Khafaja

2011-10-24T22:25:00.000+02:00

Quina plaent vesprada al llit
em féu passar l'embriaguesa!
El llit el tinc ben fet i estovat
i em fa de cobertor l'ombra dels arbres;
la branca es vincla, i el colom esclata en cant;
lànguidament el sol decau cap a l'ocàs,
rebenta el tro, i el núvol escup blanc.

poema extret de Jardí Ebri, tria del divan, d'Ibn Khafaja, traduïda per Josep Piera, Edicions 62, 2007

la fotografia és pròpia: Cap al tard romà des de Vila Borghese

Abans d'un lloc ... (de Maria do Rosário Pedreira)

2011-10-06T23:16:00.000+02:00

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara
el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc
més discontinu i innominable.

Me'n recordo

del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d'un gosset que es va aventurar al camí.

Anàvem o veníem?

Maria do Rosário PEDREIRA, La casa i la flaire dels llibres (trad. d'Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009

la fotografia és pròpia: Carcasona 2010

Niu buit

2011-09-26T23:21:00.000+02:00

Entre parets discretes, quietud.
Cada vegada més, serem tan sols
tu i jo asseguts, tranquils, en una estança,
deixant que el pas del temps ens abalteixi.
Tindrem de nou la casa que volíem
i escoltarem aquells discs que escoltàvem.
Retrobarem les nits que vàrem perdre
i inventarem secrets a cau d'orella.

Segurament la casa es farà gran
i, si en sabem, encara acollidora.
Ens ho hem de mirar així: mentre ens creiem
que edifiquem futurs, la vida passa.

fotografia extreta de Nació digital (autor Xisco (Josep))

Anem ara, en silenci... amb Joan Vinyoli

2011-09-19T22:58:00.001+02:00

Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet totes les coses.
Redescobrim els camps: observa la masia,
els ànecs i les oques al bassal,
el safareig a un angle solellós
del pati: roba estesa regalima,
la masovera surt i crida l'aviram,
mentre al bladar transita la recol·lectora,
que escampa al seu redol
bales de palla ben atapeïda,
i va perdent-se en l'aire la fressa del tractor,
que llaura ja el guaret; són els penats
encara vius: és per això que dormen
les bèsties a l'estable i un recolliment
s'estén pertot. Aclucarem els ulls:
se'ns n'obriran uns altres en el somni
que hi veuran més en l'orba obscuritat.

poema extret de Passeig d'Aniversari, de Joan Vinyoli (Ed. Empúries, 1984)

la fotografia és pròpia: La finestra des d'on tot es mira, a Mirambel (Terol)

El cos d'un ningú... un poema de Joan Carles González Pujalte

2011-09-12T16:24:00.000+02:00

El cos d'un ningú, ara,
sol enmig de tanta llum de color:
la fera ombra, arlequí
avorrit de ser tan lluny
de la festa.
Vaig poder arrabassar al món una certa
calidesa: la llum
que daurava un dia el modestíssim llom
de la catedral de Saint Enoch,
quan s'obrí en polièdrica immatèria
un carnaval de color sense la necessitat
d'angelots que baixava des del crepuscle
del cel d'Escòcia. Havia plogut.

poema extret d'Els carnavals òrfics, de Joan Carles González Pujalte, XXX Premi de Poesia 25 d'abril de la Vila de Benissa 2010 (Ed. Viena 2010)

la fotografia és pròpia (una imatge de Glasgow, 2004)

Paisatge, de Marta Pérez i Sierra

2011-09-10T17:14:00.002+02:00

La humida corba que acarones.
Fascinada.
La textura del teu esguard.
Seré jo, el dia que sigui Terra.
Em desdibuixaré amb clarobscurs.
Seré la foscor morada del vespre.
El timó i el grill.
L'absència entre la capçada.
Em fondré en el palmell sinuós
i en la sageta de l'aigua.
Seré el coixí de la lluna fèrtil.
El fonoll que et besarà a la boca.
Pintaré el nostre paisatge,
el dia que sigui Terra,
damunt el llenç de les meves ales.

poema Paisatge, de Marta Pérez i Sierra, dins Dones d'Heura, II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010 (Pagès, ed , 2011)

la fotografia és d'Antonio Fonseca (1000imagens.com)

un bar amb piano

2011-09-05T19:39:00.001+02:00

Alfons del bar sona un piano vell

iun vell cantant prova de fer-se entendre

dinsla foscor, entre el fum i les veus,

onamants retrobats semblen novells..

Enles cançons, la lletra no ho diu tot.

Comun lament, que a la fi es fa esgarip,

lesnotes van deixant un regust trist

d’amorsque es van perdent en la tardor.

Troboa faltar la veu d’un saxo: et veig

almeu costat i sé que poc seríem

sientre tu i jo la música es morís.

Lateva pell frega la meva pell

ies va fent tard, tan tard que ens adormim

recordantnits amb so de piano vell.

Homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés

2011-09-04T23:37:00.000+02:00

Una breu ombra
d'un núvol sobre l'aigua,
una ala extensa.
Llunyanes veus, llunyanes
festes enlloc perdudes.

poema extret de Balanç de Mar, Vicent Andrés Estellés, Obra completa 4 (ed. 3i4, 1978)

Recer

2011-07-08T19:50:00.000+02:00

Les meves pors, arrecerades
al costat del teu cos,
buscant, de nit, proteccions
que el dia nega.
Mentre em perdo als teus braços
les hores es suspenen i transiten,
lleument, pels llimbs nus del vertigen.
Ara el desig prepara camins tempestuosos
per la carn inflamada, recorreguts
d'un trànsit
que la tardor no oblida.

la fotografia és d'Elsa Mota (1000imagens.com)

Sobre la taula...

2011-06-20T23:21:00.000+02:00

Sobre la taula un dibuix,
un paper,
una paraula esqueixada,
un camí desdibuixat,
un nom breu,
gots de vi,
unes molles de pa,
una llàgrima encesa.
I, a les mans, un record escindit
s'esvaeix, desolat, com buscant,
pell endins,
abolides empares al cau de l'absència.
Nàufrag del seu futur, el poeta
s'acosta al perill de la riba on retorna,
com un càstig diví, la raó que va perdre.

Si véns, amor, i jo no hi sóc...

2011-06-20T00:02:00.000+02:00

Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d'un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t'hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.

Un poema de Francesc Garriga, extret del llibre T'estimo... Més de cent poemes d'amor i de desig, tria a cura de Sam Abrams, EUMO Editorial, 2002

la fotografia és de Inácio Silva (1000imagens.com)

Adéu (un poema de Bruna Generoso)

2011-06-18T16:36:00.001+02:00

Es va rompre l’amor un matí fred

de núvols i foscors a les parets

-la pluja vomitava les paraules

que es feien grans en forma de retrets -.

No ens vam conèixer amb els ulls borrosos

que entelen els colors de les finestres,

privant-nos de l’olor de les muntanyes.

Ja saps a quin racó dorm el silenci

quan sembla que l’instant ha cridat massa.

Penso de lluny sense saber tenir-te

que, abans, l’amor tenia poques lletres.

Del nostre amor és l’amor de què parlo.

era senzill, l’amor de poques lletres,

l’amor d’aprendre a ser pells de tendresa.

poema de Bruna Generoso i Miralpeix, dins ON HAS DEIXAT LA VEU?, Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, 2010 (Ed. Viena, 2011)

ART POÈTICA

2011-06-16T23:13:00.000+02:00

Per la transgressió
dels mots comuns,
il·luminar espais
poc coneguts del ser,
i aprendre el que hem viscut,
esforç d'una memòria.
Tornar a la pàtria
per uns camins perduts,
endins del bosc.
Entrar en el misteri,
divers, de tot origen
per la paraula.

poema de Josep Maria Fulquet (dins De plata pur, ANGLE EDITORIAL, Barcelona, 2007))

L'imperi implícit

2011-06-14T20:36:00.001+02:00

Ens amaguem darrere

de les coses apreses,

i ens mirem

-enfilats com l'Estilita en la columna

des de la qual s'abasta

l'imperi implícit de la nostra follia-

com les coses s'aturen

i el progrés de les hores

és un ritu monòton.

Ja fa temps que ens anem conformant

amb descriure l'angoixa

dels silencis estàtics,

i a observar el desert on miren d'arrelar

desordres i neguits,

com un vell jeroglífic.

Del fons de l'ingrat tedi,

emergeixen certeses

per a donar resposta a qüestions improbables

que mai vam plantejar-nos.

fotografia extreta del web letrasporletras

La nit ha pres la forma del desig

2011-06-09T23:38:00.000+02:00

La nit ha pres la forma del desig
quan has vingut amb el bes i amb el tacte
per consolar els neguits de l'home sol
que torno a ser si em deixen les paraules.
Amb els dits nus has retrobat dreceres
sota una pell abillada amb les nafres
de la foscor amb què s'impregna l'escorça
del meu cos fred, amarat d'ignorància.
Foll, m'he perdut pels camins que em servies
i ens hem trobat al barreig de salives,
esmicolant els miralls que ens separen.
Per un moment, m'he sentit com el faune
que, seduït per besades de nimfa,
veu acomplerts els desigs més recòndits.

fotografia extreta de 1000imagens.com

Un aire estàtic

2011-06-06T18:46:00.000+02:00

Tot és molt lent.

Les hores agonitzen mentre l'aire es fa dens i un cel de color gris amenaça amb tempestes d'angoixa. Als avencs del silenci ressonen encara les paraules amb què es va proclamar, inhòspita certesa, la victòria del foc sobre l'aigua, el triomf definitiu del desert, la misèria absoluta dels sentits.

Un aire estàtic empudega els carrers i fa asfixiants tots els intents d'iniciar les caminades.

la fotografia és presa a Edinburg

M'entretinc (un poema de Santi Borrell)

2011-06-05T11:36:00.001+02:00

m'entretinc amb la música el mar la finestra
l'avió el paisatge la ciutat

m'entretinc amb la foscor la fàbrica els crits
la fatiga les monedes el dolor

m'entretinc amb els núvols els ocells el vent
les muntanyes els somnis

m'entretinc amb les pedres la mort el mirall
els vidres les dones les flors la il·lusió

m'entretinc amb la rialla els altres el dimecres
la roba el fum la festa la plaça l'any

m'entretinc amb les fulles la nit la publicitat
els diaris la guerra la fam tu

m'entretinc amb les arbres les paraules la llum
la font els camins els éssers tot

extret del poemari "Els dies a les mans", de Santi Borrell, Edicions de Pedra (2010)

la fotografia és d'Antònia Llunell

Teoria i pràctica de la flor natural (fragment), de V.A. Estellés

2011-05-25T22:34:00.000+02:00

Hi ha la fam, la precarietat,
com hi ha els sermons i hi ha el pecat
i les notes de societat.

Pot seguir, ben plàcid, el ball.
Pot cantar, matiner, el gall.
No ens ha faltat cap detall.

L'honesta joia dels promesos,
ben mirats, indistints, els besos,
i creix el ventre de tres mesos.

S'arreglarà tot, a la fi.
Pot seguir ara el ball, ací.
Perque el fill serà setmesí.

Hi ha sobre tot, l'honestedat.
Hi ha les obres de caritat
i les notes de societat.

fragment del poema Teoria i pràctica de la flor natural, dins LLIBRE DE MERAVELLES, Vicent Andrés Estellés, Ed. 3 i 4

El dia s'ha llevat...

2011-05-16T23:27:00.000+02:00

El dia s'ha llevat cabdellant núvols,
reivindicant aiguats de maigs pretèrits.
M'ho miro tot amb un posat absent
i és a través de la finestra oberta
que comparteixo els cants d'ocells captius.
Només jo entenc l'angoixa de les hores,
cercle perpetuu dins del vell rellotge.
En va he buscat el teu cos: ja no hi eres
i s'ha perdut al buit l'esforç del tacte.
M'he plantejat, seriosament, no moure'm
fins que arribés la nit altra vegada,
i he preparat les mans per les carícies,
per si de cas, en un moment, tornaves.
De dins d'un llibre obert, a la tauleta,
un reguitzell insolent de paraules
s'ha conjurat contra tota esperança.

En la nit espiem...

2011-05-14T22:53:00.003+02:00

En la nit, espiem vides alienes
i absorbim els neguits de cossos fràgils.
Recorrem laberints a les palpentes
i invoquem, en l'oblit, l'univers gràvid
del vertigen pels somnis que agonitzen.
¿De quins temps reneguem, de quins esforços
dessistim enfilats en la supèrbia
de saber-nos distants en l'estranyesa?
Mentre pluges nocturnes configuren
rius de fred que s'escolen per escletxes
on s'hi filtra el dolor sord dels vells arbres,
hem anat treient pols als antics llibres
que hem obert, rellegint impronunciables
encanteris extrets d'un munt de cendra.

Camins que conflueixen

2011-05-09T23:16:00.000+02:00

Camins que conflueixen

al sotabosc dels mots.

Xiscles irats s'eleven,

pregàries profanes,

vers l'univers dels rèptils

on recomença el cicle.

Les hores emmortallen,

mandroses, l'esbós tòrpid

de fumeres llunyanes.

Ha plogut, un poema de Ricard Garcia

2011-05-01T21:19:00.000+02:00

"La luz se derramó

en los manteles limpios de la tarde"

JOSÉ ÁNGEL VALIENTE

Ha plogut

i les oliveres del jardí destil·len plata.

Només un tirant

travessa l'infinit a la teva espatlla;

el dia s'ha aturat com el gat damunt la biga.

Ha plogut

i les oliveres del jardí destil·len plata.

poema extret de "ELS CONTORNS DEL XIPRER" de Ricard Garcia, XV premi de poesia Josep Fàbregas i Capell Vila se Sallent 2005, editat per l'Ajuntament de la Vila de Sallent, 2007

la fotografia és d'Elsa Mota Gomes (1000imagens.com)

Pluja, de Rosa Font

2011-04-28T22:29:00.000+02:00

Sóc pluja entre les saules i el xiprer
i m'enfilo a la nit per vigilar-te el son
i florir com els astres.

Sóc pluja i llisco entre les herbes,
m'escapço la punta dels dits
per submergir-me al fang
i viure dins l'arrel.

Ara sóc pluja per foradar el silenci
i rodolar pel càvec que desenterra el cuc.

poema PLUJA, de Rosa Font, extret de Des de l'arrel (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008), ed. Proa, 2009

la fotografia és de Paulo Prenichero (1000imagens.com)

Hem esperat en va la primavera

2011-04-26T21:05:00.001+02:00

Hem esperat en va la primavera
mentre veiem passar estacions
darrere les finestres d'un tren que no va enlloc.
Esperem que es compleixin
coses que ens vam prometre
quan encara dubtàvem si hi havia
d'haver dies després dels dies grisos.
Tenim la imatge vaga de quan érem
petits i no hi havia res encara
que pogués adquirir el tint monòton
dels dubtes que, amb el temps, vam començar
a arrenglerar en llibretes o carpetes
avui empolsinades dins un fons
d'armari al que fa temps que no accedim.
Dubtem de tot mirant enrere
i encara dubtem més quan el futur
sembla només un gest, una enutjosa
molèstia iterativa que s'instal·la
darrere d'una porta, i ens assetja.

El dolor dels qui queden... (in memoriam Pere M.)

2011-04-18T23:48:00.001+02:00

Al capdavall, la mort és el dolor dels altres,

la llàgrima furtiva dels qui, amb fred, entrecreuen

mirades que contenen desesperances gèlides

o ràbia, molta ràbia per l'absència obligada.

La mort és, sobre tot, el dolor dels qui queden,

i el record de les hores amables, de l'esforç

compartit, de les lluites -les lluites que sabem

que no s'acaben mai al final de la lluita.

La mort no és el final de l'amor ni dels somnis

ni un trànsit a camins d'estrelles perdurables.
La mort no és l'avinguda de xiprers que es dibuixen

sota un cel tardoral que desperta tendreses.

Si ara vetllem la nit és per si en ella esclata,

al record dels amics, un incendi de llàgrimes.

No és en la nit

2011-04-04T22:36:00.000+02:00

No és en la nit
que et pren el fred del marbre
ni és en el fang
que modeles desitjos.
Del fred rocam
aprens l'urc i el coratge
davant l'esglai
d'onades erosives.

Sempre és hivern
al cor dels solitaris.

Una mostra de patriotisme ibèric de Fernando Pessoa

2011-04-01T23:39:00.001+02:00

De llevant a ponent manàrem,
allà on va el sol, vam trepitjar.
Per llunes d'ignots fins buscàrem
la glòria, sols, a l'atzar.
Avui la derrota ens és vida,
dolença el nostre son més gran.
¿Per a quan la casa bastida,
oh mare Ibèria, per a quan?

Tres pobles d'una sola raça,
d'una mare són tots tres nats.
Hispanya, glòria, orgull, gràcia.
Portugal, Catalunya, enyor.
Mes avui clama a l'erm insuls
qui fórem per qui som, cridant.
Per a quan aquell npou impuls,
oh mare Ibèria, per a quan?

poema extret del recull POEMES DE FERNANDO PESSOA, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns Crema (2002)

Selecció d'ikebanes de Tomàs Camacho Molina

2011-03-23T22:55:00.000+01:00

Delícia d'aquestes flors

que cullo

pensant en tu.

III

Que et ploguin pètals

de pluja ploranera

des del cimal del mugró

a les valls de les sines,

descendint i embriagant

de perfums el melic

per adeturar-se

en el boscam del sexe

tot esperant

la visita

de l'encès colibrí.

XVII

I collíem les flors banyats

d'una llum que ens retallava

en el perfil de la nit.

No felicitat: certesa,

certesa de saber-se estimat

i tenir sentit moltes renúncies

Poemes extrets del llibre Ikebanes d'aire, de Tomàs Camacho (Clau d'Euterpe, 2000)

Des del balcó (poema presentat i recitat a la II mostra oberta de poesia a Alcanar)

2011-03-21T22:42:00.000+01:00

Podem imaginar que aquesta mar
absent conté la boira i que hi ha un mar
perdut endins la boira. Resseguim
un horitzó des del balcó des d’on
tot ho mirem, prenent certa distància,
i acaronem en somnis, imprecises,
les línies que s’amaguen on comença
el foc. Ens hem buscat i hem obtingut
només el discutible
plaer de compartir la incoherència.

Un vent que gemega

2011-03-17T00:08:00.000+01:00

Fa un temps estrany, un vent
indecís que gemega
pels batents de finestres
obertes a l'oblit.
El dia no ens promet
res que no sigui el dia
per més que coneguem
el destí de la llum.
Feia un sol insultant
el dia que vas néixer.
Sempre t'ha acompanyat
un desig de foscúries,
una por insospitada
a tanta claredat.

la fotografia és d'André Coelho

Paisatge de març

2011-03-14T18:13:00.001+01:00

Un fil de llum

allargassa la tarda.

Orfes, les hores

àvidament s'esforcen

a esquinçar breus capvespres.

Refugi

2011-03-07T18:23:00.001+01:00

¿Quin mar de vidre espera més enllà
d'aquesta claredat, quina incertesa
ofega els vents manyacs, quina desídia
ens venç, acomodada al nostre son?
Sabem pels vells que res no és pas com era,
que allò més inequívoc muda avui
només en anecdòtic, fins i tot
que al més lleu dels dolors hi ha desmesura.
El cel es va enfosquint amb els silencis
de tot el que callem: no gosaríem
abandonar, amb supèrbia, l'escenari
i optem, ara que és fosc, per amagar-nos
al refugi solemne de les hores.
Hostil, el sol denosta la nit tendra.

Pessoana (2)

2011-02-28T23:13:00.001+01:00

En l'origen de totes les angoixes

hi ha un cosmos que s'esquerda com les pedres.

Als somnis posseïm estranys deliris

i convertim records en falsedats.

Hem oblidat, per fi, la nostra vida

i aboquem el desti, com un miratge,

dins la capsa igniscent de futurs negres

com la nit amb què es clouen els rellotges.

No ens importen els dies que segueixen

ni els passats que basteixen calendaris

esforçats en la lluita contra el tedi.

Tot retorna a un mateix, sense memòria

de les coses com són quan s'interrompen

les imatges que el temps, futil, esborra.

fotografia: Lisboa, la Sê

Pessoana (1)

2011-02-26T17:46:00.000+01:00

Anoto als fulls pautats del dietari

paraules que, de cop, s'han palplantat

davant meu obligant-me a decidir

quin nou sentit he de dornar-li al dia.

Desfilen davant meu vagues memòries

de músiques distants i de perfums

que volen impostar amb la seva essència

els records que mantinc o que m'habiten.

De fet, avui, el dia s'ha llevat

amb una boira densa que impregnava

els meus sentits: tot empenyia a escriure,

fins i tot la subtil desesperança

amb què la claredat volia fer-se

un lloc als meus gargots, toscs i maldestres.

La Solitud

2011-02-21T23:36:00.000+01:00

De pells absents haurem farcit poemes
i cants silents en nits de lluna plena.
Breu desconcert, al límit de la pena,
un plor insistent per una vida aliena.

Llenques de gel glacial es precipiten
indiferents al fred mur que agonitza
empès pel vent d'una tardor imprevista.

De lluny se sent una cançó molt trista.

fotografia extreta de 1000imagens.com

El meu carrer

2011-02-15T22:53:00.000+01:00

El meu carrer feia tot just dos-cents metres.

Hi havia magatzems, botigues d’ous i una comissaria

que a la nit prenia l’aura misteriosa

de les comissaries del franquisme.

Feia por fins i tot anar-s’hi a fer el carnet d’identitat.

En el mateix carrer hi va viure molt temps

mitja família i el vam abandonar quan va morir la mare.

De vegades hi torno i se’m fa estrany

saber que allà on vivíem hi ha altres vides

i que aquells magatzems s’han convertit

en un bar de disseny o en galeries que exposen

quadres a preus inassequibles.

Recordo que a l’estiu, quan era l’hora

en que el sol més intens cremava els porticons

dels balcons, ens tancàvem

amb l’absurda esperança que els sostres alts de casa

poguessin protegir-nos de l’escalf de la tarda.

No teníem telèfon, el pare no en volia

creient que aquesta absència ens incomunicava.

Hi vam créixer feliços, amb tristeses forçades,

en aquell vell carrer de Ciutat Vella, que sento meu encara

Fugim abans no em tempti...

2011-02-14T22:31:00.000+01:00

(...)
Fugim abans no em tempti
el perfum del silenci.
Fusionem vida i paraula.
Musa de còpules líriques,
treu la pols al paisatge.

fragment extret del poema Treu la pols al paisatge, de Laura Gonzàlez Ortensi, dins PRELUDIS DE SILENCI (emboscall ed., 2009)

Envellir, de Ricard Mirabete Yscla

2011-02-01T23:20:00.000+01:00

Sempre ve de l'altre i sorprèn.
El futur com una espasa prima i freda
et cus els dits de les mans i envelleixes.
En el pitjor dels casos no duu res.
Ningú és la companyia de les avingudes.
Ningú té el gust de les ciències aproximades.
Ningú sembla la plàstica de matins abstractes.
En el pitjor dels casos és un carrer ample.
Ensenya a estar sol, espantat, fred.
Escriu damunt les serres del plaer.
No amaga la pressa de sentir-se veritat.
Es despulla.

poema Envellir, de Ricard Mirabete Yscla, dins Les ciutats Ocasionals, (premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental Estabanell Energia 2008) Tèmenos Edicions 2009

fotografia 1000imagens.com

Baudelaire a la tauleta de nit

2011-01-27T19:58:00.000+01:00

Sota pluges d'hivern
desafines cantant
melodies que el fred
no transforma en escalf.
Recuperes ciutats
que l'oblit ha ocultat,
amarat dels records
del naufragi: l'aiguat
ha instal·lat als teus mots
una infèrtil llavor.
I, dels llibres obscurs,
rellegits tantes nits,
en conserves uns fulls
plens d'un verb enfebrit.

fotografia extreta de 1000imagens.com

M'ho he mirat tot

2011-01-24T23:24:00.001+01:00

M'ho he mirat tot des d'un banc: solitari,

he vist passar amb un somrís el cadàver

que sóc avui; ara res no m'espanta.

Vaig descomptant dels meus deutes nostàlgies

que han fet malbé tot un doll d'esperances.

M'he anat fent vell, però no m'adonava

que al meu costat tot un món envellia.

M'he vist passar, però jo no em mirava..

Un haikú de Lisboa

2011-01-16T19:58:00.001+01:00

Breu balconada:

ríu d'ànsies marines.

Dolça saudade.

En el record d'un vespre

2010-12-16T23:20:00.001+01:00

Després de la pluja

2010-12-13T23:22:00.000+01:00

Ara ha deixat de ploure, però saps
que no n'hi ha prou per fer-nos obrir portes:
ens ho mirem de lluny, amb una mandra
que surt del més pregon dels nostres ànims.
Asseguts al sofà passem les pàgines
d'un llibre on ballen lletres i caràcters
sense sentit, invocacions profanes
a déus perduts al fons d'una pregària.
Ara ha deixat de ploure al món de fora
i ens entestem a dir que som feliços,
mentre passen les coses com passaven
i seguiran passant els anys que venen.
Nosaltres, al sofà, ens mirem programes
que ens fan sentir més bons o menys captaires.

poema Després de la pluja, dins UNA OBSTINADA IMATGE, ed. Òmicron 2009

fotografia extreta de 1000imagens.com

Avui em plau l'amor que no obsedeix... (de Pilar Cabot)

2010-12-08T20:24:00.000+01:00

Avui em plau l'amor que no obsedeix;
l'amor petit, de somnis abastables;
l'amor marcat per límits mesurables.
Brilla en silenci avui al cap dels dits
l'aigua de la tendresa. Ni neguits
ni un borrall de desig o de follia.
Plàcidament em lliuro a l'harmonia
del benigne context. Res no m'encela.
L'amor que avui em plau navega a vela
suaument impulsat pel ventijol.
Dòcil amor que no exalta ni dol.

poema extret d'Els rossinyols insomnes, de Pilar Cabot (col·lecció La Suda, Pagès editors, 2008)

Dolç naufragi el dels mots

2010-12-04T13:04:00.000+01:00

Sota la pluja, amb S. Espriu

2010-11-25T18:29:00.000+01:00

Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança, miro
com el meu pas s'esborra.

poema Sota la pluja, de Salvador Espriu, dins LES HORES, inclòs a OBRA COMPLETA (Edicions 62, 1968)

Ens cremaven les mans... (un poema de Teresa Pascual)

2010-11-15T23:03:00.001+01:00

Ens cremaven les mans: tacte de gel
el dels braços que abracen un desert
que després de tants anys sense comprendre,
ha desolat la terra d'altres braços.
Mans i pell que tallaven com un gel:
dalla i silenci arrapat al monòleg
de l'ànima que s'ha adormit al ras
i contempla, sols contempla la vida.

poema extret de Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual (Biblioteca de la Suda, Pagès editors, 2008)

Inhòspita tendresa dels somnis de novembre

2010-11-11T17:33:00.000+01:00

Novembre ens havia de portar els ressons
de cels rogencs, de tardes que avançaven
a un ritme desbocat, de nits
que es feien llargues i d’hores
que començaven a fer-se feixugues a l’espera
del fred al que volíem abocar
desitjos emergents.
Però va ser aquest fred el que va vèncer

i vam veure passar totes les hores

com un calidoscopi on es deformarien

les imatges perdudes de futurs

als que no vam tenir accés.

Ara, quan ho recordo, em sobrevé

una estranya i inhòspita tendresa per les coses

que hauria hagut d’enumerar

i mai no van passar del fum dels somnis.

poema publicat amb el títol NOVEMBRE a EL DILEMA DE FAUST (Ed. Òmicron 2010)

Olor de papereria

2010-10-25T22:59:00.000+02:00

Mai no vaig saber, a la infantesa, si l'olor
de la papereria del poble, quan entraves,
provenia de la capsa atepeïda de gomes d'esborrar
o dels fulls de paper de barba guardats a la caixonada.
Era del munt de llibretes, intactes encara,
de la nostra gosadia precoç? No ho recorde.

No obstant, ara, a l'entrar als grans magatzems
de la capital (secció papereria) em vaig sentir perdut,
anava a les palpentes cercant els vells aromes,
mentre buscava un vulgar quadern de ratlles.
Vaig provar en un prestatge, ple de llapis cars,
de tots els colors possibles, prims i suaus com un regal
d'aniversari. Em vaig apropar, ingenu, a l'olor
de les carteres de cuir esperant mastegar
el somni de la infantesa. Però tot el que sentia
era una atmosfera de mantega cuinada, espessa,
que muntava del restaurant. Encara tèbia, Tot plegat
un espai confús, traït, que m'havia deixat inerme.
Havien desaparegut els senyals d'una humanitat
més senzilla. Quin respecte tindríem des d'ara
a l'iniciar una nova escriptura? Quina inspiració?
Com esperaríem pensarosos i muts davant el silenci
d'una obscura vesprada? Una orfandat nova
s'afegia a la pròpia ignorància.

poema Olor de papereria, de Francisco Mezquita Broch, dins LLARGUES PASSEJADES PER UNA CIUTAT DISCRETA, Ed. VIENA, 2007

Testament

2010-10-22T20:48:00.000+02:00

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina;
l'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d'herba només de la divina pau.

poema Testament, de ROSA LEVERONI, dins Rosa Leveroni: La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino, CCG EDICIONS, 2010

Poemes de joventut (2)

2010-10-21T23:22:00.001+02:00

Ara que cau la nit,
les hores assoleixen
l'inestable equilibri
que dificulta els somnis.
Has de venir demà,
caminant entre núvols
per a resituar
el meu espai asfíctic.

poema "Desequilibri", escrit el 1982

Un brindis amb vi blanc

2010-10-20T12:59:00.001+02:00

Pensant en tot allò que queda encara,

malgrat tot, per escriure, encetaries

ampolles de vi blanc

i faries un brindis solitari

a compte de les coses que no passen

i les que van passar sense percebre-les.

Mirant enrere, veus falsos deserts,

deserts que un dia vas imaginar

només per mantenir raons estranyes

que t'han menat als freds des dels que escrius.

I, per davant, ja ho veus, vas establint

punts suspensius i interrogants als versos

que s'han d'anar quedant per un camí,

al capdavall, agrest i intransitable.

La poesia és el cianur...

2010-10-18T17:34:00.000+02:00

La poesia és el cianur
que deixo cada nit a la tauleta:
me'l vaig bevent a glops amb la mateixa
desídia i parsimònia amb què llegeixo
Baudelaire i Ausiàs March o deixo notes
que volen fer millors els meus poemes.
I un cop l'he pres, les coses són més clares
si puc parlar d'amor tenint en compte
que el límit és la mort, si parlo encara
del desig expressat en la mesura,
si oblido per un temps tots els recomptes
a què sotmeto el vers i les paraules.
Hi ha un bosc on he enterrat les meves lletres
per por que puguin mai enverinar-te.

Geografia, un poema de Santi Borell

2010-10-13T23:04:00.000+02:00

La bellesa,
la llum damunt la terra,
el domini de l'aire,
l'expressió d'un nen,
la música de les fonts,
la pluja damunt les pedres,
els núvols damunt els arbres,
la muntanya baixant pel riu,
el mar nodrint la terra
i tu, dictant el temps.

poema extret del llibre Els dies a les mans, de Santi Borrell Giró, Edicions de Pedra, 2010

la fotografia és pròpia: Trabucador

Des del deliri

2010-10-12T13:11:00.000+02:00

Espadats

2010-10-10T18:17:00.000+02:00

Hem passejat
pels espadats observant amb plaer

com una onada ens en tornava una altra,
com cada bri d'aquest aire, ja escàs,
duia la sal que ens cremava l'esquena.
I hem vist velers i motores traçant
amples camins resseguint els esculls
que hem recreat només per a nosaltres,
ara que el dia és més breu i esperem
veure arribar amb l'horabaixa els neguits
de cada vespre.

poema ESPADATS, del llibre UNA OBSTINADA IMATGE, Ed. Òmicron, 2009

Mentre mans de l'oblit... (un Margarit del 82)

2010-10-04T17:14:00.000+02:00

Mentre mans de l'oblit
rovellen la barana del balcó,
amb el desig he escrit la teva pell,
daurada com les dunes d'un desert.
Del foc del nostre temps en resta l'ombra
lenta i serena d'un carrer per viure
i el costum dels ocells i la finestra.
S'han esborrat del vent els teus vestits
i la remor d'esguards entre les roses.
Als ulls hi duc els vespres lluny de casa
i la lluna que brilla, decreixent,
damunt la mar de calç a l'horitzó.

Poema extret d' "El passat i la joia", de Joan Margarit, Col·lecció REDUCCIONS, ed. EUMO/EDIPOIES, 1982

la fotografia és pròpia: Morella

Camino al costat de l'esclat de les ones...

2010-09-28T22:41:00.002+02:00

Camino al costat de l'esclat de les ones:
el litoral guarda el secret de les meves passes entre
les xarxes de sal portades pels vaixells

i el laberint de les algues encara ara oferides

a la platja. M'assec a mercè dels penya-segats dibuixant

el teu nom sobre l'arena; i és com si lentament
pronunciés una crida trista a la qual ningú
no acudeix. Es fa tard per al lament de les sirenes:

ara les marees cabdellen fils d'escuma al voltant
dels meus peus, les aigües ja no transporten
la meva veu, perdent-se sobre les dunes
que els vents van desbastant lentament

quan cau la nit. Sempre tinc por de que no tornis.

Maria do Rosário PEDREIRA, La casa i la flaire dels llibres (trad. d'Antoni Xumet), El GALL Editor, 2009

Una quarteta d'Omar Khayyam

2010-09-24T21:28:00.003+02:00

Llàstima que el guany ja se'ns hagi acabat,
i que als peus de la mort els cors es tornin sang.
Ningú no ha tornat mai de l'altre món per dir
als viatgers d'aquest món què els ha de passar.

Omar Khayyam(1048-1131), Quartetes, Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés, adesiara editorial

Recuperant poemes de joventut

2010-09-16T17:07:00.003+02:00

No hi ha poemes d'amor.

Ara per ara, només

serà possible, si de cas,

escriure, amb molt d'amor,

els versos dels nostres poemes.

(1978)

Posta de sol a Luxor

2010-09-09T13:10:00.004+02:00

Des del desert

els càlids vents encalmen

rogencs capvespres.

Quan mor el sol comencen

les més tenses esperes .

fotografia pròpia: La lluna al temple de Luxor

Un haikú nocturn

2010-08-02T12:13:00.002+02:00

La nit arriba.

Al teu costat transiten

les ombres, tristes.

Nosaltres, un poema de" La mirada de la gàrgola"

2010-07-30T18:58:00.003+02:00

Recordant Georges Brassens (Supplique pour être enterré a la plage de Sète)

2010-07-23T18:51:00.002+02:00

Recordant Màrius Torres

2010-07-23T11:27:00.003+02:00

La nit és un palau a la teva mesura,

ànima en vetlla, vasta com cap arquitectura.

Tota distància cap al teu interior

--llunyanies de pau, --llunyanies d'amor.

L'infinit ha tancat els ulls, i sent, als polsos,

un batec suavíssim, fet dels somnis tan dolços

que eleva en aquesta hora la vida d'aquest món.

Un trèmul pes d'estrelles descendeix al seu front.

Tanca també tu els ulls i adorm-te en la pau clara,

ànima en vetlla, ànima en servitud encara;

i escolta bategar, com en somnis, dins teu,

el repòs de la mort, el silenci de Déu.

Màrius Torres, La nit és un palau..., 1941

Lamentacions

2010-07-20T23:12:00.003+02:00

Lamentarem
hores mortes davant
opacs miralls
que només reflecteixen
excitades absències.

poema Lamentacions, dins "L'angoixa de la fulla abans de caure", Bubok 2010

Retorn a la poesia, amb Maria Àngels Anglada

2010-07-06T19:49:00.006+02:00

No he donat a cap altre les claus d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.
Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me
que el qui vingué després el teu rostre va prendre
com el vell déu la nit que engendrà Hèracles
amb figura robada i els seus besos ardents.
Només molt fugaçment una altra fesomia
d'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.
Com tu sense brugit, sé que ara torno a tu,
amant antic, isard d'altes carenes:
en tots a tu et cercava, innocent infidel.

poema RETORN A LA POESIA, de Maria Àngels Anglada, dins Poesia Completa, edicions Vitel·la, 2009

Ara et penso, de Martí i Pol

2010-06-30T19:54:00.005+02:00

Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant, perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.

poema ARA ET PENSO, de Miquel Martí i Pol, dins AUTOBIOGRAFIA, Ed. Empúries 1984

fotografia: Contemplaçao, de Rui Bonito (1000imagens.com)

A tall d'homenatge a Saramago

2010-06-27T19:33:00.003+02:00

LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI

Quinze mil dies secs han passat,
quinze mil ocasions que s'han perdut,
quinze mil sols inútils que han nascut,
hora a hora comptats
en aquest solemne però grotesc gest
de donar corda a rellotges inventats
per buscar, en els anys oblidats,
la paciència d'anar vivint la resta.

poema LLOC COMÚ DEL QUADRAGENARI, de José Saramago, dins ELS POEMES POSSIBLES, traducció de Josep Domènech, edicions 62·Empúries, 2005

Cita a cegues

2010-06-24T20:10:00.002+02:00

Tota la vida m’he deixat portar.

Ets tu qui persisteix en tots els somnis,

qui desitja ciutats i nits amb música

i vells hotels des d’on crear records

que han de fer-nos després rica la vida.

Jo he estat més partidari de mirar-me

les coses assegut de forma plàcida

en qualsevol terrassa d’un cafè

que em permetés refer la perspectiva

de tot allò que hem vist sense ser nostre.

Conec a fons la llista de ciutats

on hauríem d’haver fet passejades

que havien d’acabar en àlbums de fotos

on poder reconèixer joventuts

que han passat fugaçment. Ja no tenim

edat per recrear cites a cegues.

Seria interessant, de totes formes,

simular una comú desconeixença,

quedant, com dos amants furtius a esquenes

de les convencions rectes i fermes,

en un cafè d’una ciutat nocturna.

Jo duria un clavell damunt l’orella.

Tu, un somrís per poder-te reconèixer.

Com l'angèlica, de Ramon Guillem

2010-06-14T22:45:00.004+02:00

Així és com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de música, passege pels carrers d'aquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat: Mandrege, mire el cel, temptege l'oratge, parle amb algun amic sobre aquest antic ofici d'embastar paraules, pense, camine, no faig res. D'altres vegades, malde per escriure: un vers rebel, l'esborrany d'una novel·la entre vidres entelats, els desfilats apunts d'un raquític cietari, qualsevol cosa amb l'emoció d'il·luminar-me els dies. Una vida tranquil·la que ara m'ocupa la música de l'angèlica, aquella guitarra dels àngels que deien els alemanys, exquisida i dolça, que només va resistir l'embat d'uns pocs anys perquè era massa complicada, els diàlegs en vers d'un poeta menorquí amb un altre poeta portugués, unes serigrafies del mar de Josep Guinovart, o les poques ratlles que un dia rere altre insistesc a fer-les sortir del seu amagatall. Això és tot. Si algú creu que estic sol és que no ha entès res.

Com l'angèlica, poema de RAMON GUILLEM, dins Abisme i Ocell, Bromera 2010

Modelatge

2010-06-09T23:24:00.003+02:00

Segurament no em podré guanyar mai la vida com a rapsode, però he decidit posar-me a prova. Aquest és un poema inclós a La mirada de la gàrgola, llibre que vaig publicar l'any 2008 (ed. Òmicron). Obro així una nova manera de portar la poesia pròpia i aliena a aquest bloc (tot i que segurament seguiré fent prevaldre la forma escrita).

Porta, un poema de Rosa Font

2010-06-09T18:12:00.003+02:00

M'he fondre en el mar tempestuós
dels dies de gener,
palpar els batecs d'una porta tancada,
florir a l'aguait dels ametllers
mentre el temps m'engoleix i m'oblida.
M'he de fondre en els dits del xiprer
perquè ningú em vigili els passos.
Sentir que m'abraça la veu del silenci
i esperar que la porta s'abati,
ben lluny de mi, a l'ombra dels meus somnis,
que em lliguen a la nit com un cordó al seu ventre.

poema Porta, de Rosa Font, extret de Des de l'arrel, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008, edicions Proa 2009

Desordre, de Narcís Comadira

2010-06-01T23:20:00.005+02:00

Com un sonàmbul vaig,
d'esma només, passant,
frisós de cambra a cambra,
blanques estances buides.
I la remor dels passos
és un silenci més.
I la meva ombra fosca
més negror a la tenebra.
I pensar que al matí
per tu i per mi somreia
(ah quin tou de lilàs,
rou i perfum tendríssims!)
l'amor, aquesta espurna.
Sol, sóc només desordre.

poema Desordre, extret de Desdesig, de Narcís Comadira, Els Llibres de l'Escorpí, 1976
la fotografia està extreta del bloc de MARCÚS

Atalaies, de Montse Assens

2010-05-31T22:56:00.005+02:00

Instants tapats sota el llençol,
escrits esbocinats d'albades fresques,
mots perplexos, mans blanes,
miratges desolats, absències i enyors
que omplen els misssatges
apostats cada nit al llindar
d'un abisme informàtic.
Pàgines de vellut escrites dia a dia.
Atalaies amb balustres alzinades.

poema Atalaies, de Montse Assens, dins Secrets acariciats entre silencis de boira, edicions Parnass, 2010

et peixeré en silenci... (de Pere Fons i Vilardell)

2010-05-29T18:03:00.004+02:00

Et peixeré en silenci la meva solitud
si un dia véns i em temptes el tremolor dels llavis.
I la nit s'escalaixa darrera d'aquests vidres
on amollem els somnis i redoblem les cares,
tendrament, i t'enrampa el buit dels mobles tant rancis.
Els ulls se t'encabriten a mig camí dels arbres
i encara correries al llunyedar més dèbil.
I gàrgoles de l'ombra traspuen moviments,
rebotigues somortes, el balç del temps:
el teu bes i el meu vespre s'obren el cap al fons.

poema extret d' "Aquesta música porosa" de Pere Fons i Vilardell, Els llibres de l'Escorpí, ed. 62, 1977

Mahler i Monforte

2010-05-26T19:07:00.007+02:00

I

Colpit una vegada més pel destí,
el meu seny rodola pels llavis de la incertesa
intentant silenciar les esquelles de la bèstia.
Ja no hi ha combat, ningú no s'esperona,
sols resta l'ombra dels pèrfids,
aquells que van conèixer el somriure de l'estima.

II

El somriure de l'avenir,
averany de tenebres,
gaudirà del triomf
d'una mort que m'acull
tendra i dolça.

poema SIMFONIA 6 Gustav Mahler, d'Enric Monforte, dins Desert de Pells, VIENA edicions 2005

Proustiana

2010-05-25T23:24:00.004+02:00

Algun cop arribem, encara que siguem només uns nens petits, a assolir en la vida els objectius inesperats que ens semblaven inaccessibles, a rebre una invitació per anar el dia que plou a prendre el te en aquella casa on no ens hauríem pensat mai que penetraríem, i que escampa tan lluny al seu voltant un deliciós prestigi que tan sols el nom del carrer i dels carrers adjacents i el número de districte ressonaven en nosaltres amb un encís dolorós i malsà. Casa que l'amor bastava a tornar-nos impressionant, però a la qual, segons el costum d'aquells temps que ignorava encara els pisos clars i els salons blaus, una mitja foscor fins i tot en ple dia donava des de l'escala una mena de misteri i de majestuositat que la nit profunda de l'avantsala, on no es podia distingir si la persona dreta davant d'un cofre de fusta gòtica i indiscernible era un criat de peu dret esperant la mestressa que estava de visita o l'amo de la casa arribat davant vostre, canviava en una emoció profunda, mentre que, dins del saló on no es podia penetrar sense passar per nombroses poirtes, els dossers d'ermini d'aquelles mateixes portes de tapisseria, els vitralls de color de les finestres, el gosset, la taula de te i les pintures del sostre semblaven sengles atributs i vassalls de la castellana del lloc, com si aquest pis hagués estat únic i hagués format amb el caràcter, el nom, el rang, la individualitat de la mestressa de la casa, allò que en àlgebra se'n diu una seqüència única i necessària. L'amor bastava també per presentar-nos-en les més petites particularitats com a superioritats envejables.

Marcel Proust, fragment de "El raig de sol sobre el balcó", dins Contra Saint-Beuve, Tusquets ed., 2005

després de tot queda el record dels llocs...

2010-05-24T11:41:00.004+02:00

Després de tot, queda el record dels llocs i
dels meus noms; de les cambres mirant cap a ponent
on les imatges del riu mai no es repeteixen a les finestres
i tots els embulls són consentits sobre els llits.

Al fons hi havia un armari de fusta amb un mirall
on la nostra roba canviava de perfum
per que els dies es vestissin sempre millor.
I, sobre la còmoda, en un mirall més antic,
la tarda reflectia algunes de les alegries de la infantesa.

No era la cambra de cap de nosaltres,
però hi tornàvem sempre amb la pressa
de qui desitja la flaire càlida i antiga
de la casa coneguda; com qui espera ser esperat.

Vaig pressentir, tanmateix, que no era a mi a qui esperaves:
una nit, et vaig demanar una manta en lloc d'una abraçada.

poema extret del llibre La casa i la flaire dels llibres, de Maria do Rosário Pedreira, traduit per Antoni Xumet Rosselló, Ed. EL GALL EDITOR, 2009

la fotografia és de Rosa Maria Borges (1000imagens.com)

Quan estic sol...

2010-05-17T18:13:00.003+02:00

Quan estic sol a casa, enyoro el mar,
torno a sentir-me un nàufrag i camino
estudi amunt i avall, regirant llibres
com si busqués consol en les paraules
que abans que jo han anat escrivint altres.
La solitud és com la mort, retorna
l’estat més natural als nostres cossos:
sense cap referent tornen a ser
raó definitiva en ells mateixos.
Al lloc on sóc avui, mai no hi arriben
remors de mar ni olors de sal ni músiques
que vinguin a suplir la teva absència.

fotografia: Solidao, d'Antonio Barata (1000imagens.com)

Estimar

2010-05-13T18:48:00.006+02:00

Qui no coneix res, no estima res. Qui no pot fer res, no comprèn res. Qui no comprèn res, no val res. Però qui comprèn, també estima, observa, veu... Com més gran és el coneixement inherent a una cosa, més gran és l'amor... Si algú creu que tota la fruita madura al mateix temps que les maduixes, no sap res sobre el raïm.

Paracels (citat per Erich Fromm a L'Art d'estimar)
fotografia de Carlos Loff Fonseca (1000imagens.com)

Parracs

2010-05-03T23:13:00.002+02:00

Hem anat disfressats tota la vida

amb vestits de paper que ara es dissolen

i es van tornant parracs, o bé es transformen

en aquell vestit nou que pretenia

l’emperador del conte amb què tant rèiem.

No vam fer cas d’avisos ni d’edictes

sobre el temps que ens venia ni ens vam creure

que després de mil anys i mil sequeres

una pluja vingués a despullar-nos.

Hi ha qui diu que, així nus, hi haurà un judici

de pecats pels que cal fer penitència.

Altres som molt més pràctics: abrigar-nos

ens evita humitats i, als ossos, reuma.

fotografia d'Elsa Mota Gomes (1000imagens.com)

Besades estellesianes

2010-04-27T22:26:00.004+02:00

No puc ja més! Car et sabies pres
del do d'un bes del tot inesperat.
Cos que has amat! Ara puja l'enyor.
Sols un pudor, implacable, t'ha atret.
Per aquest fet o per aquest debat,
hi haurà combat o bé secret afany.
El desengany no t'ha de valer res.
Perdura el bes del qual t'has sentit pres.

Extret d'Els amants, dins Manual de Conformitats, Vicent Andrés Estellés, obra completa, (edicions 3 i 4, 1977)
la fotografia és de Roberta Jardim (1000imagens.com)

Somnis amb Pessoa

2010-04-26T22:18:00.005+02:00

Ara mateix, que sóc inert a l'oficina, i se n'han anat tots a dinar tret de mi, observo, a través de la finestra entelada, el vell oscil·lant que recorre lentament la vorera a l'altra banda del carrer. No va begut; va somniador. Està atent a l'inexistent; potser encara espera. Que els Déus, si són justs en llur injustícia, ens conservin els somnis encara que siguin impossibles i ens donin bons somnis, encara que siguin baixos. Avui, que no sóc vell encara, puc somniar les illes del sud i Índies impossibles; demà potser em serà atorgat, pels mateixos Déus, el somni de ser amo d'un estanc petit,o jubilat en una casa dels afores. Qualsevol dels somnis és el mateix somni, perquè són tots somnis. Que em canviïn els Déus els somnis, però no el do de somniar.

text extret del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, (traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, Quaderns Crema, 2002)
la fotografia és de Jacob Lopes (1000imagens.com)

Les coses que ens hem deixat de dir

2010-04-08T22:13:00.004+02:00

Hem vist passar, feixugues, les paraules
i hem compartit, callats, les campanades
que anaven marcant hores que els rellotges
van ignorar: els pensaments són busques
aturades. De tarda hi ha una boira
que els ulls han esquinçat mentre les dents
cruixen al ritme amb què el silenci es glaça.
I hem procurat que cap gest no destorbi
el pas del temps a què ens hem conformat.
Un dia vam pensar que ja ens havíem
dit tot allò que mai podríem dir.
No sé si ho hem dit tot o entre les coses
que ens hem deixat encara hi ha mentides
que havíem preparat per si arribava
el temps en què les mans perden el tacte.

poema Les coses que ens hem deixat de dir, del llibre El dilema de Faust, (ed. Omicron, 2010)

Riell Bulevard: Self propaganda, publicitar(-se) l'ego

2010-03-22T17:39:00.001+01:00

Riell Bulevard: Self propaganda, publicitar(-se) l'ego

Un poema d'"El dilema de Faust"

2010-03-20T00:06:00.006+01:00

Arribaran els freds i amb els nous freds
la boira on tan sovint perdem la clau
extrema del desig. No haurà de ser
gens fàcil conformar-nos, sobreviure
mentre evoquem l’esplín i una saudade
que, com cançons, retornen cada dia.
Des del balcó, d’on contemplo l’absència
de les coses, escric paraules fredes
que em consolen només si es dilueixen
al propi fred que em neix i m’alimenta.

extret de "El dilema de Faust" IV Premi JM Benet i Caparà, (ed. Omicron, 2010)
la portada del llibre és d'Olga Xirinacs

Potser la mort em persegueix...

2010-03-09T17:41:00.004+01:00

Per entre la nuesa dels pollancres, so fred de campana.
Clavat molt fondo, el ganivet de l'ànsia.
Potser la mort encara em persegueix per dintre.

poema extret de La mort i la paraula, de Carles Camps Mundó, premi Carles Riba 2009 (edicions Proa, 2010)

Atracció estellesiana

2010-03-08T00:37:00.004+01:00

ara, inclement, mire el mar i no el veig.
com un llebeig, molt cauts records em duu.
jo veig que lluu, i m'atreu, el teu nu.

extret de Vicent Andrés Estellés, Mare de terra (els Llibres de l'escorpí, EDICIONS 62, 1992)
la fotografia és pròpia: La Palma 2008

Pastera

2010-02-17T23:30:00.004+01:00

L’HORITZÓ és una terra de falses esperances

i el futur va adquirint freds amb què no comptaves.

Hi ha uns camins en la mar, una línia traçada

als mapes que has perdut i et duen lluny de casa,

sense pèrdua possible, sense hora d’arribada.

En les aigües glaçades, la nit inacabable

estén el seu mantell de sal a pells colrades:

et pren un tremolor que tu no coneixies

i sents que ets un infant en platja abandonada.

En la foscor els teus ulls retroben antics somnis

i recordes uns contes de por que t’explicaven

a la vora d’un foc llunyà en terra ja estranya.

Coses que es perden, de Josefa Contijoch

2010-02-16T18:12:00.006+01:00

Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d'entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l'aigua
l'estantissa blancor del borrissol
de l'àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d'esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

extret de Congesta, de Josefa Contijoch, edicions 62, 2007
la fotografia és de Nuno Velo