dilluns, 25 d’octubre del 2010

Olor de papereria

Mai no vaig saber, a la infantesa, si l'olor
de la papereria del poble, quan entraves,
provenia de la capsa atepeïda de gomes d'esborrar
o dels fulls de paper de barba guardats a la caixonada.
Era del munt de llibretes, intactes encara,
de la nostra gosadia precoç? No ho recorde.
No obstant, ara, a l'entrar als grans magatzems
de la capital (secció papereria) em vaig sentir perdut,
anava a les palpentes cercant els vells aromes,
mentre buscava un vulgar quadern de ratlles.
Vaig provar en un prestatge, ple de llapis cars,
de tots els colors possibles, prims i suaus com un regal
d'aniversari. Em vaig apropar, ingenu, a l'olor
de les carteres de cuir esperant mastegar
el somni de la infantesa. Però tot el que sentia
era una atmosfera de mantega cuinada, espessa,
que muntava del restaurant. Encara tèbia, Tot plegat
un espai confús, traït, que m'havia deixat inerme.
Havien desaparegut els senyals d'una humanitat
més senzilla. Quin respecte tindríem des d'ara
a l'iniciar una nova escriptura? Quina inspiració?
Com esperaríem pensarosos i muts davant el silenci
d'una obscura vesprada? Una orfandat nova
s'afegia a la pròpia ignorància.


poema Olor de papereria, de Francisco Mezquita Broch, dins LLARGUES PASSEJADES PER UNA CIUTAT DISCRETA, Ed. VIENA, 2007

7 comentaris:

  1. Aquella olor de papereria ens ha deixat orfes, té raó el poeta. No sé si sabrem escriure quan l'oblidem.

    ResponElimina
  2. Haurem de fer un esforç, Marta, per no oblidar-la. Dissortadament és un record que difícilment podrem deixar als que vénen darrere nostre. Gràcies per passar per aquí. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Olors i pudors antigues s'han anat perdent en aquest món tan desinfectat que ens acull. De vegades penso si jo mateixa no he perdut olfacte, el mateix que he perdut vista, i si no em caldrien unes ulleres 'd'olorar'. Crec que és en un llibre de Barbara Kingsolver que un dels protagonistes, que viu a Àfrica, manifesta la manca d'olors que percep en retornar al món 'civilitzat'.

    ResponElimina
  4. No serien ulleres, serien 'naseres' o nariueres, és clar.

    ResponElimina
  5. Júlia, crec que realment cada vegada tot és més asèptic i inodor (més per mal que per bé). Si algú inventa un aparell per incrementarla capacitat d'olorar és possible que tingués èxit entre els que en tenim el record, però no ho veig tan clar per a les noves generacions, que no suporten per exemple l'olor de la llet fresca...

    ResponElimina
  6. Crec que les olors van sempre acompanyades dels records, jo que venc material d'oficina i papereria us asseguro que conservo el sentiment romantic cap al paper que tenia de petita, començo un poemari en llibretes cosides i amb tapes d'imitació a pell, i la meva primera novela, jajaja. als 16 a net, i capítol per capitol.
    Un poema preciós que m'ha evocat algún paisatge íntim.

    ResponElimina